Un aeroport mal gestionat i un Parlament perillós

Quan contemplo el conjunt format per la infraestructura material de l’aeroport i ho barrejo amb la infraestructura humana que ha de gestionar-lo, en el sentit més llarg i ampli, em ve a la memòria aquella frase que diu: “Teoria és quan se sap tot i res funciona; pràctica és quan les coses funcionen i no se sap per què. A casa nostra hem combinat teoria i pràctica: res no funciona i no sabem per què”. Jo hi afegiria una observació pròpia, però, sí que se sap per què no funciona l’aeroport.

Aquesta setmana mateix he pogut comprovar un fet que he comentat altres cops. Ho esmentava, especialment, a l’article De terceres pistes, d’estómacs agraïts i de panxes buides aquí mateix, al VIA Empresa, on explicava que Barcelona gestiona, en cargo aeroportuari, gairebé la meitat de tones que l’aeroport de Saragossa, un 15% del que gestiona Madrid, un 10% del que gestiona Milà i un 4% del que ho fa París. He parlat fa uns dies amb un importador de carn d’Austràlia a l'Orient Mitjà i m’explica que carreguen el producte a la panxa dels avions de transport de passatgers. Hi ha tants vols que no necessiten avions de càrrega especialitzats. A Barcelona l’obsessió sembla ser els passatgers, únicament. Per això els nostres productors han de fer arribar els seus productes utilitzant el canal de transport de mercaderies ubicat a París i Amsterdam (Grup Air France).

El primer problema que té Barcelona i el seu aeroport és que la infraestructura està mal gestionada. Des dels vigilants de seguretat que repeteixen com a lloros oldecompitersindemachine o expel·leixen mots com El cinturón caballero!. Res en català, per descomptat. I tot mentre van xerrant amb el que mira la pantalla -així, de pas, el distreuen de la seva feina. I què me’n diuen dels del handling (transport de maletes) o de les cintes de recollides de maletes, que no estan ben assignades. O dels vaquillas, totalment irregulars, que t’emboliquen la maleta amb film de plàstic. O els que distribueixen les arribades on es requereix passaport, que no saben idiomes i, quan algun passatger estranger protesta, amb raó, s’hi encaren amb estètica de consumidor habitual de carajillos, en espanyol, esclar, encara que el client sigui estranger. Això sí, tot trufat de botigues de productes ibèrics i toros fets amb rajoletes de Gaudí. En resum, el nostre aeroport és gestionat per gent altament incompetent, forana, poc viatjada -sorprenentment- i que no té altra missió que la d’anar tirant com a bons funcionaris que són. El sistema, dirigit per AENA, té tant interès en el benestar econòmic de Catalunya com el que jo pugui tenir en els drets sindicals dels astronautes.

Aleshores algú podria dir: “Si fos gestionat per nosaltres la cosa seria diferent!”. Però és aleshores quan tombo la mirada cap als nostres polítics i topo amb un Parlament que, pel que tinc llegit, ha fet un acte únic. Un acte de negativitat exclusiu: ha votat que no es construeixi cap pista sobre el mar. I tot s’ha fet sense que ningú els demani pronunciament i sense que se’ls hagi presentat el projecte a cap comissió. No. Simplement, han votat que no es faci un projecte. S'adonen del nivell d’animalada?

El problema de l’aeroport de Barcelona és purament polític. És gestionat per un ens, AENA, que no és res més que una empresa pública (51% és de l’Estat) administrada per estómacs agraïts i presidida per un individu del partit que governa a Espanya. I quan es pretén influir i fer les coses amb una certa racionalitat, s’activen els nostres polítics, els del país, i certifiquen que la gestió ha de ser política -la que a ells els agradi, esclar- negant-se a cap solució racional.

No crec equivocar-me si dic que els lectors d’aquest diari comparteixen amb mi l’opinió que el principal problema que en aquests moments té el país és la seva classe política. No és que a aquesta classe hi hagi arribat gent incompetent i tocatimbals, no senyor. El problema és que els que hi ha són els pitjors. El país continua funcionant i treballant i exportant. Les xifres canten. El gruix empresarial encara és bo. Ara bé, fins quan resistirà el país l’agressió continuada de propis i d’aliens? Fins quan s’acceptarà que els insensats que governen, aquells als que nosaltres posem el rostit a taula, el continuïn destruint?