Uns metres per sobre dels Jardins del Palau de Pedralbes de Barcelona trobem una de les infraestructures científiques més importants de tot el continent europeu: el Barcelona Supercomputing Center (BSC). Des de la seva posada en marxa l'1 d'abril de 2005, el BSC ha liderat l'avantguarda de la supercomputació europea durant dues dècades, i amb l'esclat popular de la intel·ligència artificial i l'aposta per la sobirania tecnològica de la UE, la seva importància ha assolit una nova escala.
Després d'uns anys ben moguts, en què el BSC ha posat en marxa la nova generació del seu superordinador, el MareNostrum 5, i ha acollit el primer ordinador quàntic d'Espanya, el centre enceta enguany una nova etapa amb Cristian Canton com a nou director associat, qui pren el relleu de Josep Maria Martorell. Ho fa amb un currículum més que respectable, on destaquen els més de vuit anys que va treballar a Meta, els darrers quatre com a cap de la divisió d'intel·ligència artificial responsable de la matriu de Facebook, Instagram i WhatsApp. "Volia fer alguna cosa diferent, alguna cosa pel país", reconeix Canton a VIA Empresa des del seu despatx, on encetem l'entrevista després de visitar les instal·lacions del centre. Prop d'una hora de conversa sobre hypes, vulnerabilitats, oportunitats i perills de la IA que deixa clara una cosa: "Roma no es va fer en un dia".
Ha assumit a la direcció general del BSC l’any que se celebra el 20è aniversari del centre. Què el va convèncer per acceptar el repte?
Feia vuit anys i mig que era a Meta, molts més anys treballant a grans corporacions americanes, i ens havíem mudat feia poc dels Estats Units per viure aquí amb la meva família, tot i que continuava treballant pels Estats Units, i hi anava un o dos cops al mes. Amb els propòsits d’any nou, vaig pensar que volia fer alguna cosa diferent, alguna cosa pel país: fer que Catalunya, Espanya i Europa creixessin amb el que havia après. Però no li donava forma, fins que un dia el Pep Martorell em va escriure per anar a fer un cafè, i em va comentar la plaça. Em va encaixar molt, podia aprofitar el meu perfil en IA i gestor de grans equips en un centre que contribueix de forma directa i clara al creixement de Catalunya, Espanya, Europa… I que fa ciència! No és una empresa o un centre on vas a fer uns accionistes més rics; la ciència que es fa aquí té un impacte directe en la societat. Totes les peces se’m van posar a lloc. Content de fer-ho amb els 20 anys, i m’agradaria que els 20 anys vinents pugui estar aquí contribuint.
"El BSC no és una empresa o un centre on vas a fer uns accionistes més rics; la ciència que es fa aquí té un impacte directe en la societat"
Com es viu a Silicon Valley el moment d’èxtasi actual amb la IA?
És un moment molt maco, fins i tot històric. Soc de la generació que va començar a fer intel·ligència artificial quan encara no era trending topic, recordo la gent que em deia “no funcionarà mai”, “estàs perdent el temps”... I, de cop i volta, arriba la revolució del deep learning. Ha anat creixent, i ara et trobes en un moment en què veus que la IA funciona molt bé, és fàcil aplicar-la a nous dominis… Tens jugadors molt importants, les grans corporacions de Silicon Valley que estan posant les peces a llocs més o menys interessants i que estan empenyent, i la ciència s’hi beneficia.
També crec que hi ha un moment de hype en què, com qualsevol altre, tothom intenta pujar al carro, i veus coses que no tenen massa sentit. Com tot, hi haurà un moment de gran creixement, de destriar el gra de la palla. Però és un moment dolç, perquè veus com impacta la societat: fa anys no parlàvem de com la IA podia canviar el teu dia a dia, i avui és un tema gairebé candent en com la societat està canviant, com la gent es comunica, com la riquesa es crea i es destrueix… Des d’un punt de vista tecnològic, és un moment fantàstic, perquè hi ha els recursos i les dades; i des d’un punt de vista social, és un moment en què la societat comença a estar receptiva i més o menys preparada per rebre i fer que aquesta tecnologia canviï les seves vides.
I a Silicon Valley? Fa que moltes companyies empenyin d’una manera brutal per fer una IA tan bona com sigui possible. Si, a més, li sumes els canvis polítics dels Estats Units, la intensitat a escala mundial que vivim… Són moments que, a Silicon Valley, es respira una intensitat de vegades massa forta. Estem en una cresta de l’onada, veurem quant dura i, quan caigui, què en queda.
Menciona que estem en un moment de hype. Quines són les aplicacions més inflades de la tecnologia?
Les necessitats que et creen perquè utilitzis intel·ligència artificial moltes vegades estan correlacionades amb els interessos de les grans corporacions. Hi ha casos d’ús creats massa ad hoc. Són empreses que surten i cauen. Hi ha casos d’ús que són genuïns, que crec que poden ajudar. Els humans som molt bons raonant, però, a vegades, buscar informació ens costa, sobretot quan cal navegar grans volums d’informació, com pot ser una biblioteca o internet. La IA et permet ser molt eficient per buscar coses. Moltes vegades ja no vas a Google, vas a ChatGPT i li preguntes “quina va ser la inflació de Portugal fa tres anys?”, i et dona el número. Tots aquests avenços de la IA que ens permeten ser més eficients en el dia a dia i dedicar més temps a les coses que ens agraden més o on som més productius, són parts on el hype és correcte. Altres, en què intentem encabir la IA amb calçador en qualsevol cosa… He estat amb companys que fan startups que et diuen “no en tinc ni idea d’IA, però vull fer-la servir”. Però a veure, que fas sabates o plantes tomàquets. “És que llavors és més fàcil cridar l’atenció!”... Bé, en aquests casos d’ús, veurem coses que pugen i baixen. Els usos legítims i que tenen un impacte positiu continuaran, i nosaltres els hem de continuar empenyent.
Quins són aquests usos?
La ciència. Al BSC veiem com la IA ens permet fer avenços que no havíem vist mai. S’està convertint en una nova eina per fer avançar el descobriment: nous fàrmacs, estimar la pol·lució de l’aire… amb una precisió que amb els mètodes clàssics no era possible. La IA s’està ficant dins del mètode científic i ens està permetent avançar a unes velocitats molt grans. Els pròxims 10 anys hem de ser testimonis d’una revolució científica com no s’ha vist encara a la història. I aquesta posició és fantàstica, perquè soc un espectador en primera fila, i ho vull veure.
"Els pròxims 10 anys hem de ser testimonis d’una revolució científica com no s’ha vist encara a la història"
La popularització dels models de llenguatge com ChatGPT o Gemini han provocat que el públic associï el concepte d’IA a les eines generatives, però la tecnologia engloba molts més camps. Quins efectes té aquesta identificació?
Malauradament, impacta en la forma com es parla de la IA, sobretot amb el públic que no és científic i que no treballa en el seu desenvolupament. Agafes un diari i la IA és el ChatGPT, però la IA no és això, és una disciplina que fa gairebé 100 anys que existeix. La IA generativa no deixen de ser els últims dos o tres anys; abans d’això hi havia, i hi ha encara, diferents tipus d’IA que es fan servir. Sovint, en el món tecnològic, un agafa la tecnologia més recent i la intenta aplicar a tot, assumint que és la millor i serveix per a tot. Però hi ha molts problemes que no requereixen una IA generativa per ser resolts, i que de fet no té sentit. Intentar accedir a grans volums d’informació i que faci un resum perquè jo, com a ésser humà, el pugui consumir i ser més eficient amb el meu dia a dia? Sí, aquí la IA generativa funciona molt bé. Però si vull fer un classificador de tomàquets o de taronges, no et fa falta una IA generativa. El podries fer, segurament, però consumiria uns recursos tan grans que hi ha solucions d’IA molt més senzilles i econòmiques, no té sentit.
S’ha de vigilar de no fer servir el mateix martell per a tots els problemes. I aquí hi ha un tema d’educació. És veritat que la IA és una disciplina molt nova per al públic: la gent no consumia, o més aviat no era conscient que consumia IA, fins fa molt poc. Fa uns anys explicava a casa que treballava amb intel·ligència artificial, i la pregunta era “i això què és?”, “per què et paguen per fer això?”. Avui dia, tothom entén què és més o menys la IA; podrà definir-t’ho amb més o menys dificultat, però podrà dir “jo sé que el meu mòbil fa això amb IA”. Al final, la IA es comodititza, i d’aquí a un temps serà com l’electricitat, l’aigua i el gas: tindràs una IA que et donarà serveis de coses.
Fins a quin punt és responsable, en el context climàtic actual, continuar avançant amb el ritme actual de desenvolupament de la IA, tenint en compte els recursos naturals que consumeix?
Cal diferenciar els casos d’ús. Fer una IA que consumeixi grans recursos per fer filtres del mòbil que em canviïn la cara… Intentem vigilar i no gastar recursos en coses que són més trivials i banals. Ara, la IA per ciència? Tots els recursos i més. Els models que tenim aquí són molt grans, però el consum que tenen és moderat, ordres de magnitud per sota d’altres models que s’entrenen per a altres usos. Si entrenes un model per fer genòmica, l’impacte és important. Incideixo, no parlem de números monstruosos: el consum elèctric del MareNostrum és com el d’un AVE que va d’aquí a Madrid, anada i tornada. És un consum gran, però no és una presa hidroelèctrica que està suplint un ordinador.
"El consum elèctric del MareNostrum és com el d’un AVE que va d’aquí a Madrid, anada i tornada"
Però és el que dèiem: quan i on s’utilitzaran, i quins usos són més legítims quan tens uns recursos limitats. No és el mateix fer servir una IA per salvar vides que una IA com a xatbot per entretenir-te quan estàs avorrit. Ara mateix no hi ha lleis que gestionin tot això, però espero que en un futur apareguin regulacions que diguin “escolta, el consum responsable de recursos per IA requereix que facis això, això i allò”. És com quan hi ha sequera i no pots omplir la teva piscina. "Escolti, hi ha recursos limitats i s’han d’utilitzar d’aquesta forma responsable".
Quina responsabilitat tenen les grans companyies en aquesta escalada de consum de recursos?
Les grans companyies ara estan posant molts calés perquè hi hagi adopció, perquè aquesta tecnologia enganxi, perquè la gent la utilitzi i l’aprengui a fer servir, i això té un cost molt elevat. A més, en qualsevol fase de desenvolupament d’una IA, el primer que fas és un model que sigui tan gran com sigui possible. Tens un model perfecte, però que consumeix moltíssima electricitat. “El podem reduir, comprimir, i que ens doni el mateix servei que el model gran?” Sí, i aquí és on hi ha una fase de recerca. El model que abans en consumia 100, ara en consumeix 1. “Ara l’hem de tornar a expandir perquè necessitem que faci no sé què”, i es tornarà a comprimir. Estem en un cicle de creixement i d’aprenentatge, perquè de fet, els models d’IA generativa són models que realment no sabem com funcionen; sí que entenem la base, però si vols saber per què està fent allò i no això altre, és realment complicat d’explicar. Les xarxes neuronals poden tenir un trilió, deu trilions de paràmetres, quantitats absurdes. Entendre què succeeix allà dins és un camp de recerca encara molt verd.
A Meta encapçalava la divisió d’intel·ligència artificial responsable i vau ser pioners en la creació d’un red team per anticipar-vos a les possibles vulnerabilitats de la IA. Què vau aprendre d’aquesta experiència?
Moltes coses. El red team va ser un moment bastant catàrtic, de veure que la intel·ligència artificial es pot equivocar, i que si ho fa, pot fer mal. No entraré en detalls, perquè és confidencial, però va haver-hi un moment de dir “la IA s’ha equivocat i ha tingut un impacte molt sever en el món”. Va succeir perquè mai se’ns va acudir d’agafar la IA i estrènyer-la per veure si realment estava fent el que volíem. I va ser llavors quan vam dir: “Fem un red team per assegurar-nos que la IA sigui robusta”. No que no s’equivoqui, sinó que mai faci alguna cosa que no esperàvem. Vam ser els pioners, i al cap de poc temps, amics nostres de Google i de Microsoft van crear-ne els seus, i es va crear com una xarxa. Recordo una entrevista que em van fer a WIRED on em van preguntar per què feia falta això, i vaig respondre que si funciona, no farà falta mai, però que quan hi hagi una cagada, serà una sort tenir un red team.
D’una forma molt orgànica, el meu rol va créixer per cobrir tota la part de responsabilitat, i és una cosa curiosa, perquè fa cinc o sis anys no es parlava d’IA responsable. Però quan t’adones que cada vegada la IA està més immiscida en les decisions del dia a dia, pot haver-hi un impacte negatiu si té un biaix. Imagina que li demano un lloc per anar a menjar, i a tu et recomana sempre el McDonald’s i a mi, anar a un restaurant healthy. Portat a l’extrem, a tot arreu hi ha IA que reflecteixen les dades amb què han sigut entrenades, que sempre tenen un biaix per definició. Si no el mesures, el quantifiques i mires quin és el pitjor cas possible, pot cometre errors que poden impactar-te a tu com a persona. El més interessant és veure que és un camp que no pot morir, que sempre ha d’haver-hi algú pensant-hi, perquè la IA continua evolucionant, i quan ho fa, tendeix a fer alguna cosa que no ens esperàvem. I part de la responsabilitat és predir on pot succeir això.
Des de la seva irrupció, ja s’han assenyalat problemàtiques com la desinformació, la violació de drets d’autor o els efectes en el mercat laboral. Com s’han d’afrontar?
Quan tu crees una intel·ligència artificial, has de tenir en compte quines són les diferents àrees on ho has de fer bé des d’un principi. Sobre la desinformació? És el que s’anomenen al·lucinacions. Al final, la IA té una capacitat limitada de poder raonar, i pot generar coses que no siguin certes. Has de ser-ne conscient, i tenir un pla per mesurar-ho i mitigar-ho. La IA utilitza dades? És clar, però no pots agafar qualsevol dada. S’ha de tenir en compte com al·lucina, quines mesures de responsabilitat hi has posat… o com aquesta IA es pot utilitzar per fer el mal. Sempre pensem en l’ús benevolent de la IA, però un dels exercicis que fèiem en una divisió de Facebook era el següent: si tu ets una persona dolenta i volguessis fer servir aquesta IA per fer el mal, com ho faries? I, com a desenvolupador, quines mitigacions posaries per evitar-ho?
Després, hi ha una altra part, no com a desenvolupadors, sinó com a consumidors, que és l’educació i el sentit crític. Hem passat d’un món en què la IA era bastant meh, a un món on et pot generar un vídeo que sembla real. Malauradament, ha evolucionat tant que pot crear continguts que ens enganyen d’una forma flagrant. Hi ha una part d’educació a la societat, i també als mitjans, per garantir que la informació que mostreu sigui real. Com que evoluciona molt ràpidament, a vegades és difícil educar la població al mateix ritme, i aquí hi ha un treball en conjunt per poder elevar el nivell. Jo a casa meva ho faig amb els meus fills, però no sé si a la resta de les escoles en parlen.
És popular l’aforisme que diu que els Estats Units inventen, la Xina copia, i Europa regula. S’està aplicant aquesta situació en el cas de la intel·ligència artificial?
No, absolutament no. La Xina innova. El cas de DeepSeek ens va agafar a tots per sorpresa; recordo que el dia que va sortir, el telèfon treia foc. Entendre per què, de cop i volta, tens un grup de persones que no estaven en el mapa científic que, amb uns recursos tecnològics que podien considerar-se antiquats, un equip de desenvolupament diminut, i un pressupost també molt petit, en comparació amb els de les grans corporacions, havien aconseguit fer un model que era molt millor que qualsevol cosa que havíem vist. La Xina ha canviat. A les grans conferències, un gran percentatge dels articles venen de la Xina. S’han posat les piles, i realment tenen els recursos, és un país molt gran i tenen molt talent. La Xina ja no copia; la Xina innova, i moltíssim.
"La Xina ha canviat. S’han posat les piles, i realment tenen els recursos, és un país molt gran i tenen molt talent. La Xina ja no copia; la Xina innova, i moltíssim"
Els Estats Units innoven, òbviament, tenen una política d’innovació molt accelerada. Europa regula? Bé, joc crec que Europa també innova, grans conferències i alguns dels grans avenços científics també succeeixen a Europa. Hi ha un ull més posat en la regulació, que en alguns casos és necessària. S’ha d’anar modulant, perquè et pots passar de frenada i alentir el progrés. Europa és més curosa en aquest sentit, regula, però crec que és la cosa correcta, perquè si no, això es converteix en el Far West. Ho hem vist als Estats Units. Amb l’administració Biden, teníem una sèrie de regulacions sobre la IA que eren les correctes: que sigui responsable, justa, ètica… I tot i que eren molt intenses, vam fer molt progrés. Però va arribar el senyor Trump i les va treure, perquè “si no tens tanques, pots córrer més ràpidament”. Sí, òbviament, si no tens cap mena de regulació pots fer el que et roti, però tampoc és el que és correcte, perquè en algun moment hi ha límits que no pots sobrepassar. I si aquests límits no són clars, pots cometre un impacte social o econòmic que no esperaves. Jo soc feliç que Europa reguli. Al final del dia, les coses s’han de fer ben fetes des del principi, i no tot pot ser allò de “en pro de la ciència, podem fer el que sigui necessari”.
Havent viscut el món professional de les dues bandes de l’Atlàntic, què tenen de diferent els Estats Units i Europa en la manera com entomen l’evolució de la intel·ligència artificial?
Als Estats Units tenen una forma de fer molt orientada a tenir resultats molt ràpidament. “Hem d’entrenar un model en tres mesos”. “És impossible”. “S’ha de fer, tant sí com no”. I aquí és quan la màgia succeeix: ens estem jugant la feina, quina ciència hem de fer en aquest temps comprimit per assolir aquests objectius? Comences a pensar d’una forma, a vegades molt creativa, per intentar aconseguir allò que és gairebé impossible, i aleshores el progrés succeeix molt ràpidament. En qualsevol lloc hi ha uns deadlines molt estrictes i molt agosarats, i això t’obliga a córrer molt. També tens més recursos per cometre errors: en comptes d’anar perfectament orientats cap a on volem anar, ens desviem una mica i després corregim. És una cosa que crec que als Estats Units fan molt bé, anar cap allà a qualsevol cost.
A Europa, en canvi, ens ho pensem més. Tenim menys recursos, així que hem de ser més eficients. També hi ha una cultura de treball diferent: als Estats Units, tenir una setmana de 60 o 70 hores de feina no era una cosa excepcional; aquí és impensable. I és correcte que sigui així, no ho defenso. A Silicon Valley a vegades vèiem gent que treballava dies i nits. Europa té un bon know-how, té la base correcta, i té una forma de pensar que és més humana, perquè vols arribar a un lloc, però no a qualsevol cost. S’ha de fer ciència, s’ha de fer recerca, però darrere hi ha unes persones que també han de viure. Als Estats Units, la gent era fungible: si tu demà no pots, et reemplacem per una altra persona. I com a mànager en aquest món, amb una formació europea, a mi em costava pair-ho. Però també tenen una cosa molt bona allà: són molt bons avaluant compensacions. Els dius: “Mira, per arribar, haurem de retallar per aquí, per allà…”. “Em serveix”. És allò del “better done than perfect” ["millor fet que perfecte"].
"Als Estats Units, la gent era fungible: si tu demà no pots, et reemplacem per una altra persona. I com a mànager en aquest món, amb una formació europea, a mi em costava pair-ho"
Quin paper juga avui Catalunya en el desenvolupament d’aquesta tecnologia?
Catalunya és un generador de talent. Te’n vas a Silicon Valley o a qualsevol dels focus tecnològics i al cap d’una estona sents algú que parla català. Tens molta gent que surt de la UPC, de la UB, d’haver treballat aquí… o gent que sense ser d’aquí, han passat per Catalunya per fer la seva tesi. T’adones que hi ha molta gent molt bona que ha marxat. Tenim un sistema universitari top, punter. Al principi, quan vaig arribar als Estats Units, em feien conya quan deia que venia de la UPC, em miraven d’aquella manera. I al cap d’un temps, va haver-hi algú que em va dir: “Ostres, no sabia que en sabéssiu tant!”. També tenim el BSC, que és un dels centres de supercomputació més importants d’Europa, punter en disseny de xips, en ciències de la vida, en ciències de la terra, en enginyeria… Com és que això ha sorgit aquí? Perquè hi ha el talent. Ha acabat sent un lloc que, quan a Meta marxava de la feina i vaig dir on anava, em van dir “uau”.
Un altre exemple: jo cada any vaig a la Computer Vision and Pattern Recognition Conference (CVPR), i a part dels grans grups de xinesos, indis i americans, fem un sopar dels catalans de la conferència. I ve un fotimer de gent, persones que estan en posicions molt ben col·locades arreu del món. I tots han sortit d’aquí. Som 50, no som un percentatge petit. Catalunya té molt a oferir; a part del talent que exportem, és un lloc de rebuda, amb centres com el BSC i altres, i un caldo de cultiu on hi ha moltes idees i sorgeixen moltes startups. Grans corporacions han vingut aquí: tens Apple, Google o Microsoft que venen a Barcelona, i tenen les seves seus d’enginyeria aquí! Alguna cosa tenim per oferir. El talent hi és, i l’aprofiten. És un lloc interessant dins del panorama. Hem de créixer més? Tant de bo. Hem de treballar amb la resta d’institucions per veure com generes la massa crítica per continuar creixent. Però és un problema que crec que té solució, i treballem per aconseguir-ho.
El talent hi és, es genera, però costa retenir-lo.
Costa retenir-lo, òbviament. Depèn del que vulguis fer a la vida: si vols fer un doctorat o treballar a empreses locals, tens moltes opcions. El problema és quan et ve una empresa de l’exterior, americana, i et posa un sou astronòmic. I això succeeix: l’altre dia vam veure com Meta va contractar quatre enginyers d’OpenAI a Zúric i va posar-los al davant un xec de més de 100 milions de dòlars. És un cas extrem, però trobaràs altres corporacions on els sous que es paguen són molt més alts, amb un o dos zeros més. I clar, depèn d’on estiguis en la teva vida professional hauràs de decidir si estàs disposat a viure a l’altra punta del món i treballar una infinitat d’hores. Però hi ha vegades que vols créixer fent altres coses: si vols fer ciència, no has d’anar a una gran corporació, perquè faràs ciència aplicada per a allò que sigui important per a ells. I tens gent que se’t queda. Al BSC retenim molta gent perquè realment, de llocs on fer ciència a Europa, aquest és un dels pioners. Però depèn molt de què vulguis fer a la vida. Si la teva obsessió és el tema monetari, és difícil competir. Si vols altres coses, podem oferir-les. Excel·lència científica? Aquí la tenim.
Com poden Barcelona i Catalunya capitalitzar el valor de tenir institucions com el BSC, el Sincrotró ALBA o el sistema universitari?
Jo crec que ja les estem aprofitant, en el sentit que rebem molta gent que es forma aquí. El cicle de vida del BSC és d’aproximadament quatre anys, que és el que es triga a fer un doctorat. Hi ha molta gent que ve aquí, es forma, després marxa, i alguns tornen. Això les ciutats ja ho aprofiten. Tenim programes de startups, nosaltres hi invertim, fem transferència tecnològica, fem patents… Intentes crear un teixit empresarial perquè la gent se’n pugui nodrir. Què més es pot fer? Continuar amb aquesta veta. Ara tindrem les AI Factories, que permetran que empreses petites i mitjanes que mai han tingut l’oportunitat per tenir accés a recursos d’IA amb suport i assessorament, el tinguin de manera gratuïta. Aquí el país està invertint perquè això funcioni. Recentment, va sortir l’anunci de les gigafactories. Si acaba funcionant i acaba sortint la gigafactoria que Espanya va proposar a Catalunya, donarà servei a tot Europa, però tindràs una infraestructura d’elit al nostre territori. Tot això és com un imant, vas creant teixit, i d’aquí sorgiran noves startups i empreses que seran satèl·lits d’aquestes infraestructures. El caldo de cultiu el tenim, però cal continuar empenyent-lo, sent competitius i veure com tot això influeix de retruc en l’administració. Que ja tenim un suport grandiós per part seva, però continuar-lo tenint. Roma no es va fer en un dia.
L'any passat, la Unió Europea va designar el MareNostrum 5 com una de les set fàbriques d’IA del programa EuroHPC JU. Què suposa per al superordinador i per al BSC?
És un canvi important. El nostre ordinador, el MareNostrum, sempre ha donat servei a investigadors que saben com utilitzar la màquina, saben què volen fer-ne, etc. De cop i volta, reps una injecció de diners per comprar una quantitat molt gran de GPU que estaran connectades al MareNostrum 5. I amb això, una startup que no té diners per fer el seu model de classificació de fulles d’arbres, però que els encantaria tenir-lo perquè li donaria molt valor afegit, poden demanar-nos ajuda. I nosaltres podrem revisar junts el seu cas, donar-li consell, oferir-li la màquina i una sèrie d’eines per poder entrenar models i aprendre com es fa… De sobte, acabes d’obrir una finestra perquè aquella startup pugui accelerar-se. I si això ho fas amb moltes, perquè hi haurà un procés de selecció, serà un catalitzador de riquesa dins del país.
Per nosaltres què implica? Muntar aquesta infraestructura, muntar tot el suport a les startups que arribaran, que cadascuna tindrà unes particularitats diferents de les altres. Hem de fer un equip d’enginyeria que pugui rebre’ls, acompanyar-los, crear els materials perquè puguin aprendre, etc. I iterar-ho, perquè no ho hem fet mai. Serà divertidíssim el primer dia. Crec que, al cap d’unes quantes iteracions, el model serà potentíssim. Perquè, a més, és gratuït! A l’empresa no li costarà res, només que porti un problema prou interessant perquè passi el filtre. Crec que això ens dona valor com a institució científica que fa transferència de coneixement i com a catalitzador d’un impacte que la gent pugui entendre. Els pròxims 2-3 anys el BSC començarà a obrir l’horitzó de llocs on estem impactant. I serà superinteressant.
Quins terminis hi ha previstos?
Ara estan condicionant la capella, connectant-hi les canonades d’aigua freda, el suport elèctric… Quan això estigui, haurem de muntar l’extensió, que no és com anar al PC World i comprar-t’ho tu, és un procés complicat. Però una vegada estiguin totes les peces, el 2026 això ja estarà operatiu. Serà llavors quan començarà a venir gent, petites i mitjanes empreses, i ens interessarà veure què en diuen.
En la lluita per recuperar la sobirania tecnològica, els xips i semiconductors són assenyalats com una prioritat per la UE. Un dels grans projectes per donar-hi resposta és DARE, liderat pel BSC. En què consisteix?
Actualment, estem en una posició en què gairebé tota la tecnologia que es fa servir per crear IA o per qualsevol cosa ve dels Estats Units o ve de l’Àsia. Europa té una gran dependència tecnològica: quan es compren GPU de Nvidia, com que és gairebé un monopoli, tens molt poc marge per negociar. Des d’un punt de vista estratègic, no és sostenible. I d’aquí sorgeix el clam de com creem semiconductors, GPU, CPU i tota la cadena necessària perquè puguem sobreviure sense dependència dels altres.
El Projecte DARE sorgeix com una iniciativa multi stakeholder a Europa, amb la participació de molts països i empreses que hi posen recursos, i liderada pel BSC, amb l’objectiu final de generar una sèrie de xips que permetran continuar sostenint el creixement de la indústria i de la IA, i serà fet a Europa. Requereix una col·laboració monstruosa, uns recursos molt elevats i aconseguir que tothom s’entengui. Si tot surt bé, l’objectiu és que el futur MareNostrum 6 tingui ja alguns processadors que siguin part d’això, i potser el 7 o el 8 ja seran completament fets a Europa. I així fem un contrapès amb els altres jugadors: “No, miri, a partir d’ara ens ho fem nosaltres”. Això té altres implicacions: si tens infraestructures crítiques que tenen semiconductors de tercers, pot ser que tinguin backdoors o comportaments no documentats. Com més control tinguis, més seguretat. És crític que Europa dissenyi els seus propis semiconductors. Punt. Trigarem més o menys? Sí. Ho aconseguirem? No ho dubto.
"Si tens infraestructures crítiques que tenen semiconductors de tercers, pot ser que tinguin 'backdoors' o comportaments no documentats"
Ja comenceu a parlar del MareNostrum 6. En quin estat es troba i què podem esperar de la nova generació del supercomputador?
El MareNostrum 6 arribarà el 2029. D’aquí a no gaire començarem a treballar en les especificacions de la màquina. Ara mateix no tenim res, encara estem celebrant que tenim el 5. Els pressupostos, que gran ha de ser, la potència… Ara comencem a tractar tot això perquè, quan arribi el 2029, tinguem el que volem tenir. Continuarem amb la tendència de fins ara i serà una màquina que serveix a la ciència. Veiem que ara passa per IA, així que és molt probable que sigui una màquina amb un gran component d’acceleradors gràfics i d’IA, idealment fets a Europa. Esperem que el projecte DARE ja hagi arribat a un grau de maduresa prou avançat per poder utilitzar aquesta tecnologia. En començarem a parlar ja, perquè molts dels seus components trigaràs un temps a rebre’ls, així que s’han de començar a preparar les comandes amb molt de temps d’antelació.