26
de Setembre
de
2014
Act.
26
de Setembre
de
2014
Al costat de la facultat de Comunicació Blanquerna, asseguts en una terrassa i amb les cames estirades, tres nois riallers subjecten unes birres. Un d'ells camina encamisat, és el bateria de Ruidoblanco, Cristian Cuesta, que li diguin a les seves groupies que també treballa en una immobiliària. Sembla un tipus seriós però de seguida es descorda el botó de dalt i comença a fer bromes amb Guillem Mora i Marc Vilà. Són amics, i també socis. I falta Javier Vilarrubias, quart en combat, i part fonamental del Festival l'Era. "És el fill del masover", ens expliquen, "també la part creativa". Ho diuen amb afecte. "En realitat tots som una mica fluixos per fer això", conclou Marc.
El pare de Javi és l'amo de la masia, que és LA MASIA (imaginin aquí un marc idíl·lic): hectàrees i hectàrees de terreny on es pon el sol a ritme de Bigott, on Oso Leone va tocar quan encara no hi havia els festivals més importants d'Espanya, el festival de què Mendetz va dir "ser el millor de tota la seva vida" –de debò, va fer un apunt al Facebook– i per on també van passar talents de l'escena electrònica local com The Suïcidi Of Western Culture, Pional o Boreals. Aquests quatre joves d'entre 27 i 28 anys han muntat el Festival l'Era, el Festival Rural de Música Alternativa i Electrònica, en una masia de Llagostera (per què a ningú se li havia ocorregut abans?). I ho han fet molt "de mica en mica", a la catalana, creixent a poc a poc i aprenent de l'experiència.
El que va començar sent una festa molt guai entre amics –clàssica festa que se te'n va de les mans– ha acabat sent un festival en tota regla: amb les seves mesures de seguretat, barres, backstage per als artistes, zona d'acampada (compte!, que és gratis), Polyklyn, dos escenaris, un de principal i un altre més petit per a acústics, zona de marxandatge, espònsors com Jäggermeister (no saps què és una bona festa si no t'ha patrocinat Jägger) i Moritz i menjar i queviures per si tens gana a les 3 de la matinada. Ho tenen tot pensat i aquest any més que mai. En realitat, el primer intent de Festival l'Era va tenir lloc fa quatre anys. Javi i Guilli (que llavors estaven en el grup de música Devianlynx) tenien el seu primer concert programat al País Basc, però ho van cancel·lar. I cancel·lar el primer concert d'uns pipiolos que comencen en el món de la música és com treure a un nen un caramel i damunt pegar-li una coca. Què fan? "Com que ens quedem amb les ganes de fer el nostre primer concert pensem automàticament en la masia del Javi, era el lloc perfecte per reunir uns quants amics i poder tocar al nostre aire", explica Guilli. I així ho fan. Criden amics amb bandes, entre ells Cristian (Ruidoblanco) i amb poc, amb molt poc, i uns quants palès en forma de l'escenari, munten una espècie de festival, més aviat una festa entre amics, tot molt d'estar per casa. 200 persones, una barra que feia 2 m "i els mojitos que es van acabar a la mitja hora", deixa anar en Marc. La gent ho va passar bé, molt bé, i la pressió d'anar rebent Whatsapp durant un any de "a veure quan repetim", "quan és la pròxima festa a la masia?" provoca una segona festassa. Però encara no oficial. Es reuneixen unes 500 persones, que és el límit considerat "festa privada", estem parlant del 2012, i un any més "tiren" de col·legues i repeteixen amb discjòqueis amics com Pau Roca, Yall o Hernán Lagos. Però a partir d'aquí ja es replantegen coses, perquè si d'un any a un altre han passat de 200 assistents a 500, ha de significar alguna cosa: la masia Ca Gascons enganxa, la gent vol repetir. "I a més que se'ns esgotaven els col·legues músics, tampoc en tenim tants, havíem de buscar-ne més", relata Cristian.
El Festival l'Era fa un salt. Es posen seriosos, però sense corbata ni esmòquing, i convencen el senyor de la masia (pare d'en Javi) que tot anirà bé. Cal ser un pare molt simpàtic per deixar la teva casa per a un festival. I demanen llicències i ho legalitzen. I es poden imaginar que aquí, a Llagostera, on mai s'havia fet res igual, la cosa costa de tirar. Però només al principi. "Es pensaven que érem uns "raveros" que veníem aquí a fer una festassa, però al final han entès que situar un festival en un entorn així és una promoció genial per a la localitat (de poc més de 8.000 habitants) i que la nostra intenció era involucrar el poble i treballar per fer alguna cosa seriosa". I ara estan tan contents.
Aquest any, a més, en la seva segona edició oficial, han ampliat els dies de festival: una festa a la plaça major del poble amb concerts gratuïts i una festa posterior en un bar. També han decidit que el menjar del festival serà a càrrec d'un bar del poble, deixant de banda pijadas com l'hummus o el sushi (en els festivals grans un pot menjar el que se li passi pel cap a qualsevol hora) , i apostaran per les llonganisses, el fuet, la truita i la botifarra "de tota la vida". I el 30 d'agost s'ha celebrat, ara sí, el Festival l'Era, a la Masia Ca Gascons –busqueu-la al Google Maps, si us plau– amb grups com We Are Standard, Simian Mobile Disc, Baths, Anímic, Cuchillo o El Petit de Ca l'Eril. Contractacions internacionals, com les d'aquest any, amb Simian Mobile Disc i Baths, les deuen en part als seus amics de la promotora de concerts CloudyDogs que els han ajudat en això d'anar presentar-se a l'estranger i dir "hola amics, com esteu, som el Festival l'Era". I ara sí, que comenci la festa.
"Intentem portar música que ens agradaria a nosaltres i que no és tan comuna de veure en festivals. És relativament fàcil fer un festival com la meitat dels que es fan a Espanya: amb Vetustes Morlas i Loris Meyers i Love of Lesbians i coses així", parlen en plural, com ficant en un sac a tot aquest grup de música pop-rock-indie espanyola, que no deixa de ser una moda i que atreu masses. Ells creuen que la seva forma, encara que molt menys comercial, i orientada més a frikies de la música (ells els primers) és la millor manera de diferenciar-se. Penseu que quan parlen de festivals saben del que parlen. Han trepitjat des dels festivals més top, ells els criden "amb personalitat", com el Primavera Sound o el Sònar, i també han trepitjat coses gegantes i espectaculars com el Glastonbury, fins a camps de guerrilla com el FIB o l'Arenal Sound i uns altres més naturals i idíl·lics com el Paredes da Coura, a Portugal. Són uns experts en festivals i per això han creat alguna cosa semblant a allò que a ells els agradaria viure com a músics i com a assistents.
"Molts de nosaltres som o hem estat músics i per això ens agrada tractar els artistes com ens agradaria que ens haguessin tractat", explica Cristian. A la zona d'artistes de l'Era estan com a casa, amb billar, futbolí, pàdel, piscina i menjar durant les 24 hores. És un "et deixem la masia i gaudeix-la com si fos teva". No ens estranya que un dels components de The Suïcidi of Western Culture celebrés l'any passat l'aniversari de la seva filla en pla familiar amb globus i pastís. Explica la llegenda que la nena no volia anar-se'n. "Però els assistents també estan molt bé, eh, no solament els artistes", afegeix Marc. En aquest festival pagues solament 25 euros, els gots de cervesa són grans (al·leluia!) i reciclables, no hi ha espectacles solapats perquè solament hi ha dos escenaris i el 50% del públic és masculí i l'altre 50% és femení. Sembla una dada ximple, però és important, "tu estàs per aquí i veus noies i això està molt bé", bromegen entre riures, "de debò, parlo de debò, no és tan comú veure tantes noies en un festival!". Tots assenteixen orgullosos i ho celebren amb un glop de cervesa. Aquest any, a més, perquè els assistents puguin gaudir de la piscina –restringida durant el festival a artistes– han organitzat una Pool Party amb 8 h d'electrònica sense parar per anar escalfant motors per al festival gran.
Just en aquest moment irrompen un grup d'amigues que els saluden eufòriques i bromegen amb la camisa de Cristian ("et veig molt encamisat últimament Cristian, què està passant?", diu una d'elles) i després confirmen el que portàvem parlant durant tota l'estona. Estan disposades a donar un cop de mà en el que faci falta: fer de voluntàries, a la barra o al backstage, on sigui. En tot festival es necessiten amics, gent disposada a ajudar. Durant les hores que dura el festival serà difícil veure'ls a ells tranquils i relaxats a l'herba. Al contrari, gaudeixen poc dels concerts, asseguren que no han "viscut" de debò cap Festival l'Era. Hi ha moltes coses que cal preparar i moltes emergències d'última hora, com aquell any que per endollar la torradora van saltar els ploms i es van quedar sense electricitat les neveres. "Aquest any no hi ha torradora", assegura en Cristian. I fi del problema. Ho expliquen com un drama però ple d'afecte. Aquí hi ha una mica la gràcia del l'Era, el punt "casolà" i rural de fer un festival en un lloc on abans pasturaven les cabres.
A la pregunta de si volen créixer, de si volen convertir-se en un Glastonbury a l'espanyola, ells diuen "que no, que no a qualsevol preu". Valoren per sobre de tot la tranquil·litat d'escoltar música en plena naturalesa, de no fer cues per anar al bany, per una birra, per sopar, per a tot, del no bullici, de no escoltar gens per culpa de macroescenaris que et situen a metres de l'artista. Bé, val, i que si per ells fos portarien Radiohead, però encara no poden. Ho pronuncien amb una contundència èpica que interpretem com a majúscules. "Si algun dia portem Rardiohead posarem l'entrada a 100 euros i no ens importarà res i ja està", diuen no sense cert deliri i tornant-se una mica bojos. "Jo per Thom Yorke em canvio de vorera", afegeix Marc. I ràpidament inquireix Cristian: "No em copiïs, que això és meu". "Doncs és de tots", s'hi suma Guilli. Però mentrestant, mentre no puguin enviar un correu a Yorke dient-li "hey friend, come to Llagostera", l'Era seguirà sent aquest festival rural, acollidor i familiar, descobridor de joies musicals que faran parlar durant l'any següent, i un exemple de com les coses petites també poden ser meravelloses.
La secció Joves Extraordinaris és una col·laboració amb el projecte Jóvenes (sobre)salientes.
El pare de Javi és l'amo de la masia, que és LA MASIA (imaginin aquí un marc idíl·lic): hectàrees i hectàrees de terreny on es pon el sol a ritme de Bigott, on Oso Leone va tocar quan encara no hi havia els festivals més importants d'Espanya, el festival de què Mendetz va dir "ser el millor de tota la seva vida" –de debò, va fer un apunt al Facebook– i per on també van passar talents de l'escena electrònica local com The Suïcidi Of Western Culture, Pional o Boreals. Aquests quatre joves d'entre 27 i 28 anys han muntat el Festival l'Era, el Festival Rural de Música Alternativa i Electrònica, en una masia de Llagostera (per què a ningú se li havia ocorregut abans?). I ho han fet molt "de mica en mica", a la catalana, creixent a poc a poc i aprenent de l'experiència.
El que va començar sent una festa molt guai entre amics –clàssica festa que se te'n va de les mans– ha acabat sent un festival en tota regla: amb les seves mesures de seguretat, barres, backstage per als artistes, zona d'acampada (compte!, que és gratis), Polyklyn, dos escenaris, un de principal i un altre més petit per a acústics, zona de marxandatge, espònsors com Jäggermeister (no saps què és una bona festa si no t'ha patrocinat Jägger) i Moritz i menjar i queviures per si tens gana a les 3 de la matinada. Ho tenen tot pensat i aquest any més que mai. En realitat, el primer intent de Festival l'Era va tenir lloc fa quatre anys. Javi i Guilli (que llavors estaven en el grup de música Devianlynx) tenien el seu primer concert programat al País Basc, però ho van cancel·lar. I cancel·lar el primer concert d'uns pipiolos que comencen en el món de la música és com treure a un nen un caramel i damunt pegar-li una coca. Què fan? "Com que ens quedem amb les ganes de fer el nostre primer concert pensem automàticament en la masia del Javi, era el lloc perfecte per reunir uns quants amics i poder tocar al nostre aire", explica Guilli. I així ho fan. Criden amics amb bandes, entre ells Cristian (Ruidoblanco) i amb poc, amb molt poc, i uns quants palès en forma de l'escenari, munten una espècie de festival, més aviat una festa entre amics, tot molt d'estar per casa. 200 persones, una barra que feia 2 m "i els mojitos que es van acabar a la mitja hora", deixa anar en Marc. La gent ho va passar bé, molt bé, i la pressió d'anar rebent Whatsapp durant un any de "a veure quan repetim", "quan és la pròxima festa a la masia?" provoca una segona festassa. Però encara no oficial. Es reuneixen unes 500 persones, que és el límit considerat "festa privada", estem parlant del 2012, i un any més "tiren" de col·legues i repeteixen amb discjòqueis amics com Pau Roca, Yall o Hernán Lagos. Però a partir d'aquí ja es replantegen coses, perquè si d'un any a un altre han passat de 200 assistents a 500, ha de significar alguna cosa: la masia Ca Gascons enganxa, la gent vol repetir. "I a més que se'ns esgotaven els col·legues músics, tampoc en tenim tants, havíem de buscar-ne més", relata Cristian.
El Festival l'Era fa un salt. Es posen seriosos, però sense corbata ni esmòquing, i convencen el senyor de la masia (pare d'en Javi) que tot anirà bé. Cal ser un pare molt simpàtic per deixar la teva casa per a un festival. I demanen llicències i ho legalitzen. I es poden imaginar que aquí, a Llagostera, on mai s'havia fet res igual, la cosa costa de tirar. Però només al principi. "Es pensaven que érem uns "raveros" que veníem aquí a fer una festassa, però al final han entès que situar un festival en un entorn així és una promoció genial per a la localitat (de poc més de 8.000 habitants) i que la nostra intenció era involucrar el poble i treballar per fer alguna cosa seriosa". I ara estan tan contents.
Aquest any, a més, en la seva segona edició oficial, han ampliat els dies de festival: una festa a la plaça major del poble amb concerts gratuïts i una festa posterior en un bar. També han decidit que el menjar del festival serà a càrrec d'un bar del poble, deixant de banda pijadas com l'hummus o el sushi (en els festivals grans un pot menjar el que se li passi pel cap a qualsevol hora) , i apostaran per les llonganisses, el fuet, la truita i la botifarra "de tota la vida". I el 30 d'agost s'ha celebrat, ara sí, el Festival l'Era, a la Masia Ca Gascons –busqueu-la al Google Maps, si us plau– amb grups com We Are Standard, Simian Mobile Disc, Baths, Anímic, Cuchillo o El Petit de Ca l'Eril. Contractacions internacionals, com les d'aquest any, amb Simian Mobile Disc i Baths, les deuen en part als seus amics de la promotora de concerts CloudyDogs que els han ajudat en això d'anar presentar-se a l'estranger i dir "hola amics, com esteu, som el Festival l'Era". I ara sí, que comenci la festa.
"Intentem portar música que ens agradaria a nosaltres i que no és tan comuna de veure en festivals. És relativament fàcil fer un festival com la meitat dels que es fan a Espanya: amb Vetustes Morlas i Loris Meyers i Love of Lesbians i coses així", parlen en plural, com ficant en un sac a tot aquest grup de música pop-rock-indie espanyola, que no deixa de ser una moda i que atreu masses. Ells creuen que la seva forma, encara que molt menys comercial, i orientada més a frikies de la música (ells els primers) és la millor manera de diferenciar-se. Penseu que quan parlen de festivals saben del que parlen. Han trepitjat des dels festivals més top, ells els criden "amb personalitat", com el Primavera Sound o el Sònar, i també han trepitjat coses gegantes i espectaculars com el Glastonbury, fins a camps de guerrilla com el FIB o l'Arenal Sound i uns altres més naturals i idíl·lics com el Paredes da Coura, a Portugal. Són uns experts en festivals i per això han creat alguna cosa semblant a allò que a ells els agradaria viure com a músics i com a assistents.
"Molts de nosaltres som o hem estat músics i per això ens agrada tractar els artistes com ens agradaria que ens haguessin tractat", explica Cristian. A la zona d'artistes de l'Era estan com a casa, amb billar, futbolí, pàdel, piscina i menjar durant les 24 hores. És un "et deixem la masia i gaudeix-la com si fos teva". No ens estranya que un dels components de The Suïcidi of Western Culture celebrés l'any passat l'aniversari de la seva filla en pla familiar amb globus i pastís. Explica la llegenda que la nena no volia anar-se'n. "Però els assistents també estan molt bé, eh, no solament els artistes", afegeix Marc. En aquest festival pagues solament 25 euros, els gots de cervesa són grans (al·leluia!) i reciclables, no hi ha espectacles solapats perquè solament hi ha dos escenaris i el 50% del públic és masculí i l'altre 50% és femení. Sembla una dada ximple, però és important, "tu estàs per aquí i veus noies i això està molt bé", bromegen entre riures, "de debò, parlo de debò, no és tan comú veure tantes noies en un festival!". Tots assenteixen orgullosos i ho celebren amb un glop de cervesa. Aquest any, a més, perquè els assistents puguin gaudir de la piscina –restringida durant el festival a artistes– han organitzat una Pool Party amb 8 h d'electrònica sense parar per anar escalfant motors per al festival gran.
Just en aquest moment irrompen un grup d'amigues que els saluden eufòriques i bromegen amb la camisa de Cristian ("et veig molt encamisat últimament Cristian, què està passant?", diu una d'elles) i després confirmen el que portàvem parlant durant tota l'estona. Estan disposades a donar un cop de mà en el que faci falta: fer de voluntàries, a la barra o al backstage, on sigui. En tot festival es necessiten amics, gent disposada a ajudar. Durant les hores que dura el festival serà difícil veure'ls a ells tranquils i relaxats a l'herba. Al contrari, gaudeixen poc dels concerts, asseguren que no han "viscut" de debò cap Festival l'Era. Hi ha moltes coses que cal preparar i moltes emergències d'última hora, com aquell any que per endollar la torradora van saltar els ploms i es van quedar sense electricitat les neveres. "Aquest any no hi ha torradora", assegura en Cristian. I fi del problema. Ho expliquen com un drama però ple d'afecte. Aquí hi ha una mica la gràcia del l'Era, el punt "casolà" i rural de fer un festival en un lloc on abans pasturaven les cabres.
A la pregunta de si volen créixer, de si volen convertir-se en un Glastonbury a l'espanyola, ells diuen "que no, que no a qualsevol preu". Valoren per sobre de tot la tranquil·litat d'escoltar música en plena naturalesa, de no fer cues per anar al bany, per una birra, per sopar, per a tot, del no bullici, de no escoltar gens per culpa de macroescenaris que et situen a metres de l'artista. Bé, val, i que si per ells fos portarien Radiohead, però encara no poden. Ho pronuncien amb una contundència èpica que interpretem com a majúscules. "Si algun dia portem Rardiohead posarem l'entrada a 100 euros i no ens importarà res i ja està", diuen no sense cert deliri i tornant-se una mica bojos. "Jo per Thom Yorke em canvio de vorera", afegeix Marc. I ràpidament inquireix Cristian: "No em copiïs, que això és meu". "Doncs és de tots", s'hi suma Guilli. Però mentrestant, mentre no puguin enviar un correu a Yorke dient-li "hey friend, come to Llagostera", l'Era seguirà sent aquest festival rural, acollidor i familiar, descobridor de joies musicals que faran parlar durant l'any següent, i un exemple de com les coses petites també poden ser meravelloses.
La secció Joves Extraordinaris és una col·laboració amb el projecte Jóvenes (sobre)salientes.