Píndola filosòfica: Oblit intencional

La meva àvia no recorda res del que no li interessa recordar. Pot tenir un sentit del detall espectacular per recordar quan vaig oblidar el seu aniversari o aquella cosa vergonyosa que vaig fer de petita, però si li pregunto on són les ulleres gira el cap i canvia de tema. La meva àvia no està senil; aquesta pràctica fa anys que la cultiva. Per posar-li un nom, aquí l’he anomenada “oblit intencional”.

Sempre m’ha enrabiat lleugerament aquesta capacitat de seleccionar, de manera força egoista, què escolta i què no. A vegades, per exemple, es deixa els audiòfons expressament per no haver-nos de fer cas. Però fa uns mesos que penso que jo, si parés menys atenció a certes notícies, seria bastant més feliç. Si practiqués l’oblit intencional, probablement despertaria frustració en altra gent —cosa que, d’altra banda, potser ja faig sense adonar-me’n—, però jo, a escala individual i subjectiva, estaria molt més relaxada.

També crec que l’efecte duraria poc, perquè arriba un moment que notes els costos de ser una amiga una mica negligent o una treballadora en qui no s’acaba de confiar. Per això, potser, aquestes pràctiques proliferen sobretot a les portes de la tercera edat, quan el que havies de fer ja ho has fet i el que no, tampoc té gaire remei. Tot plegat perd importància. No veig l’hora de ser una senyora jubilada amb oblit intencional.