Se'l recorda bàsicament com a conseller d'Economia i Finances, però la veritat és que només en va ser un any i mig al primer govern d'en Jordi Pujol, entre maig de 1980 I novembre de 1982, i altres quinze mesos entre juliol de 1988 i octubre de 1989 en una tercera legislatura també sota govern d'en Pujol que no va poder acabar. Va ser advocat, economista, catedràtic, diputat, senador i conseller, però sobretot va ser fundador d'una dinastia lluitadora de la qual la figura de Montserrat Trueta, la seva dona, en va ser igualment fonamental.
Ramon Trias Fargas, nascut a Barcelona ara fa 100 anys, tenia una alçada considerable, una veu ronca que feia servir per ironitzar sobre qualsevol cosa, una cultura enciclopèdica que mai fregava pel nas a ningú, un aspecte inequívocament britànic i uns coneixements acadèmics bastant per damunt de la mitjana del país. Fill del cirurgià Antoni Trias i Pujol, que havia estat cofundador de la Universitat Autònoma i gran reformador de l'Hospital Clínic de Barcelona, el senyor Ramon pertanyia a una família que després de la guerra civil es va haver d'exiliar, primer a Suïssa i després a Colòmbia, on l'any 1947 es va llicenciar en dret, abans d'obtenir el seu Master of Arts In Economics a la Universitat de Chicago, l'any 1950.
Convertit per sempre més al liberalisme, Trias Fargas va tornar a Barcelona, on va començar a treballar com advocat i on a partir de 1962 va iniciar una interessant carrera acadèmica
Allà, a la primera ciutat d'Illinois, el jove Trias es va impregnar de cultura i arquitectura i va conèixer de molt a prop la cèlebre Escola liberal de Chicago, de la qual un dels seus mítics fundadors, Milton Friedman, n'era professor a la Universitat. Un cop aconseguit el títol i convertit per sempre més al liberalisme, Trias Fargas va tornar a Barcelona, on va començar a treballar com advocat i on a partir de 1962 va iniciar una interessant carrera acadèmica, primer com a catedràtic d'Economia Política i Hisenda Pública a la Universitat de València i a partir de 1969 com a professor d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona.
La vida de l'Andy com a exemple
Casat a Oxford l'any 1954 amb la Montserrat, filla del també exiliat Josep Trueta, doctor honoris causa per la Universitat d'Oxford des de l'any 1942, el matrimoni va haver de superar -amb excel·lència- una prova realment inesperada. L'any 1972, l'Andreu (Andy), el seu fill petit, va néixer amb síndrome de Down. Però ni pares ni germans grans (Toni, Katy i Mireia) eren gent de rendir-se fàcilment. Deu anys més tard,Trias Fargas va impulsar la Llei d'Integració Social del Minusvàlid (LISMI) que va ser aprovada per unanimitat al Congrés dels Diputats, amb una denominació – "minusvàlids" – que avui dia seria inacceptable.
Amb intenció semblant, Montserrat Trueta juntament amb altres pares i mares, va fundar l'any 1984 la Fundació Catalana Síndrome de Down, actualment dirigida per Katy Trias, d'acord amb la decisió presa pel matrimoni d'"acceptar el diagnòstic però no el pronòstic" que els metges havien previst pel seu fill. Avui dia Andy està a punt de fer 50 anys i en fa 30 que treballa. Independitzat des de fa 20 anys i casat des de en fa 7, Andy ha decidit deixar la seguretat de la feina fixa, després d'haver treballat al Futbol Club Barcelona, a CaixaForum, al Palau Macaya i a CosmoCaixa, per dedicar-se a la seva vocació d'escriptor i periodista i atendre els seus projectes a la Fundació Catalana del Síndrome de Down, al diari digital Èxit21 i a l'Assemblea de Drets Humans que du el nom de la mare. La vida d'Andy, sens dubte, és l'obra més reeixida d'en Ramon Trias Fargas i Montserrat Trueta.
El cervell català del Urquijo
Des del punt de vista estrictament professional, cal destacar que l'any 1965, l'il·lustre professor havia estat contractat com a cap d'estudis del Banco Urquijo, una institució de referència mundial, que havia tornat a obrir una delegació a Catalunya. El reconegudíssim Banco Urquijo, Ortueta y Orenzana havia estat fundat l'any 1870 a Madrid per tres destacats representants de la burgesia basca i l'any 1919 va obrir el primer Banco Urquijo Catalán, amb seu a Barcelona, que va convertir-se en el gran inversor de grans projectes empresarials, com ara els relacionats amb La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Electricitat o Hidroelèctrica de Catalunya.
L'any 1942, però, en plena postguerra civil, la sucursal havia desaparegut a causa d'un pacte amb l'Hispano Americano que anys a venir (1979) s'havia de tornar a repetir, finiquitant una nova refundació del banc a Catalunya iniciada l'any 1965 amb la col·laboració d'en Trias Fargas, un home que disposava d'una magnífica agenda de contactes al món econòmic i empresarial del país. Aquella segona "desaparició" també va acabar amb l'exquisida cultura empresarial d'un banc, que alguns comparaven una mica hiperbòlicament amb el MIT de Massachussets i que encara ara alguns antics executius de l'època troben a faltar.
Efectivament, el Banco Urquijo, llavors presidit per Juan Lladó, era una institució amb propòsit, que no solament contribuïa a tirar endavant iniciatives de creixement de l'economia espanyola , sinó que tenia cura d'un gran patrimoni cultural acumulat al llarg dels anys, dipositat en gran part a l'austriacista Casa de las Tres Chimeneas de la plaça del Rey de Madrid, però també molt dignament representat a Barcelona.
Un despatch modernista al Passeig de Gràcia
Trias Fargas tenia el despatx a la modernista Casa Malagrida del Passeig de Gràcia, 27, on disposava d'una magnífica sala de Juntes amb aquelles pintures d'en Josep Sert que havien decorat el menjador de l'Hotel Waldorf Astoria de Nova York i que els antiquaris germans Climent havien repatriat l'any 1973. En aquell ambient, com recorda el llavors joveníssim director territorial del Urquijo Lluís Badia Almirall, el senyor Ramon tenia convidats a dinar de l'alçada d'en Salvador Dalí, amb qui mantenia una excel·lent relació personal. El Banc, finalment absorbit pel Sabadell l'any 2006, sempre havia mantingut relacions de respecte i proximitat amb tota mena d'artistes i intel·lectuals del moment, tant a Madrid com a Barcelona.
Trias Fargas era un liberal radicalment convençut de les virtuts de la iniciativa privada, però volia un liberalisme social i corrector dels efectes secundaris del sistema del lliure mercat
Dins l'estructura de l'Urquijo, com dins qualsevol altra estructura acadèmica, empresarial, cultural o política relacionada amb ell, Trias Fargas mantenia una absoluta independència de criteri, actuava al marge de l'organigrama oficial i afegia valor a tot allò que tocava. La Casa Malagrida no té consideració de palauet perquè va ser concebuda des de bon començament com edifici d'habitatges de luxe. Però la decoració i el mobiliari de l'edifici que envoltava Trias Fargas, on no mancaven quadres de Ramon Casas ni de la Escuela de Cuenca, unes estances on regnava amb eficàcia la seva amable secretària personal, de nom Josefina, que impressionava gratament els invitats i fins i tot els joves periodistes de la transició que investigaven el tarannà dels principals protagonistes del canvi.
Trias Fargas era un liberal radicalment convençut de les virtuts de la iniciativa privada, però volia un liberalisme social i corrector dels efectes secundaris del sistema del lliure mercat i col·laborava sense problemes amb pensadors socialistes, entre ells Narcís Serra, Pasqual Maragall o Ernest Lluch, amb qui compartia projectes i, de tant en tant, algunes polèmiques més o menys arrauxades. Va ser amb en Lluch que el servei d'estudis del banc va analitzar l'economia regional, l'eficiència dels equipaments col·lectius de Catalunya, el port de Barcelona i els instruments del sistema financer espanyol.
Amb el suport d'aquell servei d'estudis radicalment independent, el Banco Urquijo, que va ser el primer banc industrial espanyol i segons alguns testimonis "molt més que un Banc", va participar activament en el desenvolupament de Seat a Catalunya i en el més gran projecte gasista del país, construït de la mà d'en Pere Duran Farell des de Catalana de Gas i la seva hereva Gas Natural, a més de ser decisiu en la portada de l'energia nuclear a Vandellós i en el desenvolupament del Pol Químic de Tarragona.
A començament de 1983, quan Trias ja havia deixat el banc per dedicar-se a la seva funció de conseller d'economia de la Generalitat, Urquijo va passar a l'òrbita del Hispano Americano, que el va fusionar amb Bankunión; l'any 1988 va passar a ser controlat per banca March, i finalment, l'any 2006, pel Banc Sabadell, que el va especialitzar en banca privada.
La política com a quarta pota de la taula del treball
Llibertat personal, cultura i economia van ser els tres grans eixos sobre els quals el professor va edificar la seva vida professional. Però mancava una quarta pota a la seva taula de treball: la política. Trias Fargas es considerava d'esquerres, però malfiava del socialisme. En aquella tessitura va pensar que el seu lloc al nou panorama polític que s'anava concretant era a Esquerra Republicana. Però, inquiet com era, aviat va pensar que li calia una esquerra més liberal que la de l'Heribert Barrera per sentir-se còmode i va convertir-se en un dels principals impulsors d'Esquerra Democràtica de Catalunya, fundada el mateix any 1975, tot just acabat de morir Franco, amb l'empresari i mecenes Joan Baptista Cendrós, el jove Macià Alavedra i tres o quatre altres companys, com ara en Jaume Casanovas o en Pere Pi-Sunyer, que n'acabarien sortint per diferències ideològiques. En Casanovas, per fundar l'efímer Partit Socialdemòcrata de Catalunya i en Pi-Sunyer per tornar a les rengles d'Esquerra Republicana.
La independència del partit va durar poc, concretament fins una mica abans de les primeres eleccions democràtiques de 1977, quan Jordi Pujol i ell mateix van subscriure el Pacte Democràtic per Catalunya, una coalició que el futur president de la Generalitat hauria volgut ampliar a la Unió Democràtica d'Anton Cañellas i en el que també s'hi va integrar de forma passatgera el Partit Socialista Reagrupament d'en Josep Pallach (mort en plena campanya electoral) i en Josep Verde Aldea. Però abans de quedar pràcticament absorbida per Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica va servir per donar veu pròpia al liberalisme social dins del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, una instància unitària preelectoral de partits que preparaven l'escenari polític del postfranquisme a casa nostra.
De fet, Esquerra Democràtica no va formar part de l'Assemblea de Catalunya, una altra instància unitària fundada clandestinament l'any 1971, que a més de partits polítics també convocava sindicats, entitats culturals, associacions de veïns i tota mena d'entitats de la societat civil. Però en el clima emocional de ruptura -si més no, teórica- que vivía el país en aquella sortida de túnel del franquisme, hi havia dirigents de Convergència que es declaraven socialdemòcrates, democristians que proposaven la cogestió empresarial i liberals d'Esquerra Democràtica que preconitzaven el federalisme, la cogestió i la nacionalització de les grans empreses. No cal dir que llavors els socialistes d'en Joan Reventós, que finalment es fusionarien amb la testimonial Federació Catalana del PSOE, es declaraven inequívocament marxistes.
Liberalisme, autonomisme i concert econòmic
Després d'algunes baixes i marramiaus diversos, Esquerra Democràtica va acabar sent absorbida el mes de juny de 1978 per l'emergent Convergència Democràtica de Catalunya d'en Jordi Pujol i en Miquel Roca i Junyent, que en aquell moment encara representaven tendències diverses dins del partit. Roca més socialdemòcrata, i Pujol, llavors admirador del model polític suec (del socialdemòcrata Olof Palme) i reforçat amb la incorporació d'en Trias Fargas, que va passar a ser president de la formació nacionalista, no tant. I això va permetre que tant en Trias com el seu fidel amic i company Macià Alavedra disposessin d'una plataforma prou sòlida per defensar la seva ideologia a les llargues sessions de redacció de l'Estatut, que va celebrar l'anomenada Comissió dels Vint al Parador de Sau entre el 15 i el 18 de setembre de 1978.
Trias Fargas era l'eminència econòmica que tenia més clara la necessitat del concert. Els socialistes, el PSUC, UCD i AP ho van rebutjar
Segons recorda l'economista Josep Pérez Franco, Macià Alavedra i Ramon Trias Fargas van ser els únics d'aquells 20 representants de l'Assemblea de Parlamentaris que van defensar clarament un concert econòmic per a Catalunya a l'estil del basc. Trias Fargas, escriu Pérez Franco, era l'eminència econòmica que tenia més clara la necessitat del concert. Els socialistes, el PSUC, UCD (partit d'Adolfo Suárez) i AP (actualment PP) ho van rebutjar. Altres fonts expliquen que Esquerra Republicana va considerar que la proposta era massa autonomista i que Pujol i Roca, aquest darrer en desacord habitual amb en Trias, van considerar massa arriscat assumir la gestió de recaptar impostos que aquella proposta, tan autonomista, duia aparellada.
Trias Fargas també va ser diputat al Congrés entre 1977 i 1982, senador de CiU entre 1986 i 1988 i es va enfrontar a Pasqual Maragall a les eleccions municipals de Barcelona, l'any 1983, en les que el candidat socialista va obtenir un 45,8% davant del 27,4% del candidat convergent, el 13% de la Coalició Popular encapçalada per Alexandre Pedrós i el 6,9% del PSUC, liderat per Jordi Solé Tura. Eren temps en els quals els populars i els eurocomunistes convencionals encara treien bastants vots i Catalunya estava governada per la sociovergència.
Mort en plena campanya
Trias Fargas va morir l'any 1989, quan tenia 66 anys, a causa d'un infart mentre participava en un míting electoral de Convergència i Unió a El Masnou. Pasqual Maragall, primer que va arribar l'hospital dels Germans Trias (curiosa coincidència) a expressar el seu condol va declarar que el llavors conseller d'Economia havia estat "un autèntic senyor de Barcelona". Pujol es va mostrar profundament afectat i sense paraules. El ministre de Defensa i exalcalde de Barcelona Narcís Serra va dir "jo perdo un amic i Catalunya un dels polítics de més alt nivell que mai ha tingut". Rafael Ribó, llavors cap de llista d'Iniciativa per Catalunya, va manifestar que Trias Fargas "era un dels polítics a qui més respectava com a demòcrata". Felipe González en va dir que havia estat un "home honrat" i Adolfo Suárez, que "havia col·laborat de manera fonamental en totes les etapes de la transició".
Sempre ens quedarà el dubte de saber quina hauria estat la seva evolució política, però allò que està absolutament fora de dubte és el seu llegat cívic, tan enyorat per uns i altres contemporanis.