El passat 23 de febrer no només va ser l’aniversari d’aquell cop d’Estat tan estrambòtic on hi havia implicat tothom, sinó que també es complien anys, quaranta, d’un dels més grans terrabastalls de la història econòmica d’Espanya, l’expropiació del hòlding Rumasa, l’imperi muntat per l’empresari andalús José María Ruiz-Mateos y Jiménez de Tejada. Un fet que forma part de la cultura popular d’un bon grapat de generacions -des de l’anomenada X i cap enrere- i que en el seu moment va tenir una gran transcendència, molt més enllà de convertir un respectat i multimilionari empresari en un clown televisiu, que és el que molts recorden.
Des de finals dels setanta fins a aquell 23F del 1983, el hòlding de l’abella no havia deixat de créixer. Un ciutadà qualsevol d’aquells temps el que veia és com cada cop més empreses duien al peu del seu logotip una abella dins d’un petit hexàgon, que representava la cel·la d’un rusc: era la constatació que la firma havia caigut en mans del hòlding de moda a l’època. El nucli de Rumasa era un eixam de bancs, entre els que destacaven el Banc Atlàntic, el Banc Condal (hereu de la històrica Banca Rosés) o Banif. En total, una vintena d’entitats financeres. Al sector de l’hostaleria operava sota la marca Hoteles Agrupados (Hotasa), amb també una vintena d’establiments. Un altre dels àmbits importants per al grup era el de les bodegues, amb referències com Paternina, René Barbier, Segura Viudas, Garvey, Conde de Caralt, Berberanas, Lan, etc. En el terreny del comerç disposava de Galerías Preciados, Loewe i Mantequerías Leonesas. Al sector assegurador, Minerva, Unión Condal de Seguros, Atlas i Fénix Peninsular. També hi havia empreses farmacèutiques, navilieres, cosmètiques, constructores, etc., fins a formar un conglomerat de més de 700 companyies a territori espanyol de 30 sectors diferents, 60.000 treballadors i una facturació agregada de 350.000 milions de pessetes (més de 2.100 milions d’euros), una veritable barbaritat per a aquells temps.
Hem vist de passada que una de les propietats era la dels grans magatzems -conegudíssims en el seu dia- Galerías Preciados. La història d’aquesta ensenya mereix que ens hi aturem un moment. Els grans magatzems fundats per Pepín Fernández Rodríguez el 1943 van arribar a finals dels setanta ofegats pels deutes en que havia incorregut enmig d’una dura competència amb el seu rival El Corte Inglés, el que va desembocar que la propietat passés a mans del principal creditor, el Banco Urquijo. Quan l’entitat bancària es va treure de sobre Galerías, el nou amo seria precisament Rumasa. No va ser ni molt menys el darrer viatge per a la marca abans de la seva desaparició definitiva, com veurem més endavant. El principal actiu històric de Galerías a Barcelona era la botiga anomenada Jorba Preciados, procedent de la compra de Can Jorba per part de Galerías l’any 1963, però als vuitanta van augmentar la seva presència amb l’adquisició de noves botigues procedents de la cadena Sears. La multinacional americana Sears Roebuck havia obert dos centres a Barcelona, un al complex comercial de l’avinguda Meridiana, concretament a la promoció coneguda com a Meridià Zero, propietat de la família Vaqué (1975), i un altre a la Plaça Francesc Macià (1967). A mitjan anys vuitanta, els americans van decidir posar el punt final a la seva aventura catalana i van transferir els dos establiments a Galerías Preciados.
Aquell 23F, però de 1983, Eduardo Sotillos deixava anar la bomba: el Govern expropia totes les empreses de Rumasa
Tornant al dia crític de la història, aquell 23F al vespre les pantalles de TVE van deixar anar la bomba. La decisió, presa en consell de ministres, va ser revelada quan faltaven vint minuts per a la mitja nit a través d’una intervenció en directe del portaveu del Govern, Eduardo Sotillos Palet, a Televisió Espanyola. Segons el govern, l’expropiació era inevitable i es duia a terme “amb l’objecte de garantir plenament els dipòsits dels bancs, els llocs de treball i els drets patrimonials de tercers, que considera greument amenaçats”. L’endemà, tota la premsa recollia la noticia en portada: La Vanguardia deia: “El Govern expropia totes les empreses del grup Rumasa” i afegia que José María Ruiz Mateos se n’havia assabentat a través de Televisió Espanyola; El País titulava: “El Govern expropia els bancs i totes les empreses del grup Rumasa”, mentre que el conservador ABC era més contundent afirmant que: “El Govern esclafa Rumasa”. L’ideòleg de l’expropiació va ser el ministre d’Economia d’aleshores, Miguel Boyer Salvador.
Ruiz-Mateos sempre va culpar de la seva desgràcia a Luis Valls-Taberner, president del Banco Popular i membre de l’Opus Dei
Les motivacions de l’executiu per exercir una mesura tan radical es basaven en la situació patrimonial del hòlding, que segons ells tenia un desfasament patrimonial de 200.000 milions de pessetes i es trobava, per tant, en fallida tècnica. Aquesta versió contrastava amb les tesis de José María Ruiz-Mateos, que assegurava que la solvència del grup estava assegurada i que tot plegat es tractava d’una maniobra perversa cuinada entre el govern i l’Opus Dei, entitat a la qual ell pertanyia. De fet, Ruiz-Mateos sempre va culpar de la seva desgràcia al qui havia estat el seu protector, Luis Valls-Taberner Arnó, president del Banco Popular i també membre destacat de l’Opus Dei.
Un cop apartat Ruiz-Mateos de la titularitat del grup, el govern va sanejar la seva estructura amb un total d’un bilió de pessetes (uns 6.000 milions d’euros) i va procedir a trossejar-lo per tornar-lo a privatitzar. Uns del casos més polèmics de la reprivatització va ser el de Galerías Preciados, que va ser venut a preu de saldo a l’empresari veneçolà Gustavo Cisneros, del cercle d’amistats del president del govern espanyol Felipe González Márquez. Els veneçolans van pagar 1.500 milions de pessetes pel negoci el 1988 i el van revendre a un grup anglès tres anys més tard per 30.000 milions. El 1995 Galerías va acabar en mans del seu antic competidor, El Corte Inglés.
Comença el show: vestit de Superman, presidiari, enterramorts, ... i el “¡Que te pego, leche!” a Miguel Boyer
Els anys següents a l’expropiació van ser els del show continu de Ruiz-Mateos, que havia dut el seu cas a la justícia i no volia que tot plegat caigués en l’oblit. Se’l recorda sobretot vestit de Superman, però també de presidiari, d’enterramorts o de presentador de circ. Però sens dubte, l’episodi més recordat es va produir el 3 de maig del 1989, a les deu del matí, als jutjats de Plaça de Castilla (Madrid). Pels passadissos de la tercera planta van coincidir el ja ex-ministre Miguel Boyer amb Ruiz-Mateos enmig d’una munió de periodistes. L’empresari es va atansar a Boyer i li va etzibar un cop de puny força sui generis. Mentre executava l’agressió, va deixar una frase per a la història: “¡Que te pego, leche!”. Encara que la frase es va instal·lar a la cultura des del primer moment i que ell mateix la va repetir en múltiples ocasions -fins i tot en un anunci de televisió- aquí sempre hem defensat que la frase real va ser “¿(cómo) que no te pego, leche?”, que té molt més sentit.
Els anys posteriors a l’expropiació inclouen una fugida a Alemanya per eludir a la justícia espanyola, més d’una desena d’entrades a la presó o la creació d’un partit polític anomenat “Agrupación Ruiz-Mateos” amb el qual va aconseguir ser eurodiputat el 1989, entre d’altres. Poc a poc l’escàndol es va anar apaivagant, però l’empresari va trobar noves maneres de continuar formant part de l’actualitat i generant titulars. En aquest sentit, aprofitant la llei que va obligar els clubs de futbol professionals a transformar-se en societats anònimes, Ruiz-Mateos va adquirir la propietat del Rayo Vallecano, on la seva dona, María Teresa Rivero Sánchez-Romate va exercir la presidència. D’aquesta etapa ens queden alguns discursos memorables de la presidenta.
La segona Rumasa, amb marques de prestigi com Clesa, Dhul, Elgorriaga o Trapa
Quan semblava que la societat espanyola havia oblidat l’afer Rumasa, cap el 1996 va aparèixer un nou imperi empresarial vinculat a la mateixa família que duia l’inequívoc nom de Nueva Rumasa, en un intent de recuperar glòries passades. El nou conglomerat reunia empreses de prestigi com Clesa, Dhul, Elgorriaga o Trapa. Aquest cop l’entramat va durar força menys temps, perquè el 2011 tot plegat es va ensorrar com un castell de cartes, aquesta vegada atrapant a milers d’inversors ingenus que havien col·locat els seus estalvis a pagarés de la companyia, atrets per la campanya publicitària que l’empresa feia a televisió, on oferien interessos molt per sobre del mercat. La història es repetia i la família va tornar a les portades de la premsa. Quatre anys després, el fundador de la nissaga, José María Ruiz-Mateos, moria a l’edat de 84 anys.