A mitjans dels anys vuitanta, en plena febre de fusions bancàries, el ministre espanyol d’Economia, Carlos Solchaga Catalán, li va explicar al llegendari banquer basc Pedro Toledo Ugarte -president del Vizcaya- quina era la situació del sector amb una frase tan curta com contundent: “O opes o t’open”. Sembla un embarbussament, però reflecteix bé el que estava passant en aquell moment, on un grup d’entitats bancàries de dimensions similars tant podien ser compradores d’algun competidor com ser comprades si s’ho pensaven gaire. En un món empresarial on les finances han passat per sobre d’altres consideracions de negoci, sovint succeeix que la manera de defensar-se d’un intent d’abordatge per part d’alguna companyia de la competència no és pas cap altre que fagocitar un rival per guanyar pes i esdevenir un mos més voluminós i difícil de deglutir per algun enemic apostat darrere d’una cantonada del laberint borsari.
Alguna cosa d’aquesta cursa embogida per créixer de manera no orgànica és el que li ha passat a Grifols en els darrers temps. Segurament, la seva voluntat per guanyar dimensió de manera ràpida té més raons de negoci que no pas d’estratègia financera, però el desenllaç ha estat el mateix. En una conjuntura en que els tipus d’interès al voltant del zero han convertit els diners en aquells caramels de llegenda urbana que anaven farcits de droga i que suposadament alguns indesitjables regalaven a la porta de les escoles, moltes empreses no s’han pogut estar de fer-se addictes al crèdit per finançar el seu creixement. El periple de Grifols en els darrers anys és una història d’èxit que s’ha vist sobtadament interrompuda per un balanç força desequilibrat pel pes excessiu del deute, circumstància que ha posat nerviosos als mercats, on l’acció ha perdut bona part del seu valor (abans de la pandèmia la companyia valia en borsa prop de 19.000 milions d’euros i ara volta pels 5.500, amb una caiguda del 60% només en el darrer any). De moment, aquesta conjuntura ha provocat que Víctor Grifols Roura hagi deixat el seu càrrec de president i hagi estat substituït per un president executiu, ubicat a l’organigrama per sobre dels dos CEOs. Però de tot això en parlarem més endavant.
Es poden plantejar estratègies que la família Grifols no veu amb bons ulls: vendre divisions de negoci o una ampliació de capital, que seria especialment dolorosa perquè controlen al voltant del 30% del capital
Anem a pams. El deute que amenaça a escanyar la companyia és de prop de 9.000 milions d’euros, una càrrega molt pesada per a una empresa que guanya diners, però que no ho fa al ritme que s’havia previst quan va encadenar tota una sèrie de compres palanquejades, de manera que els crèdits a pagar ja s’han convertit en un problema. Fer un judici sobre si en el seu moment va ser encertat o no assumir tant de deute a canvi de créixer resultaria complex i, en certa manera, estèril perquè ara el que els toca als gestors és trobar la sortida al laberint, que no és una tasca gens trivial. A banda de la solució òbvia (ingressar més), hi ha diversos camins que poden transitar-se per anar reduint el problema, però tots van lligats a efectes secundaris poc desitjables per a uns o altres. El primer que va plantejar la direcció de Grifols abans de ser substituïda va ser la suspensió del dividend durant un determinat nombre d’anys (fins a 2024 i condicionat a determinada ràtio deute/Ebitda) per tal d’acumular recursos amb els que reduir deute. Cal suposar que no és una mesura gaire atractiva per als molts fons d’inversió que ara mateix són titulars de grans paquets d’accions de l’empresa. Però anunciar aquesta mesura no va ser suficient per contenir els nervis dels mercats, de manera que és probable que a partir d’ara es plantegin les estratègies que la família Grífols no veia amb bons ulls: una d’elles seria vendre divisions de negoci per fer caixa, el que implicaria una frenada en sec a l’estratègia de creixement dels darrers anys, i una altra seria dur a terme una ampliació de capital perquè entrés diner fresc al balanç; aquesta segona és especialment dolorosa per a la família, que en l’actualitat controla al voltant del 30% del capital de la companyia i que veurien com la seva participació queda fortament diluïda. Pel que fa a l’opció de treure al mercat algun dels negocis de l’empresa, dilluns comentàvem a la xarxa social Twitter que “Per resumir-ho, un empresari creu que el tot val més que la suma de les parts, mentre que un financer creu que la suma de les parts val més que el tot”, i just ara, segons diuen els experts, Grifols es troba en la situació que els seus negocis per separat valen més que el global de la companyia, un escenari propici per a l’aparició de bisturís sobre la taula del consell d’administració.
Steven Francis Mayer: el perfil de financer dur provinent del món dels fons d’inversió pot servir per calmar les ànsies dels inversors més inquiets
Com avançàvem, aquesta crisi del deute ha propiciat la caiguda del president, Víctor Grífols, davant de la pressió dels mercats que demanaven senyals contundents que l’empresa estava disposada a executar amb urgència amb un pla per redreçar la situació. De moment, la solució l’han trobada a casa en la figura de Steven Francis Mayer, que ocupava una cadira al consell d’administració de la firma com a independent. El seu perfil de financer dur provinent del món dels fons d’inversió podria servir per calmar les ànsies dels inversors més inquiets. Format a les universitats de Princeton i Harvard, en l’actualitat és el primer executiu de Iron Horse Acquisition, un vehicle inversor sorgit de Cerberus Capital Management, la firma d’inversions on Mayer va ocupar càrrecs rellevants fins el 2018. També seu al consell d’administració de la firma de xarxes Acterna Corp. Estarem atents a les decisions que properament haurà de prendre el nou màxim executiu de l’empresa familiar catalana.
El negoci funciona i, realment, l’únic problema és el deute. Per tant, el risc de rebre una opa per part d’un competidor augmentarà cada dia
Si ens entretenim en mirar les xifres de Grifols, comprovarem que la facturació esperada per a aquest 2022 és de 5.800 milions d’euros -molt per sobre dels exercicis anteriors-, i que el marge de negocis continua essent prou ample per acabar oferint beneficis a baix de tot del compte d’explotació. És a dir, el negoci funciona i realment l’únic problema és el deute. Per tant, en vista d’aquestes dades, si la cotització continua explorant nous mínims, el risc de rebre una opa per part d’un competidor augmentarà cada dia.
Per cert, tornant al començament d’aquest article, cal aclarir que Pedro Toledo, brillant com era, va comprendre ràpidament el missatge i va reforçar la seva posició al Vizcaya, per tot just després proposar una fusió entre iguals amb el Banco de Bilbao, de la que el 1988 sorgiria el BBV. La relació entre totes dues entitats va ser nefasta des de bon començament, i només la mort de Toledo per una estranya malaltia va aplanar el camí per trobar un president de consens. Va morir a la Clínica Mayo, de Rochester, amb només 54 anys.