Xavier Guix (Barcelona, 1960) és psicòleg, comunicador i escriptor especialitzat en desenvolupament personal i transformació de la consciència. Amb una llarga trajectòria com a conferenciant i formador, ha estat una figura destacada en l’àmbit de la comunicació interpersonal, la intel·ligència emocional i el lideratge conscient. Combina la psicologia humanista amb influències de la filosofia oriental i les neurociències, amb una mirada profunda cap al “jo” i les relacions humanes.
És autor de diversos llibres d’èxit, entre els quals destaquen El problema de ser massa bo, on explora els límits de la complaença i la dificultat de dir que no, i Ni m’explico ni m’entens, un assaig clar i directe sobre els malentesos que generem (i patim) en la comunicació quotidiana. Guix ha col·laborat en mitjans com TV3, Catalunya Ràdio o La Vanguardia, i ha estat docent en escoles de negocis i programes de lideratge.
La seva proposta és clara: transformar-se un mateix per transformar la manera de viure, treballar i liderar. Un matí de finals de maig rep a VIA Empresa per parlar sobre bondat, límits, comunicació, empreses i la complexa relació entre el món emocional i el món professional.
Com es pot detectar si un és massa bo?
Tenim la sort de tenir molta gent bona al món, i això fa que el món funcioni com ho fa. Però al meu llibre El problema de ser massa bo, no parlo del fet de ser bona persona, sinó de quan som massa bons. Aquest “massa” ho canvia tot, perquè vol dir que la motivació principal és agradar i ajudar els altres, sovint sense posar límits. És aquí on apareix el problema: fer-ho tot pels altres, però a costa del propi benestar. Això és el que anomeno mala bondat.
Per tant, com podem saber si una persona està caient en la mala bondat?
Perquè s’està fent mal a si mateixa. Se n’adona que no aconsegueix el que vol, que pateix, que viu amb la necessitat constant de complaure els altres. S’esforça molt, vol fer-ho tot perfecte i és molt exigent amb ella mateixa. Tot això provoca malestar, i arriba un moment en què la persona pensa: “Ull, això em passa a mi, i no estic bé”.
Al seu llibre El problema de ser massa bo parla de la dificultat de posar límits. És un problema habitual també dins les empreses?
Molt. En l’àmbit laboral sovint sembla que estàs allà només per complir. Hi ha una mena d’ordre o d’expectativa que es converteix en una obligació: has de fer el que toca. Pots dir-hi la teva, fer algun comentari o suggerir un altre punt de vista, però al final, acabes fent el que et demanen.
A partir d’aquí, hi ha moltes persones que no s’ho qüestionen: compleixen i prou. Es diuen a elles mateixes: “Encara que sigui massa feina, encara que sigui injust, encara que els altres s’escaquegin, jo ho he de fer igualment”. I això, malauradament, passa molt sovint.
Llavors, com es pot resoldre aquest problema de no saber posar límits?
El que succeix és que moltes persones acaben carregant amb més feina simplement perquè els altres saben que la faran. Aquí és on hi ha la petita perversió: quan no sabem posar límits, els altres ho aprofiten.
Per tant, tant a la feina com a la vida, hem d’aprendre a posar límits. I això, en el fons, vol dir definir qui ets. Quan tu dius clarament què vols o què no vols, ja estàs posant un límit. Per exemple, si em dius: “A mi això no m’agrada”, ja m’estàs marcant una línia. Podem parlar-ne, discutir-ho o negociar-ho, però ja sé on ets. I per poder posar aquest límit, primer has de tenir clar què vols i què no vols. En definitiva, posar límits vol dir saber qui ets i expressar-ho amb claredat.
La por al conflicte, a no agradar o a dir que no… com afecta els líders i els equips?
El meu llibre Ni m’explico ni m’entens posa el focus en els malentesos i la comunicació emocional. Per què ens costa tant comunicar-nos bé, fins i tot amb bona intenció? Un líder que tingui por al conflicte val més que plegui.
"Tant a la feina com a la vida, hem d’aprendre a posar límits. I això, en el fons, vol dir definir qui ets"
Per què ho creu?
Perquè segurament, com a líder, haurà de resoldre conflictes gairebé cada dia. Conflictes d’interessos, però també conflictes humans, o una barreja dels dos. Pel que fa als interessos, és normal que cadascú vulgui coses diferents: jo vull una cosa, tu en vols una altra, i això cal gestionar-ho buscant punts en comú.
Però també hi ha el factor humà: ens entenem o no, ens agradem o no, i tot i així sovint hem de treballar plegats. Per això és clau entendre que una part molt important de la feina d’un líder és precisament aquesta: gestionar i resoldre conflictes. Si no ho té clar, potser no està en el lloc adequat.
Per què ens costa tant comunicar-nos tot i la bona intenció?
Perquè partim d’una suposició equivocada: creiem que, com que parlem el mateix idioma, ja ens entenem. Però no és així. Cadascú percep i interpreta la realitat a la seva manera. El que per mi pot ser una experiència divertida o agradable, per tu pot ser traumàtica. Com pot ser que haguem viscut el mateix i ho visquem de manera tan diferent? Doncs perquè som diferents, i ningú sent o experimenta exactament igual que l’altre.
Per entendre’ns de veritat, jo hauria d’aprendre a interpretar la realitat com ho fas tu. Però això requereix temps i ganes, i sovint no ens hi posem. Donem per fet que l’altre ho veu com nosaltres, i aquí comencen els malentesos.
El repte no és només parlar del que passa, sinó de com interpretem el que passa. I això és el que gairebé mai fem. De fet, una de les coses més difícils en comunicació és expressar les pròpies necessitats de manera clara. Però si no ens atrevim a fer-ho, si no ens esforcem per entendre com codifiquem la realitat, sempre tindrem dificultats per comunicar-nos bé.
Quan surt l'ego i com es pot domar?
Tots tenim ego (riu). Quan tens un càrrec de lideratge, gestionar l’ego és part del repte. La gent espera que el líder tingui ego; no esperen que sigui dèbil o indecís, perquè si el líder no té seguretat, sembla que tothom se li pot tirar a sobre. Per això, sovint un líder ha de mostrar confiança, i això de vegades es percep com un gran ego.
"Una de les coses més difícils en comunicació és expressar les pròpies necessitats de manera clara"
El problema arriba quan la persona s’identifica massa amb el seu rol, dient coses com “jo soc directiu”, “jo tinc un càrrec”, “jo sóc el cap”… Quan el que domina és el càrrec i no la persona que hi ha darrere, es perd la humanitat en la relació. I això crea dificultats perquè als humans no ens agrada relacionar-nos amb una “funció” freda, sinó amb una persona de carn i ossos.
Hi ha líders que són molt funcionals i professionals, però que s’obliden de ser persones de veritat. I això genera distància i problemes en l’equip.
Defineixes en els llibres l'ansietat com "la conseqüència de viure amb la pressió de voler-ho controlar-ho tot i ser la millor versió d'un mateix. Et penses que has d'arribar més lluny". Creu que com a societat coneixem bé aquesta emoció?
La veritat és que moltes vegades no entenem bé què és l’ansietat. L’entenem més bé les persones que la pateixen, sobretot aquelles que han tingut un atac de pànic. Avui dia, crec que hem psicologitzat molt el llenguatge: fem servir paraules molt fortes sense que realment tinguin aquell pes. Per exemple, frases com “no em diguis això que em traumo”, o “estic molt bipolar avui”, o “estic random”. Aquestes expressions són molt dures, perquè un trauma és realment un tema molt seriós.
"La gent espera que el líder tingui ego; no esperen que sigui dèbil o indecís, perquè si el líder no té seguretat, sembla que tothom se li pot tirar a sobre"
L’ansietat també és un tema seriós, però l’hem incorporat tant a la nostra vida quotidiana que la fem servir per descriure qualsevol situació. Així, una cosa que m’il·lusiona molt la puc viure com a ansietat. Per exemple, estic emocionat, però en comptes de dir que estic emocionat, dic que “estic ansiós”. En realitat, tinc ànsia, però no és una ànsia negativa, sinó una ànsia positiva. Així que no tot el que diem “ansietat” és realment ansietat.
Llavors... què entenem per ansietat des del punt de vista clínic?
Des del punt de vista clínic, entenem l’ansietat com la dificultat que té una persona per adaptar-se a una situació determinada. És com si la persona pensés: “Estic intentant adaptar-me, però no puc, no me’n surto. Passa el temps, passen les hores, i encara que ho intento, no hi ha manera. I això em genera ansietat".
Per què s'arriba aquest punt?
La persona sent que “no sé adaptar-me, no puc més”. Es diu a si mateixa “estic aguantant, aguantant, patint, patint"... fins que un dia peta. Quan arriba aquest moment, apareixen els símptomes de l’ansietat, que en molts casos poden desembocar en un atac de pànic. Això és el que anomenem un trastorn adaptatiu, o més senzillament, una dificultat per adaptar-se. En paraules quotidianes, és sentir-se atrapat.
Per posar-ho més fàcil, imagina una situació en què la solució està en un futur incert. Això vol dir que has d’esperar que passi, però mentre esperes, t’angoixes. Tens ganes de sortir d’aquesta angoixa, però no pots. Aquesta sensació d’estar atrapat és el que alimenta l’ansietat.
El treball ens defineix massa? Com es pot equilibrar identitat professional i benestar personal?
Més que identificar-nos-hi massa, jo diria que algunes persones sí que necessiten vincular la seva identitat amb la seva funció professional. Per a elles, la feina esdevé una extensió d’allò que són. Però, en general, el que ens passa a la majoria és que vivim excessivament atrapats per la feina. I no només per la feina com a tal, sinó pel sentit del rendiment.
Aquest rendiment no es limita a l’àmbit laboral. Té a veure amb fer-ho tot bé, arribar a tot arreu, estar per tothom: per mi mateix, per la parella, pels fills... Tot fer-ho bé. I això és, senzillament, impossible.
El ritme actual ens ha portat a desenvolupar una mena de capacitat boja per fer moltes coses, per viure esgotats, però amb la creença que, a través d’això, ens estem realitzant. Aquesta idea no és nova; el filòsof Byung-Chul Han ja va escriure sobre això a La societat del rendiment. Recordo un titular al diari El País que recollia molt bé aquest pensament: “La gent s’està matxacant creient que s’està autorealitzant”.
"Vivim excessivament atrapats per la feina. I no només per la feina com a tal, sinó pel sentit del rendiment"
Des que ens llevem fins que anem a dormir, no parem. I, a més, amb la convicció que no tenim temps. I si no tenim temps, és com si nosaltres mateixos no hi fóssim. Ens situem al final de l’agenda, al darrere de tot. Aleshores, quina vida tenim realment?
Per tant, el problema no és tant que ens identifiquem amb la feina, sinó que fem massa coses. Aquest excés d’exigència, aquest ideal de rendiment constant, és el que realment ens està ofegant.
Finalment, en un entorn accelerat i híperproductiu, com es pot fomentar la pausa, l’escolta i el pensament crític?
La veritable pregunta és: com podem tornar a connectar amb nosaltres mateixos? Pausar, escoltar, pensar... Tot això no és només una actitud externa, sinó una actitud interior que cal entrenar. És una pràctica personal que permet, fins i tot enmig del caos i la velocitat del món, mantenir la pau interna.
Això és una conquesta. No arriba sola. És un treball quotidià que es comença quan un s’adona que només des de la quietud i el silenci interiors pot sentir-se veritablement despert. I és des d’aquest estat de serenor que podem viure la resta de coses amb més presència i sentit. Perquè, passi el que passi a fora, sabem que aquest espai sempre hi és. I és nostre. Ens hi podem refugiar. Aquest espai segur i profund és el que en diem serenor.
Però, insisteixo, és una conquesta. I cadascú ha de trobar el camí que li sigui més propici. Hi ha qui opta per la meditació, qui practica el mindfulness, qui troba pau en la natura, qui resa... Cadascú ha de descobrir quin és el seu camí per anar cap a dins i reconèixer aquest espai interior. No cal construir-lo, perquè ja hi és. Es tracta, simplement, de descobrir-lo. El tresor ja hi és; només cal escombrar el camí fins a trobar-lo.
"Un s’adona que només des de la quietud i el silenci interiors pot sentir-se veritablement despert"
La resta -el soroll, les presses, l’exigència constant- probablement no desapareixerà del tot. Algunes coses sí que podem canviar-les, i de fet hi ha persones que avui dia es replantegen de manera profunda el seu estil de vida: “Paga la pena viure així?” Es fan preguntes honestes, miren els seus fills i decideixen canviar. N’hi ha que marxen al camp, que abracen una vida més senzilla, fins i tot que decideixen cuidar cabres i fer de pastors. És una decisió personal, que neix d’un acte de lucidesa: adonar-te que allò que vivim sovint no és real ni essencial.