El català és un valor de responsabilitat social i de millora qualitativa del servei si s’usa amb normalitat i de forma integral en qualsevol procés contractual i empresarial, més enllà de l’acompliment de la llei, que vetlla perquè es respectin sempre els drets lingüístics dels consumidors.
Sovint s’oblida que una contractació pública socialment responsable ha de ser, també, una contractació pública lingüísticament responsable. Això és el que es desprenia del Codi per a una contractació pública socialment responsable en l’àmbit de la Generalitat i el sector públic que en depèn, publicat el 2017 per la Direcció General de Contractació Pública de la Generalitat de Catalunya. Aquest document estratègic es basa en preceptes de la Llei 1/1998 de política lingüística, referents a les empreses concessionàries que gestionen o exploten serveis concedits, i en l’acord de Govern de 2004, pel qual s'aprovaven mesures per fomentar l'ús del català mitjançant la contractació pública, les subvencions i els crèdits i avals atorgats per l'Administració de la Generalitat i les entitats que hi estan adscrites o vinculades.
El Codi de 2017 proposava que s’incorporessin als plecs de contractació un seguit de clàusules referents, entre d’altres, a les condicions laborals, la igualtat de gènere, la inserció laboral de col·lectius desafavorits, el foment de les PIMES, la protecció del medi ambient, l’accessibilitat, etc. El Codi recollia finalment la voluntat d’englobar la protecció i foment de la llengua en un conjunt global d’interès social, establint que l’òrgan de contractació havia de vetllar per tal que l’execució de contractes emparés, fomentés i normalitzés l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits.
Més concretament, el document adoptat per la Generalitat determina que les empreses contractistes i subcontractistes han d’utilitzar almenys el català en els rètols, publicacions i instruments de comunicació que derivin de l’execució del contracte, i que en les relacions, les actuacions, la documentació i els instruments de comunicació entre l’empresa contractista i les persones destinatàries, cal fer servir el català. A més, l’empresa ha d’assumir l’obligació que, si el contracte suposa un servei d’atenció al públic, el personal tingui prou domini de la llengua. El gran poder de compra de l’administració catalana pretenia i pretén, alhora, influir estratègicament en l’etiquetatge per capgirar la situació de desequilibri entre les llengües oficials en aquest àmbit, i corregir la preeminència del castellà. Al capdavall, i d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional mateix, el foment de l’etiquetatge en català no infringeix ni el principi de llibertat d’empresa ni la lliure circulació de productes.
A les empreses els interessarà saber que aquestes clàusules no només són vigents, sinó que el 2019 es van aprofundir i actualitzar mitjançant un acord de Govern de novembre de 2019. Si el Codi de 2017 posava les bases de la contractació responsable incardinant la llengua en la responsabilitat social, l’acord de 2019 posava el focus en els productes i serveis que integren tecnologia digital. Així doncs, el català ha d’estar present en les instruccions i manuals d’ús i ha de ser la llengua de funcionament d’aquests productes, de manera que se n’asseguri la presència en pantalles digitals o elements d’assistència de veu. A més a més del servei tècnic en llengua catalana, tant oral com escrit, els plecs garanteixen que la informació textual o cartogràfica que ofereixen els productes mostrin la toponímia “en la seva única forma oficial, catalana o aranesa segons escaigui, que és la que consta al Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya”. Per últim, i no per això menys important, el document fixa que cal acreditar que “les funcionalitats dels dispositius, programes o sistemes que permetin a la persona usuària definir la configuració de la llengua —navegadors, sistemes operatius, aplicacions informàtiques, etc.— es proporcionen, per defecte, configurades en català”