D’entre molts altres, Francisco Sapena Soler (Lleida, 1967) és l’inventor del concepte multinacional de butxaca. Fa referència a aquelles petites i mitjanes empreses capaces de vendre a molts països sense fer grans inversions, i és precisament el cas de Lleida.net, l’operadora de telecomunicacions que va crear el 1995. La companyia és present en una seixantena de països, i les més de 300 patents i invencions que ha desenvolupat, entre les quals destaquen l’SMS certificat, donen cobertura fins a 4.500 milions de persones; és a dir, a més de la meitat del planeta. Unes dades pròpies del que Sapena també defineix com “una startup de 31 anys”, amb centres neuràlgics a Lleida… i a Madrid.
El 7 d’octubre del 2017, Lleida.net va ser una de les primeres companyies catalanes a traslladar la seu a fora del territori, i va triar la capital madrilenya. El motiu de la decisió, segons Sapena, va ser l’amenaça de perdre la condició d’empresa espanyola, fet que hauria posat en escac i mat les operacions del negoci a l’estranger. “Amb les coses de jalar no s'hi juga”, assegura en una trobada amb VIA Empresa a la seu catalana. Amb un peculiar sentit de l’humor i una honesta loquacitat, Sapena confessa que “de tant en tant, algun periodista comet l’error de donar-me un micròfon”.
És cert que els orígens de Lleida.net es troben fa tres dècades, en la voluntat d’una funcionària que, afectada per una avaria de la xarxa, no podia demostrar que havia fet la seva feina?
Sí (riu). Més aviat és l'origen d'una part dels serveis de Lleida.net. Nosaltres vam crear l'SMS certificat, i amb el nostre programari d’enviament i recepció d’SMS oferíem una opció d’acusament de recepció per correu electrònic. Quan l’SMS s’entregava, el dispositiu que rebia el missatge ens enviava un senyal amb el qual podíem generar un missatge que confirmava que l’SMS s’havia entregat. Però, en l’episodi que menciona, va haver-hi una avaria de la xarxa que ens impedia generar aquest correu de confirmació, i aquesta senyora ens va trucar molt enfadada, dient-nos de tot i sense voler entendre que el seu missatge havia arribat, però que, per un error extern a nosaltres, no li podíem enviar la confirmació.
Aquest fet va coincidir amb l’èxit que vam començar a tenir entre clients bons, clients no tan bons, i aquells que ningú vol. Vam començar a rebre requeriments judicials en què ens demanaven dates concretes d’enviaments que havien fet alguns clients nostres, i vam començar a col·laborar amb la justícia. Generàvem certificats conforme tal dia i tal hora, una persona determinada havia fet un enviament determinat. Però vam acabar farts, perquè allò no era un servei retribuït, teníem l’obligació de fer-ho pel fet de tenir una llicència. Llavors, cansats de fer comprovants i certificats pels jutges, vam pensar que podíem fer el mateix per aquella dona, que segurament volia el comprovant per presentar-li al seu cap. A la pràctica, el seu cap actuava com si fos un jutge. I a partir d’aquí van sorgir tots els serveis de certificats que oferim, que avui dia ja són més del 50% de la facturació de la companyia.
Signatura electrònica, identitat digital, validació de dades… són conceptes sense els quals no podríem imaginar l’Internet d’avui. Com els va impulsar en un món digital que feia les primeres passes?
Nosaltres vam néixer com un proveïdor d'Internet i, a mesura que aquest entorn ha anat evolucionant, hem pogut veure les necessitats que s’hi generaven, ja que n'hem estat els heavy first users. També hi ha un altre detall que passa per la meva trajectòria vital i professional, jo vaig exercir de pèrit judicial i pèrit de sinistres d’una companyia asseguradora, per tant, comptava amb un punt de vista molt particular que no tenien els meus companys; i, a més, soc fill d'advocats. Sempre he sigut culpable fins que un tercer podia demostrar la meva innocència (riu), i això m’ha forjat i m’ha permès detectar molts aspectes del món digital on podia incidir.
"No és que abans Internet fos més segur, sinó que érem menys"
Internet era un espai més segur aleshores, o ara?
Bona pregunta (fa una pausa). Hauria de contestar com un polític i dir-li “m'agrada que em faci aquesta pregunta…” (riu). En l’actualitat, som molt més conscients dels riscos, abans no. Internet no deixa de ser un mitjà utilitzat per persones, i aquestes poden cometre males pràctiques o delictes amb Internet o sense. El que passa és que cada vegada vivim més a dins d’aquest mitjà i, per tant, sorgeixen noves metodologies per fer els mateixos tipus de delictes que es fan fora d’Internet. No és que abans fos més segur, sinó que érem menys. Ara som molts més, amb la qual cosa tots els problemes que tenim a la població es traslladen a dins d’Internet, perquè tothom el fa servir.
Què és una multinacional de butxaca?
És un concepte que vam inventar per referir-nos a una petita o mitjana empresa capaç de vendre a molts països sense fer unes inversions enormes. És el cas de Lleida.net, ja que el nostre producte estrella val un euro, i hi ha gent de Bèlgica, de Suècia, de Dinamarca, del Marroc, o de Malàisia que el vol, i hem de poder arribar-hi sense haver de muntar una gran infraestructura. Això és el que fa una multinacional de butxaca.
És més senzill traslladar la seu social d’una multinacional de butxaca?
(Fa una pausa i reflexiona). Traslladar la nostra seu social va ser dramàtic. En el nostre cas, el cost emocional va ser molt més alt que no pas l’econòmic. A la pràctica, el trasllat va ser relativament senzill, perquè a Madrid ja comptàvem amb oficines des de feia deu anys, però els motius pels quals ens vam haver de traslladar va ser el realment dramàtic.
Lleida.net va ser la primera empresa de la demarcació a traslladar la seva seu fora de Cataunya l’octubre del 2017. Quins van ser els motius del trasllat?
Nosaltres operàvem a països com França o Anglaterra perquè, en primer lloc, érem operadors a Espanya. Per tant, si perdíem la condició d’empresa espanyola, perdíem la capacitat d’operar tant a França com a Anglaterra. I hi havia un client molt gran que comença per G i acaba per O, que és una multinacional nord-americana i que no li diré el nom, que era i encara és el nostre client precisament gràcies a això. Per tant, és clar… què fas davant d'una situació com aquesta? Amb les coses de jalar no s'hi juga.
"Si perdíem la condició d’empresa espanyola, perdíem la capacitat d’operar tant a França com a Anglaterra"
Com va viure aquella primera setmana d‘octubre?
Ens van arribar nous rumors que el govern espanyol estava a punt de treure un decret per facilitar el trasllat d’una seu social. Per fer un trasllat, es requeria una assemblea general extraordinària, que era el típic punt que estava recollit a la gran majoria de les companyies. Però es va fer un decret conforme un acord de Consell podia permetre el canvi. Llavors, quan ens va arribar això, el dijous 5 d’octubre, vaig avisar, vaig fer una notificació al Consell d'Emergència per plantejar aquesta possibilitat, i els vaig avisar que si finalment el decret tirava endavant ens acolliríem, perquè estàvem a punt de perdre una part molt important dels nostres ingressos per tota aquesta ximpleria. Finalment, el dissabte dia 7 ens vam fer reunir per fer el canvi de seu social.
Quines primeres conseqüències derivades del trasllat va apreciar la companyia?
Doncs això va tenir els efectes que va tenir, ja que diria que vam ser la setena companyia catalana que va marxar. El dilluns següent sortien, en una doble pàgina a Expansión, tots els capo dei capi de les grans companyies catalanes que marxaven, i el menda lerenda (riu). A més, la cotització de la companyia va baixar a mínims històrics, a menys de mig euro, i el nostre valor ho va fer més d’un 60%. Jo estava molt cabrejat, perquè si això es produeix perquè estic fent les coses malament, puc assumir la culpa, però quan és per un assumpte absolutament extern, em cago en la mare que els va matricular a tots.
A més, per descomptat, aquest soroll va anul·lar tota acció comercial internacional durant més d'un any, perquè allà on anéssim havíem d’explicar què carai estava passant a Catalunya. No podíem explicar les bondats del nostre producte, de vegades sortia d’algunes reunions pensant “m’he gastat 10.000 dòlars per venir aquí i tenir un quart d’hora per parlar amb aquesta persona, i d’aquest quart d’hora m’he estat dotze minuts i mig per explicar la situació a Catalunya”. Finalment, amb el temps, vam començar a recuperar-nos.
Tornaran a Catalunya?
Bé… suposo que acabarem tornant, però no encara. En el moment en què tot es calma una mica penses “a poc a poc, ja aniré fent”. No és que hi hagi una negativa a tornar, probablement en un temps, quan es doni el moment ja ho decidirem.
"Tornarem quan es doni el moment oportú i no forçats per les circumstàncies"
No el veig convençut.
A veure, igual que hi ha altres companyies que ja estan tornant, nosaltres ja ho farem quan es doni el moment oportú i no forçats per les circumstàncies, com qualsevol altra decisió empresarial. Al Consell s’ha plantejat tornar, però estem en un procés marcat per un 2023 complicat, estem en un procés de canvi i de millora, i el nostre retorn serà una gestió merament burocràtica que sobrecarregarà el nostre segment administratiu. Ara estem en una situació de creixement orgànic brutal i, per tant, no és una prioritat. Quan estiguem avorrits, ja ho farem (comenta amb humor).
També defineix Lleida.net com una startup de 31 anys. Una startup que cotitza en borsa…
Amb una startup el que has d'anar a buscar és què pots arribar a vendre, muntar-ho, fer les primeres vendes, i llavors iniciar tot el teu procés de producció. Aquest és un esperit que nosaltres mai hem perdut, així com la capacitat d'anar canviant i millorant, fins i tot, fent grans moviments de cintura. I això, a Lleida.net no ho hem perdut. Continuem sent àgils com una startup.
Lleida.net cotitza a Madrid, París, Frankfurt i Stuttgart. Fins a finals del 2025, però, també cotitzava a Nova York. Per què va deixar de fer-ho?
Com diuen els anglosaxons, quan cotitzes en una borsa you become reachable, not visible. Això vol dir que quan tu cotitzes ets abastable, et poden arribar a comprar; però no significa que et vegin. Perquè et vegin, t'has de moure, t’has de donar a conèixer, han de saber que ets aquí i que, finalment, et vinguin a comprar. És el mateix que tenir una botiga dins d’un magatzem central. Com vendràs més? Tenint més botigues a altres ubicacions. El concepte d'estar cotitzat a altres llocs és exactament aquest.
Vam començar a Madrid, després vam anar a París i, després de la pandèmia, vam dir “per què no fem el salt als Estats Units?”. I va ser precisament quan vam assolir la màxima cotització de la companyia. Ja se sap que el pa de la veïna és medecina (riu). Cotitzar als Estats Units ens va anar molt bé perquè ens va donar visibilitat i venien molts traders a buscar accions aquí, perquè hi havia molta més liquiditat, moltes més accions disponibles per a la compravenda. Allà n’hi havia molt poqueta i va arribar un moment en què no ens compensaven els costos de manteniment de la cotització, i vam decidir tancar als Estats Units. Ara bé, no descartem tornar a obrir aquesta finestra d’oportunitat a altres ubicacions.
En aquest mateix període, va vendre el 0,95% de la companyia per uns 175.000 euros. Com explica aquest moviment?
A veure, és molt senzill. Jo no tinc una fortuna personal. La meva fortuna són les accions de Lleida.net i, de vegades, també faig inversions o tinc les meves necessitats econòmiques. Què és el que faig? Doncs hi ha hagut èpoques que he comprat accions de Lleida.net, i d’altres que n’he venut. De la mateixa manera que altres accionistes compren i venen, els CEO també tenim dret a comprar i vendre (riu). De vegades hi ha gent que em diu que jo no puc vendre, però, com que no? Que d’aquest joc, jo soc el principal jugador!
El que és cert és que el conseller delegat d'una companyia cotitzada, quan hi ha un moviment de més de 20.000 euros l'any, ho ha de notificar, perquè quan passes a cotitzar la teva companyia has de ser totalment transparent. I, a més, no pot ni comprar ni vendre 30 dies abans de la publicació d’un fet rellevant que, per cert, és la situació actual, perquè probablement presentarem l’avenç de resultats durant la primera quinzena de maig. En resum, sí, he venut accions, igual que altres vegades n’he comprat, en funció de les meves necessitats o voluntats. Hi ha molta gent que potser no recorda que durant el període del 2021 al 2023 vaig comprar dos milions d’euros en accions de Lleida.net. És el meu capital i el puc gestionar com cregui convenient.
La companyia es troba en un dels millors moments de la seva història. Els darrers resultats mostren un benefici d’1,2 milions, un 41% més que l’any anterior. A què atribueix aquest bon rendiment?
Bé, per comprendre-ho, hem de fer la vista enrere. El 2020 va esclatar la crisi de la covid, i aleshores érem els únics que estàvem en condicions d’emetre notificacions quan tothom havia tancat. L'únic que funcionava eren els nostres correus i SMS certificats, que van ser utilitzats per notificar EROs i ERTOs. A puntades. Em sentia com un general alemany a la campanya del Barba-roja l'any 41. Anàvem a un ritme d’entre 140.000 i 200.000 notificacions al dia. De fet, en aquell moment, una persona que treballava amb nosaltres estava molt enfadada amb mi, i em deia que estàvem acomiadant un munt de persones per culpa d’una tecnologia que jo havia inventat, quan era tot el contrari, estàvem salvant moltíssims llocs de treball, perquè si una empresa no notificava, no podia accedir a les ajudes que es van llançar. I això va disparar l’interès en Lleida.net, així com la valoració de la companyia, que es va multiplicar per deu.
Ara bé, passada la covid-19, els grans beneficiats de la pandèmia ens van repartir llenya a les petites i mitjans empreses i, en general, vam patir. En el nostre cas es va sumar, a més, que l’SMS ja no s’utilitzava tant per l’autenticació en dues fases o per fer enviaments de màrqueting, i que el nostre millor client de certificació per correu, que eren institucions del govern colombià, van entrar en crisi, ens van deixar de pagar i els vam haver de tallar el servei. Com això ens va passar el 2023, vam vaticinar un any catastròfic i vam intentar que fos només un any horrible. Per tant, vam posar el focus a millorar tots els processos, automatitzar tot el possible i, en definitiva, aprofitar aquesta crisi com un revulsiu de la companyia. I és ara quan estem veient aquests efectes.
Entre les accions que vau dur a terme el 2023, precisament, també hi ha un ERO.
Sí, el vam tancar a finals de desembre. No vam tenir cap judici, ho va acceptar tothom, i tingui en compte que no va ser un ERO d’infanteria, van marxar la meitat dels directius. Aquí vivim del que generem, i hi havia gent que portava molt de temps que no estava arribant als objectius, i ens va tocar retallar. Aquí, ni hi ha un fons de capital risc, ni jo em dic Rockefeller i, per tant, una cinquantena de persones se'n van anar al carrer. Vam haver de reorganitzar tot i, com li deia, ara veiem els fruits de tot això, i de les dosis de bona sort i bona feina, que també han contribuït que la paella ens estigui sortint bé. De vegades surt molt dolenta, d'altres es crema, però, a nosaltres, de moment ens està sortint bé.
"Aquí, ni hi ha un fons de capital risc, ni jo em dic Rockefeller"
Tenint en compte la vostra àmplia presència internacional, fins a quin punt posa en perill aquesta paella el context geopolític actual?
Nosaltres som una companyia molt anticíclica. És a dir, quan les coses no van bé, en general, a nosaltres ens va molt bé, i viceversa. Pensi que som especialistes a fer-ho tot electrònicament, la qual cosa es tradueix en menys despeses, i en moments complicats tothom intenta reduir-les. És quan els nostres correus certificats i notificacions es disparen. I ara, a més, hem tingut un cop de sort amb la llei MASC, amb la qual la justícia ha avalat la validesa dels nostres correus com a alternativa al burofax per a la resolució de conflictes. El sistema que tenim patentat, que és molt senzill d’utilitzar, costa un euro, davant dels vint euros que d'un burofax. Tot això sens dubte ens ha ajudat i hem apreciat una entrada enorme de nous clients, han crescut més d’un 40% en aquest últim any. Per una companyia de 31 anys és un miracle.
La companyia suma més de 300 patents i invencions que, en termes de cobertura, arriben a més de 4.500 milions de persones d’arreu del món. Però fa l’efecte que, el fet que es dediquin a un àmbit que no tothom entén i que se situïn tocant la frontera amb l’Aragó, fa que no tinguin el mateix reconeixement que altres grans companyies dins del teixit empresarial català. Vostè ho sent així?
El millor reconeixement que pot tenir un empresari és que la seva companyia funcioni.
Amb les dades que acabem de comentar, entenc que és el cas.
És clar. En el seu dia, jo em vaig fartar de rebre reconeixements quan estava a punt d'arruïnar-me. De fet, alguns d’aquests reconeixements em conduïen a la ruïna. Funciona com la fama, avui estàs al top 10 i demà no hi ets. El millor reconeixement és el bon funcionament de la companyia any rere any. A mi m’agrada rebre homenatges? Doncs potser sí, però tampoc en fanfarronejo. No fanfarronejo d’haver rebut el reconeixement Ten Outstanding Young Persons of the World (TOYP) per la Junior Chamber International, o de ser dels pocs civils que té la medalla de Mèrit Policial de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. I podria, perquè et donen un pin (comenta amb humor). De fet, l’única vegada que vaig voler presumir em van posar al meu lloc, que va ser quan vam signar un acord amb Països Baixos i ens van fer una foto al rei Felip VI, al rei Guillem Alexandre, i a mi. La vaig portar a la família i els vaig dir que era la foto dels tres reis, el d’Espanya, el de Països Baixos, i el de casa meva, i em van respondre “no, papa, no surt el gos” (riu). Els reconeixements estan bé, benvinguts siguin, però són temporals.
"El millor reconeixement que pot tenir un empresari és que la seva companyia funcioni"
I què em pot dir sobre la seva connexió amb el teixit empresarial català?
Respecte al que comentava fa un moment, té certa raó, ja que nosaltres vivim als extraradis de la conurbació de Barcelona, estem més apartats. També tingui en compte que Lleida és menys del 0,3% de la nostra facturació, facturem moltíssim més a fora. Ara bé, tenim el nom de la ciutat i el portem amb orgull. I no s’imagina quantes vegades m’han dit “escolta, per què no canvies el nom de la companyia? Per què s’ha de dir Lleida?”.
I què respon?
Doncs que em diuen el mateix que li deien a l'avi del senyor Botín, que a qui se li acut anomenar Santander a un banc (riu). Fins i tot, Lleida en anglès sona bé, perquè es pronuncia Leida. Nosaltres vam néixer com la xarxa d’Internet de Lleida, com Lleida.net, i així s’ha mantingut, malgrat que als Estats Units o a Llatinoamèrica de vegades ens treguin el puntnet i ens diguin només Lleida.
Aprofitant que menciona Llatinoamèrica, recentment, va obtenir una patent al Brasil per certificar l'enviament i entrega de correus electrònics. Com valora l’activitat de la companyia en aquesta regió del planeta?
Una cosa a millorar els pròxims anys. Són dels mercats que, en aquests moments, hem dedicat poc temps, i molt probablement aviat li dedicarem més esforços, perquè és un mercat molt gran on podem créixer i que, amb l’acord de Mercosur, se’ns obren més possibilitats de poder treballar tots plegats.
Hi ha algun altre territori on li agradaria créixer aquest any?
Doncs… depèn. Nosaltres ja estem treballant en 55 països, per tant, probablement anirem a buscar països on hi hagi poca competència o on veiem que sorgeixen noves oportunitats. Últimament, estem creixent molt a Itàlia precisament per aquest motiu, perquè estan sorgint noves oportunitats. També a la República Dominicana. Tenim la capacitat de seguir molt de prop les evolucions i necessitats del mercat i l’hem de mantenir, igual que la capacitat d'innovar contínuament.
