Josep Company Molar era un jove de Celrà que treballava a Campsa i va ser enviat a Llançà per treballar en el sortidor de gasoil del port, que subministrava a les barques de pesca. Era el 1963 i aquell petit poble de l’Alt Empordà encara es mantenia força aïllat del turisme. Però ja començaven a arribar francesos i altres turistes, que s’instal·laven en pisos que llogaven els pescadors.
Joan Company: “No cobrava res, però ja feia d’intermediari”
Tant els turistes com els pescadors preguntaven sempre al Josep Company si coneixien gent per llogar els pisos. “No cobrava res, però feia d’intermediari”, explica el seu fill, Joan Company. Així, va decidir dedicar-s’hi i va obrir una petita oficina turística al port, feina que compaginava amb la de la benzinera.
60 anys i tres generacions després, aquell projecte s’ha convertit en Finques Company, una de les referències immobiliàries de poble com Llançà, Roses o Figueres, amb gairebé 60 treballadors i una facturació superior als 4 milions d’euros. Un negoci que va començar de casualitat: “El van enviar a Llançà per sis mesos i ja hi porta 70 anys”.
L’explosió del turisme
Va ser a partir de finals dels 60 i principis del 70 quan el turisme va començar a arribar en massa a la Costa Brava. De fet, Josep Company va entrar a mitjans dels 60 al negoci de compravenda de cases i terrenys. Els primers clients eren belgues i, sobretot, francesos. La zona del Cap de Creus quedava més lluny de Barcelona, però no de França.
Així ho explica Joan Company, actual director: “Llançà està a 16 quilòmetres de la frontera i hi havia molt visitant francès, belga... Era una zona molt verge en aquella època”. La majoria eren famílies que arribaven en cotxe, buscant una zona més verge, sol i preus baixos.
I els primers apartaments i cases destinats al turisme es van anar aixecant. “Tot plegat va fer que el negoci de la immobiliària anés creixent i, fins i tot, participéssim d’alguna promoció”, explica Company.
L’oasi de la Costa Brava
Ja a partir dels 70 el creixement turístic de la Costa Brava va ser massiu. A pobles com Platja d’Aro o Lloret de Mar s’aixecaven grans edificis i no va primar el respecte per l’entorn natural. Per Lluís Company, es va produir un creixement desenfrenat i desendreçat.
“Per sort, a la zona nord del Cap de Creus va haver-hi un creixement urbanístic força controlat. A Llançà només hi ha un edifici de més de tres plantes. És molt d’agrair”, celebra Company, que lamenta el creixement “exagerat” d’altres zones de la Costa Brava: “Ara se’n veuen les conseqüències i no es dona el nivell que a tots ens hauria agradat”. “Si poguéssim tornar enrere, es faria diferent”, reconeix.
La confiança i el negoci
D’aquesta manera, Finques Company sempre es va situar en la zona menys explotada, tot i que des de ben al principi ja compraven terrenys per edificar els primers apartaments turístics de la zona. Era el fundador, Josep Company, qui ho portava tot de manera molt personal. “Donava molta confiança, era una persona coneguda i coneixia molt la zona i els clients”, ressalta el seu fill. Un exemple de tot plegat és que va ser nomenat Jutjat de Pau de Llança entre el 1970 i el 1985.
Aprofitant que es feien els primers apartaments per a turistes, neixen també les comunitats de veïns. I Finques Company ho veu com una oportunitat per ampliar el negoci, afegint la gestió de comunitats dins de la seva oferta. Un pas que, més endavant i en les crisis futures, seria clau.
La primera gran crisi
Després de gairebé trenta anys de creixement turístic, urbanístic i del negoci, a principis dels 90 arriba la primera gran crisi pel sector (com per tota l’economia catalana). Una crisi que va impactar de manera molt important al mercat de segona residència. Promocions que no es venien, projectes a mig fer i una davallada de la demanda.
Va ser quan Joan Company i el seu germà van entrar al negoci. “Vam decidir ampliar el mercat i no limitar-nos només a la segona residència”, explica. Així, van obrir una oficina a Figueres per atendre la demanda de primeres residències. Més endavant també es van establir a Olot, entre 1998 i 2008. “L’empresa ja no era tan familiar i érem més treballadors”, recorda Company.
La innovació com a pilar
Ja a inicis dels 90, Finques Company va apostar per un model col·laboratiu: “Vam crear una franquícia immobiliària, era absolutament novedós i innovador”. Tot sorgeix d’una visita a una fira immobiliària a París, on anunciaven apartaments a Llançà. “No sabien ni on estava”, recorda Company.
Això els va fer obrir els ulls: “Ens vam adonar que tots sols difícilment arribaríem a penetrar al mercat per fer tasques de màrqueting. I vam decidir ajuntar-nos amb immobiliàries de Costa Brava i compartir producte”. Així va néixer BiGrup, que aplegava oficines de Torroella de Montgrí o Sant Antoni de Calonge. Cadascuna mantenia la seva imatge i projecte, però col·laboraven entre elles.
Els disquets de l’ordinador
I els va permetre fer apostes importants, que ara poden semblar evidents: “Nosaltres i una immobiliària de Madrid érem els únics a Espanya que teníem una eina per ensenyar fotografies de les cases a través de l’ordinador”. Era a principis dels 90 i un repartidor havia d’anar repartint els disquets amb les fotos a les oficines. Trigaven tota la nit per descarregar-se.
Company: “Sempre hem posat en pràctica els valors que defensava el pare”
A principis dels 2000 van voler anar més enllà i es van unir amb immobiliàries de fora de Girona, creant el Ceigrup. En aquells moments, Finques Company ja està plenament consolidada: dels 90 al 2005 havia passat de 6 a 48 treballadors i de 600.000 a 3,8 milions d’euros de facturació. L’actual director n’explica les claus: “Sempre hem posat en pràctica els valors que defensava el pare: un tracte molt personalitzat al client, transmetent molta confiança i ser reconeguts per fer les coses ben fetes”.
La gran crisi del 2008
Però el 2008 va arribar la gran crisi del sector immobiliari. Els tres fundadors inicials de Bigrup es van quedar la marca de Ceigrup i van decidir fer una nova estratègia: “Hem tornat als orígens, tornant a la província de Girona, on ara tenim 17 oficines”. El mateix 2008, tot i estar en plena crisi, Finques Company va decidir comprar la cartera d’una immobiliària de Girona i, des de llavors, hi treballen. Des de llavors, també incoporen el nou de Ceigrup a la seva marca, per potenciar aquesta col·laboració, anomenant-se Ceigrup-Finques Company.
Una de les claus per haver sobreviscut a la crisi del 2008 va ser la diversificació de negocis, ja que gestionaven més de 500 comunitats de propietaris i més de 1.500 pisos i locals de lloguer: “Gràcies a això mantens uns ingressos fixes”. A més, també et manté el contacte amb el client, que és al centre de la seva política: “El sector immobiliari està molt desprestigiat i nosaltres hem creat una cultura d’empresa basada en la confiança i l’honestedat”.
Company: “No hi podem competir, la batalla està perduda”
I això és com Finques Company s’ha mantingut durant 60 anys i s’ha convertit en una referència a l’entorn del Cap de Creus. Ara ja amb la tercera generació al capdavant, afronten el repte d’un sector que s’ha transformat completament amb noves plataformes immobiliàries a internet com Idealista o Airbnb.
“Ens hem d’aliar amb tots aquests grans portals. No hi podem competir, la batalla està perduda”, reconeix Company, que defensa una gran especialització: “On no arriben aquests portals és en l’atenció personalitzada. I aquí és on tenim el nostre valor”. Sis dècades després, defensen els mateixos valors del fundador, que va començar en una benzinera del port connectant pescadors que volien llogar el seu pis i turistes que tot just descobrien aquest paradís català.