El capitalisme que, fins a la data, s’ha demostrat el sistema més viable per generar benestar, té forats, evidentment. Els països avançats els han anat polint. No es pot dir que no s’ha avançat. Un treballador no qualificat del món occidental d’avui viu amb més confort que no pas ho feia Maria Antonieta a finals del segle XVIII. Amb menys luxe del que gaudien a Versalles? Segur. Però amb més confort. La tecnologia hi ha jugat un gran paper, però la redistribució de bens i serveis també. Un dels problemes que el capitalisme no ha pogut resoldre satisfactòriament, però, és el de l’habitatge. I el motiu rau en el fet que estem davant d’un sistema, el de gaudir d’un habitatge en condicions, molt complex.
D’entrada els donaré una dada que potser els sorprendrà. L’activitat constructiva és la responsable del 40% de les emissions de CO2. De tota aquesta quantitat de tones d’emissions contaminants, una quarta part prové de la fabricació de ciment. Només aquestes dades ja posen sobre la taula que estem parlant d’un tema que no és menor.
Entrant ja en més concrecions -allò que ens afecta directament- podem observar que les millores productives que altres sectors tenen -per exemple, l’automòbil- no arriben a afectar el sector de la construcció. D’entrada un habitatge és molt menys sensible a millores fruit de la competència. Un cotxe es pot importar i exportar. Un edifici, no. Les millores en aquest sentir provenen únicament dels components que constitueixen l’edifici. Per això hem millorat gràcies a la pertinença a la Unió Europea. El material elèctric i constructiu dissenyat i fabricat per francesos, alemanys i italians (interruptors, cables, teules, portes, finestres, etc.) han fet que les nostres llars siguin molt més confortables i racionals.
Però romanen factors transcendentals i, entre ells, la mà d’obra. Tots sabem que la mà d’obra de la construcció es forneix de treballadors amb poca formació. En general -les coses van canviant- l’activitat constructiva a casa nostra era sinònim de baixa formació. Des de l’amo de la constructora fins arribar al que neteja els estris. Mal equipats, poc tecnificats, etc. A tot això se li sumava una deficient direcció d’obres ja que l’arquitecte, a casa nostra, mai s’ha volgut identificar amb un cap de projecte. Aquest elitisme del sector dels arquitectes -creure’s més lligats a l’art que a la tecnologia i l’eficiència- sempre m’ha sorprès. Sobretot tenint en compte que estem davant de fenòmens que no es poden segregar. L’exemple més clar ens el mostra Da Vinci. Art? Sí, sens dubte. Tecnologia? També, i en l’arrel del seu pensament. Potser convindria analitzar per què determinats personatges han tingut tant èxit a l’hora d’innovar. Norman Foster és arquitecte i enginyer. Mirin, si no, les solucions que ell ha donat, per exemple, a aeroports o a torres de comunicació.
"Si Catalunya té els pobles i ciutats més lletjos d’Europa, no és per casualitat. Els culpables? Ajuntaments i incultura"
I ara arribem a l’esglaó econòmic més bàsic de tota la cadena de l’habitatge: el terreny sobre el que va l’edifici. No cal que entri en detalls sobre com es gestiona tot això. Jo només els posaré un exemple. Molta gent admira com ha tingut lloc el creixement dels darrers anys a Sant Cugat del Vallès. Res és senzill, però un dels consistoris que van governar la ciutat va dictaminar que no s’autoritzaven edificacions més altes de -si no recordo malament- cinc pisos d’alçada. Amb aquest fet es limiten bastant problemes. Entre d’ells el de l’especulació del solar. Si Catalunya té els pobles i ciutats més lletjos d’Europa, no és per casualitat. Els culpables? Ajuntaments i incultura. Requalificacions, permisos, dissenys, etc. Tot ha passat sense control. La destrucció més gran del territori i del paisatge a Catalunya ha tingut lloc un cop mort Franco. La corrupció i la incompetència municipal dels darrers anys ha estat indescriptible.
"Una llei que castiga als petits propietaris i aplica la demagògia"
El senyor Sánchez, a càrrec del govern espanyol, al menys ha llençat un missatge clarificador: els responsables d’oferir un habitatge digne a tothom són els poder públics. Per acontentar als populistes que governen amb ell ho ha complementat amb una llei que castiga als petits propietaris i aplica la demagògia -els recomano rellegir l’article de l’Elena Busquets “Amat Immobiliaris alerta: "La disponibilitat de pisos en lloguer no millorarà". Fins ara els ajuntaments s’han dedicat a tot menys a fer la seva feina. Fan estúpides declaracions sobre la pau al món, la fam... Es declaren lliures de nuclears, lliures de fòbies, etc. Totes les collonades que vulguin, menys fer la seva feina: construir habitatge social, enllumenat correcte, voravies decents, recollida d’escombraries eficient, etc. Els 50.000 pisos del Sareb? Una aixecada de camisa de dimensions descomunals. Típic del populisme hispà -o algú es pensa que a Llatinoamèrica en van aprendre sols. D’entrada no en són 50.000 ja que molts estan ocupats il·legalment i d’altres en procés judicial degut a hipoteques, etc. A més, no estan tots on han d’estar per solucionar el problema. Bé, com he dit, propaganda bolivariana.
Amb tot, convé quedar-se amb el missatge que, potser per error, se li ha escapat al senyor Sánchez i que no hauríem de deixar escapar: proveir el mercat amb habitatge social és responsabilitat dels poders públics. Tots hi hem de contribuir? Esclar, ja ho fem. O és que no paguem impostos?