La polèmica per la sentència a la tuitaire Cassandra Vera ha reobert el debat sobre els límits de la llibertat d'expressió a les xarxes socials. Vera ha estat condemnada a un any de presó per 13 tuits on feia broma sobre l'assassinat de Carrero Blanco a mans d'ETA l'any 1973. Els seus detractors l'acusen de reobrir les ferides de la Guerra Civil i fer mofa d'una víctima del terrorisme; els seus partidaris asseguren que els tuits s'emparen en la llibertat d'expressió. Tot plegat, també ha posat en dubte la necessitat que un òrgan com l'Audiència Nacional es dediqui a jutjar aquest tipus de casos.
Silvia Barrera és inspectora de la Policia Nacional i especialista en xarxes socials i cibercrim. És autora del llibre Claves de la Investigación en Redes Sociales (Círculo Rojo, 2016), que ha presentat a la Universitat Internacional de Catalunya en el marc del màster en Ciberdelinqüència 2.0. Parlem amb Barrera del seu llibre, dels reptes als que s'enfronta la policia a les xarxes socials i dels límits de la llibertat d'expressió a la xarxa.
La Policia vigila i persegueix que no es produeixin delictes a les xarxes socials?
Nosaltres no vigilem les xarxes. No és possible i no té interès policial. Només a Espanya i a Twitter hi ha milions d'usuaris, no podem observar totes les seves converses. Nosaltres actuem segons les denúncies que ens notifiquen els usuaris.
A quin tipus de delictes s'enfronta la policia a les xarxes socials?
Sobretot a amenaces, injúries, calúmnies, assetjament... També s'estan donant casos d'extorsions amb materials que alguns usuaris comparteixen a la xarxa. A més de delictes relacionats amb menors com la pornografia infantil o el cyberbulling.
En el cas de l'assetjament o les injúries, on està el límit de la llibertat d'expressió i comença el delicte?
El nostre objectiu no és determinar si alguna cosa és delicte o no. Nosaltres tramitem el que la gent denuncia. Si hi ha una denúncia l'enviem a un jutjat i és el jutge qui decideix si hi ha delicte. Només en alguns casos hem actuat d'ofici. Per exemple, amb el noi que va etzibar una puntada de peu a una dona a Barcelona i ho va penjar a la xarxa. O un altre que es va gravar conduint des del seient del copilot.
Les víctimes d'assetjament en xarxes socials acostumen a denunciar?
En general quan la gent descobreix que haurà d'enfrontar-se a un procés penal llarg i que potser no se solucionarà; no tira endavant la denúncia. A més, en ocasions, les característiques dels processos judicials els victimitzen molt més i hi ha molta gent que opta per no denunciar. Volen solucions ràpides i això no és possible a dia d'avui.
La justícia és lenta en aquests casos?
Jo sempre he dit que la llei sempre pot ser més eficaç. Però també és veritat que hi ha altres delictes greus com l'assassinat o el tràfic de drogues que necessiten una resposta i que estan a la mateixa taula del jutge. Tot i això, cal tenir clar que la tecnologia requereix uns temps de resposta que no poden ser iguals als del món físic. No podem trigar nou mesos en delictes de xarxes socials. Caldria crear sistemes d'assessorament i mecanismes legals que redueixin aquests temps.
Com s'ha de presentar una prova d'assetjament? És suficient amb citar la policia a Twitter?
Una xarxa social no és un canal de denúncia per a delictes. Cal denunciar a comissaria. També és important recollir correctament la prova, mitjançant notaris o tercers de confiança. No n'hi ha prou amb una captura de pantalla o citar la policia en una xarxa social.
I què passa si eliminen els missatges o l'usuari infractor?
És clau que el propi usuari actuï tan bon punt sigui assetjat. És l'usuari el que ha de reaccionar i comunicar-ho a la policia. També hi ha serveis de pagament per guardar les proves.
Empreses com Twitter o Facebook no col·laboren a combatre aquests delictes?
Les xarxes socials són empreses privades i l'usuari ha de respectar la seva legislació, els seus termes i condicions. Si una d'aquestes empreses considera que un missatge no és assetjament, sinó llibertat d'expressió; no farà res al respecte. I mentre la legislació permeti que els termes i condicions de les xarxes socials estiguin per sobre de la llei, no hi haurà res a fer.
Però les empreses haurien de ser les primeres interessades a protegir l'usuari i posar un límit entre l'assetjament i la llibertat d'expressió...
Les empreses no volen el mal de l'usuari ni volen que se'n vagi de la seva xarxa social, però tampoc volen la censura. Són les que delimiten la línia i defineixen els seus propis termes. Reconec que és molt difícil marcar el límit. I més encara quan cada país té un límit de tolerància diferent i les xarxes socials estan a tot ells. El que està clar és que ni la censura és bona, ni tampoc ho és la permissivitat.
Hi ha consciència per part dels usuaris dels límits que tenen les xarxes?
No. Però tampoc hi ha un acord general a la societat en quins són els límits, així que menys clar ho tindrà un usuari qualsevol.
I què hauríem de fer?
En el meu llibre Claves de la Investigación en Redes Sociales explico mil situacions, cadascuna cal estudiar-la d'una manera diferent. Per mi, els límits de la llibertat d'expressió estan en saber el que a un mateix pot molestar o ofendre i a no fer-ho a les xarxes. És a dir, actuar com ho faríem en el món físic.
Quins serien per a vostè les claus per estar protegits a les xarxes socials?
Primer, tenir una actitud de respecte cap a les mateixes xarxes. És important tenir una activitat en les xarxes igual a la que tenim en el dia a dia i cara a cara. Segon, cal llegir els termes i condicions de les xarxes socials per saber on ens fiquem i saber com cal actuar. Tercer, és important tenir una autenticació del compte, contrasenyes fortes, canviar-les de tant en tant... I és clar, no cal compartir continguts delictius com material pornogràfic de menors.
Silvia Barrera és inspectora de la Policia Nacional i especialista en xarxes socials i cibercrim. És autora del llibre Claves de la Investigación en Redes Sociales (Círculo Rojo, 2016), que ha presentat a la Universitat Internacional de Catalunya en el marc del màster en Ciberdelinqüència 2.0. Parlem amb Barrera del seu llibre, dels reptes als que s'enfronta la policia a les xarxes socials i dels límits de la llibertat d'expressió a la xarxa.
La Policia vigila i persegueix que no es produeixin delictes a les xarxes socials?
Nosaltres no vigilem les xarxes. No és possible i no té interès policial. Només a Espanya i a Twitter hi ha milions d'usuaris, no podem observar totes les seves converses. Nosaltres actuem segons les denúncies que ens notifiquen els usuaris.
A quin tipus de delictes s'enfronta la policia a les xarxes socials?
Sobretot a amenaces, injúries, calúmnies, assetjament... També s'estan donant casos d'extorsions amb materials que alguns usuaris comparteixen a la xarxa. A més de delictes relacionats amb menors com la pornografia infantil o el cyberbulling.
En el cas de l'assetjament o les injúries, on està el límit de la llibertat d'expressió i comença el delicte?
El nostre objectiu no és determinar si alguna cosa és delicte o no. Nosaltres tramitem el que la gent denuncia. Si hi ha una denúncia l'enviem a un jutjat i és el jutge qui decideix si hi ha delicte. Només en alguns casos hem actuat d'ofici. Per exemple, amb el noi que va etzibar una puntada de peu a una dona a Barcelona i ho va penjar a la xarxa. O un altre que es va gravar conduint des del seient del copilot.
Les víctimes d'assetjament en xarxes socials acostumen a denunciar?
En general quan la gent descobreix que haurà d'enfrontar-se a un procés penal llarg i que potser no se solucionarà; no tira endavant la denúncia. A més, en ocasions, les característiques dels processos judicials els victimitzen molt més i hi ha molta gent que opta per no denunciar. Volen solucions ràpides i això no és possible a dia d'avui.
La justícia és lenta en aquests casos?
Jo sempre he dit que la llei sempre pot ser més eficaç. Però també és veritat que hi ha altres delictes greus com l'assassinat o el tràfic de drogues que necessiten una resposta i que estan a la mateixa taula del jutge. Tot i això, cal tenir clar que la tecnologia requereix uns temps de resposta que no poden ser iguals als del món físic. No podem trigar nou mesos en delictes de xarxes socials. Caldria crear sistemes d'assessorament i mecanismes legals que redueixin aquests temps.
Com s'ha de presentar una prova d'assetjament? És suficient amb citar la policia a Twitter?
Una xarxa social no és un canal de denúncia per a delictes. Cal denunciar a comissaria. També és important recollir correctament la prova, mitjançant notaris o tercers de confiança. No n'hi ha prou amb una captura de pantalla o citar la policia en una xarxa social.
I què passa si eliminen els missatges o l'usuari infractor?
És clau que el propi usuari actuï tan bon punt sigui assetjat. És l'usuari el que ha de reaccionar i comunicar-ho a la policia. També hi ha serveis de pagament per guardar les proves.
Empreses com Twitter o Facebook no col·laboren a combatre aquests delictes?
Les xarxes socials són empreses privades i l'usuari ha de respectar la seva legislació, els seus termes i condicions. Si una d'aquestes empreses considera que un missatge no és assetjament, sinó llibertat d'expressió; no farà res al respecte. I mentre la legislació permeti que els termes i condicions de les xarxes socials estiguin per sobre de la llei, no hi haurà res a fer.
Però les empreses haurien de ser les primeres interessades a protegir l'usuari i posar un límit entre l'assetjament i la llibertat d'expressió...
Les empreses no volen el mal de l'usuari ni volen que se'n vagi de la seva xarxa social, però tampoc volen la censura. Són les que delimiten la línia i defineixen els seus propis termes. Reconec que és molt difícil marcar el límit. I més encara quan cada país té un límit de tolerància diferent i les xarxes socials estan a tot ells. El que està clar és que ni la censura és bona, ni tampoc ho és la permissivitat.
Hi ha consciència per part dels usuaris dels límits que tenen les xarxes?
No. Però tampoc hi ha un acord general a la societat en quins són els límits, així que menys clar ho tindrà un usuari qualsevol.
I què hauríem de fer?
En el meu llibre Claves de la Investigación en Redes Sociales explico mil situacions, cadascuna cal estudiar-la d'una manera diferent. Per mi, els límits de la llibertat d'expressió estan en saber el que a un mateix pot molestar o ofendre i a no fer-ho a les xarxes. És a dir, actuar com ho faríem en el món físic.
Quins serien per a vostè les claus per estar protegits a les xarxes socials?
Primer, tenir una actitud de respecte cap a les mateixes xarxes. És important tenir una activitat en les xarxes igual a la que tenim en el dia a dia i cara a cara. Segon, cal llegir els termes i condicions de les xarxes socials per saber on ens fiquem i saber com cal actuar. Tercer, és important tenir una autenticació del compte, contrasenyes fortes, canviar-les de tant en tant... I és clar, no cal compartir continguts delictius com material pornogràfic de menors.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.