Mirada tímida i ferma; somriure de seductor passiu estil Marcello Mastroianni; gran jugador d'escacs; constructor d’equips de treball sòlids i eficients; dissenyador de ponts d'entesa institucional i ideològica; impulsor d’importants processos de modernització en grans organitzacions de la societat civil barcelonina; renovador de la jove administració pública catalana dels anys 80, i, sobretot, amic insubornable dels seus amics (i amigues), Vicenç Oller ha estat l’animador probablement més discret i eficient del viatge cap el futur que ha fet el país en les darreres dècades.
Amb aquell posat elegant i aparentment mandrós de gentilhome britànic i aquell bri d'ironia compasiva als ulls que ja feia estralls a les nits sitgetanes de la seva joventut, Vicenç estava al cas de tot el que es bellugava a Barcelona. La seva carrera pública va iniciar-se com a director d'estudis de la patronal metal·lúrgica (CEAM), on va coincidir amb qui serien dos dels seus grans amics i companys de carrera: Francesc Santana, traspassat l'any 2014, i el seu inseparable Jordi Camós, que també va col·laborar amb ell en altres moltes aventures professionals.
D’allà va ser fitxat pel jove president de Foment del Treball, Carles Ferrer Salat, substitut del franquista Miquel Mateu, per reemplaçar el professor falangista Josep Maria Berini en el seu càrrec de secretari general. En aquell moment, Foment del Treball començava a desvetllar-se d’una llarga migdiada reputacional. Però Ferrer va crear la CEOE i se'n va anar a Madrid a presidir-la, deixant en mans d’AlfredMolinas la presidència de la patronal catalana.
Vicenç, home reflexiu, volia convertir Foment en centre de debats i investigació econòmica, però Molinas es mostrava molt més decantat a convertir Foment en una patronal pura i dura
Vicenç, home reflexiu, volia convertir Foment en centre de debats i investigació econòmica, però Molinas es mostrava molt més inclinat a convertir Foment en una patronal pura i dura, homologable a les europees. Eren temps de confrontació social molt intensa, quan 4.000 treballadors de Roca Radiadors van ser capaços d'aguantar 95 dies de vaga general, amb greus incidents creuats entre obrers i alguns incontrolats.
Un sociovergent del Cercle
Vicenç, home de pau, no s’hi trobava prou a gust i després d’una breu estada a Foment va crear i dirigir el SIEC (Servei d’Informació i Estudis Catalans) que depenia de la Banca Garriga i Nogués, la sucursal de Banesto que llavors dirigia Javier de la Rosa. Fins que l’any 1979, Carles Ferrer Salat, cofundador del Cercle d'Economia, i Alfred Molinas, president de Foment, el van impulsar com a nou president del Cercle d'Economia. Com abans havia passat a Foment, el Cercle, un club sociovergent d‘alts directius il·lustrats i europeistes, no es trobava en el seu millor moment històric.
L'entitat havia estat fundada l’any 1958 sota el mestratge intel·lectual d’en Jaume Vicens Vives per joves valors europeistes a l'estil del mateix Ferrer Salat, Artur Suqué, Joan Mas Cantí i Carles Güell de Sentmenat. Oller, Santacana, Corominas i altres de la seva generació, n’eren els seguidors naturals. Però el Cercle, igual que altres institucions del país havia passat l’experiència d’unes primeres eleccions democràtiques, en les que molts membres de la classe dirigent catalana havia pres posicions. I ningú ho havia fet tant com el Cercle, que fins i tot va fundar un partit polític, el Centre Català, que es volia distingir tant de la històrica democràcia cristiana d’en Miquel Coll Alentorn i Anton Cañellas, com dels nacionalistes de la Convergència pujolista o de la delegació catalana de la UCD, representada pel periodista Carles Sentís.
... i en Vicenç es va veure nomenat primer conseller d'Indústria de la Generalitat
Políticament, l’experiment no va sortir gaire reeixit, alguns socis de la institució s’havien sentit incòmodes i el lideratge tranquil d’un economista com en Vicenç Oller, que va succeir l'advocat Carles Cuatrecasas, semblava la solució més adient. Oller, però, només s’hi va poder estar un any. El 20 de març de 1980, Jordi Pujol va guanyar contra pronòstic les eleccions a la presidència de la Generalitat, Ferrer Salat i Molinas van reclamar la quota de govern que, un cop superat el tràngol del Centre Català, creien haver-se guanyat gràcies al seu suport més o menys explicit a la candidatura convergent i en Vicenç es va veure nomenat primer conseller d'Indústria de la Generalitat de Catalunya, on novament va crear un equip altament eficient, al voltant d’un home tan poc convergent com Andreu Morillas, futur secretari general del Cercle, que es va convertir en el seu principal col·laborador.
Impulsant les millors iniciatives empresarials
Els temps, però, continuaven sent difícils, i tot que en Vicenç insistia en la seva condició d’independent, les pressions de Convergència per aconseguir que s'hi afiliés i l’hostilitat dels portaveus de l'oposició que no volien distingir entre militants i independents de Convergència, la cara del conseller era tot un poema cada cop que pujava al faristol del Parlament a defensar les seves polítiques. Perquè Oller s'esforçava inútilment en ser conciliador i odiava aquelles discussions que semblaven tan intrínseques a la vida parlamentària.
El carrer, d'altra banda, seguia prou revoltat. I alguns mitjans de comunicació, com ara El Periódico de Catalunya de n’Antonio Asensio (propietari) i Antonio Franco (director) es van veure decantats a fabricar algun motiu que permetés escriure, encara que només fos un cop a l'any, sobre aquelles empreses i empresaris que funcionaven adequadament, perquè poguessin servir d'exemple a l'empresariat i projectar un missatge d'esperança a l'opinió pública. Catalunya, en paraules del mateix Vicenç Oller, estava vivint un dramàtic procés de desindustrialització.
L’invent, inaugurat l’any 1980 en un sopar al Cercle del Liceu, va durar fins l'any 1998, sota el nom de “Millors Iniciatives Empresarials anticrisi de l'any” i va comptar amb un Jurat integrat per Foment del Treball, Cambra de Comerç, PIMEC, Col·legi d'Economistes i Cercle d’Economia, que va ser presidit per Vicenç Oller, en nom del president Pujol, amb un secretari permanent, anomenat Toni Rodriguez. Diu la llegenda que va ser Oller qui va convèncer Jordi Pujol, que no estava gaire d’acord en participar-hi, atesa la línia clarament obrerista del diari. Una cosa semblant va passar amb Foment, que fins al cap de moltes edicions no va accedir a enviar el seu president a les reunions oficials del Certamen.
També es va dir que el Certamen era una eina d’altes relacions institucionals de l'empresari Antonio Asensio, un home fet a ell mateix que no pertanyia als tradicionals cercles de poder de Catalunya. Però Vicenç era un home convincent, integrador i -ja ho hem dit abans- tremendament constructiu i per aquell jurat, a més dels successius presidents de les institucions van passar noms com en Salvador Guillermo, Ramon Vila, Manuel Milián Mestre i una pila de col·laboradors seus, a títol de representants executius dels membres del Jurat, com ara Jordi Alberich, Andreu Morillas, Jordi Camós, Ignasi Camí, Rafel Suñol, gairebé tots vinculats tard o d’hora al Cercle i/o al Col·legi d’Economistes. I així va ser com les Millors Iniciatives van ser tot un èxit.
Alegries i tristors de la vida quotidiana
D'allà en va sortir una bona amistat entre president i secretari del jurat, que fins i tot els duria a compartir una breu aventura societària de comunicació corporativa, l'agència D&D (Dupond i Dupont), que havia estat fundada poc abans per Santi Román i Victor Bottini i va ser precursora de Román y Asociados i d’Intermèdia Comunicació. I com a regal inesperat, d’aquella història també en va sorgir la relació sentimental que l’ha acompanyat fins l'últim alè de la seva vida.
Oller, pare d’en Vicenç i en Joan, havia perdut prematurament la seva primera dona, Magdalena, a causa d’una malaltia greu. Però la vida li tenia preparada una segona oportunitat. L'economista Montserrat Arqué, col·lega i amiga del llavors degà del Col·legi d’Economistes Francesc Santacana, el representava a les sessions executives del Jurat d'El Periódico. I allà es van trobar dues mirades que ja no se separarien fins el final.
Santa Ponça, Cadaqués i les arrels familiars de la masia de can Oller a Castellterçol van ser les seves referències
Amb Magdalena, que era mallorquina, Oller havia descobert Santa Ponça i s’hi havia quedat enamorat per sempre. Amb Montse va descobrir Cadaqués i el plaer de navegar lentament en un llaüt mandrós. Santa Ponsa, Cadaqués i les arrels familiars de la masia de can Oller a Castellterçol van ser les seves referències i a tot arreu se les apanyava bé per poder trobar un lloc on practicar els escacs i les delícies d'una conversa pausada i sense presses. Fins i tot, alguns cops duia un petit guió per no oblidar els temes que volia comentar-te durant el dinar a ca la Roberta, mentre la fidel Ermitas cuidava la intendència domèstica.
El seu segon mandat al Cercle, entre 1987 i 1989, va servir per completar el mandat iniciat l'any 1980 que només va durar un exercici. Aquell cop va substituir Enric Corominas, un altre soci de primera hora, acabat de nomenar conseller de la Caixa. Els seus vicepresidents van ser el financer Carles Tusquets, que seria el seu successor l'any 1990, l'empresari Andreu Soldevila i l’antic secretari general del Cercle, Ignasi Camí. La seva candidatura va ser avalada pels presidents anteriors, la junta sortint i més de 300 socis, als que va convèncer amb un programa adreçat a la modernització de l’aparell productiu, la integració d’Espanya al club dels països més desenvolupats, l'harmonització de l'Estat de les autonomies, el dèficit públic i el suport ciutadà als Jocs Olímpics de 1992.
El Cercle, doncs, va reviure, Vicenç se’ va tornar al SIEC amb el seu inseparable Camós de sotsdirector, els Jocs van ser un èxit i la seva vida, en conjunt, també.
El trobarem a faltar, com es troben a faltar tots aquelles amistats que ajuden a pensar i a viure.
Descansa en pau, Vicenç. T'ho has ben guanyat.