Aquest darrer any i mig des del Clúster de l’Aigua de Catalunya, que agrupa prop de 150 empreses i centres d’investigació relacionats amb l’ús sostenible de l’aigua, hem tingut l’oportunitat de trobar-nos amb moltes associacions sectorials, patronals, àrees de promoció econòmica locals i empreses preocupades per les restriccions d’aigua derivades de la sequera, des del sector turístic a empreses industrials de totes les mides. Pràcticament en les més de cent jornades que hem organitzat o ens han convidat a participar, abans de parlar de tecnologies o solucions d’estalvi d’aigua, comencem mostrant dades sobre el futur i com totes les previsions d’estrès hídric a mitjà termini ens indiquen un empitjorament en la zona del Mediterrani, com la desertificació creix en molts territoris de la península Ibèrica segons tots els experts. I també com l’increment de temperatura global tindrà conseqüències greus que ens condueixen a una situació complexa de gestionar: menys oferta de recurs i una demanda que creix davant d’un augment de població global.
L’administració té els seus ritmes i la complexitat de dur a terme les actuacions necessàries fins i tot en situacions d’emergència pot arribar a ser exasperant
Aquesta perspectiva, ens hauria de portar a ser més conscients de la importància estratègica i competitiva del sector de l’aigua al país. De fet, aquest any i per primera vegada hi haurà ajuts al sector turístic i industrial per a auditories hídriques i inversions en clau d’estalvi, eficiència i reutilització d’aigua. És sense cap dubte una gran notícia per part del Departament d’Empresa i les direccions generals de Turisme i Indústria, que marca un camí a seguir que hauríem de mantenir a llarg termini. Des del sector de l’aigua fa temps que pensem que calien incentius cap a aquesta transició en les empreses, i un acompanyament, de la mateixa manera que existeixen en l’àmbit de l’energia o els residus. El sector privat té un paper clau per contribuir en reduir el consum de l’aigua, guanyant resiliència davant la situació de sequera actual o futura i en terminis impensables per a les administracions públiques. Entenc que per a molts ciutadans i empresaris deu ser frustrant veure els períodes d’execució de les necessàries infraestructures que s’haurien d’haver construït fa anys, tal com estem veient amb les noves dessaladores i les futures actuacions per regenerar aigua. Projectes com el de reutilització d’aigua en el riu Llobregat, cabdal per subministrar l’àrea metropolitana de Barcelona, només ha estat possible per decisions que venen de lluny, i que en cap cas s’han improvisat. L’administració té els seus ritmes i la complexitat de dur a terme les actuacions necessàries fins i tot en situacions d’emergència pot arribar a ser exasperant.
Val a dir que durant molts anys les inversions en estalvi d’aigua no han estat prioritàries per la majoria de companyies, sota una anàlisi de rendibilitat d’inversió, sovint eren poc justificades, i qualsevol inversió en eficiència energètica, en millores de productivitat o digitalització tenia molt millor acceptació. En part perquè semblava que la disponibilitat d’aigua era infinita i a un preu molt econòmic, de fet quan es compara amb els nostres homòlegs europeus, molts d’ells amb moltíssima més aigua, ens hauria de fer repensar quin preu posem a quelcom tan escàs a casa nostra. En tot cas, després de 40 mesos de precipitacions molt per sota de l’habitual, l’aigua ha passat a ocupar un espai més rellevant en l’agenda estratègica de molts empresaris i en l’agenda política a tots els nivells. No voldria oblidar-me de les excepcions, és cert que a Catalunya comptem amb algunes indústries o empreses turístiques que s’han avançat a la problemàtica, així com ajuntaments que han prioritzat les inversions d’aigua. Alguns estan liderant grans projectes de reutilització, com el cas de la petroquímica de Tarragona i que són un exemple a seguir. Amb molts d’ells fa anys que col·laborem en projectes d’R+D, testejant noves tecnologies i són en molts casos empreses convençudes de la importància de minimitzar el seu impacte o prou previsors per a estar amatents als avisos constants de la comunitat científica i dels experts dels riscos implícits que han viscut climes similars al nostre: Califòrnia, Austràlia, Sud-àfrica, etc. en el passat recent.
En clau empresarial, i pensant en moltes pimes a les quals probablement els era més difícil realitzar determinades inversions cal demanar-los primer auditar el seu consum i buscar les vies d’estalvi, sovint n’hi ha moltes més de les que pensem. La tecnologia avui ens permet de manera econòmica sectoritzar zones de producció, detectar fugues, identificar processos productius que poden ser substituïts per d’altres que consumeixen menys aigua, recirculacions d’aigua de diferent qualitat per alguns usos interns, fins a tecnologies avançades en la depuració per aconseguir una aigua tractada immillorable que podem reutilitzar o sistemes digitals de control o fins i tot de solucions d’IA que ens permeten una gestió més intel·ligent de l’aigua.
La tecnologia avui ens permet de manera econòmica sectoritzar zones de producció, detectar fugues, identificar processos productius que poden ser substituïts per d’altres que consumeixen menys aigua
És cert que la normativa sovint no afavoreix l’ús de recursos alternatius de l’aigua, en el cas de la indústria agroalimentària hi ha importants barreres per una normativa que no ha canviat a la velocitat de la tecnologia, o per les contradiccions en normes que ens exigeixen usos poc eficients de l’aigua. Caldria un impuls perquè Espanya s’emmirallés a estats com Califòrnia que està regulant la reutilització directa potable per exemple, o Singapur que sovint poso d’exemple, amb grans acords en horitzons a 2060 de grans inversions en infraestructures i d’R+D, així com de compromís en tots els sectors. Ara bé, de moment cal recomanar a les empreses que prioritzin inversions per estalviar aigua, si la situació de sequera es va complicant, algunes activitats econòmiques poden veure minvada la seva capacitat productiva si volen complir el que les administracions els hi exigiran. En aquest sentit, els Plans d’Estalvi que demana l’Agència Catalana de l’Aigua per relaxar restriccions tenen en compte aquells que ja han fet els deures en el passat i no els haurien de demanar el mateix esforç que aquells que no havien invertit ni un euro en aquest àmbit.
Una altra reflexió important és el treball col·lectiu, per exemple l’ús d’aigua regenerada en els polígons industrials hauria de créixer, i que el seu ús no se circumscrigui als moments d’emergència. Així mateix, moltes associacions sectorials haurien de prioritzar projectes sobre l’aigua, des del clúster fa anys que treballem amb sectors com el del vi, la carn o recentment amb la cosmètica en projectes de petjada hídrica o en projectes d’R+D per garantir la qualitat de l’aigua regenerada, estalviar aigua en processos productius o en digitalitzar processos, però també és cert que per altres sectors l’aigua no era considerada una prioritat fins que la sequera ha estat ja molt acusada. Finalment, caldrà introduir nous debats, com el de la compensació d’aigua en forma de crèdits, de la mateixa manera que s’ha fet amb el CO₂, i que hauria d’ajudar a dinamitzar iniciatives empresarials no només en clau d’estalvi o restriccions, també de compensació.
L’aigua és i serà un factor clau de competitivitat del país, del qual no ens podem en recordar només quan no plou
De cara al futur, haurem de promoure grans acords a llarg termini: territorials, sectorials i polítics sobre l’aigua al país, i que vagin més enllà de la planificació d’infraestructures o l’ambiental, que tinguin en compte la dimensió econòmica i totes les externalitats, tant les positives com les negatives d’una activitat empresarial, i com acompanyem als sectors en aquesta transició de model, i és que l’aigua és i serà un factor clau de competitivitat del país, del qual no ens podem en recordar només quan no plou.