Fa uns dies, navegant per Twitter, vaig trobar una observació d'una usuària que segueixo: "Per què últimament només es publiquen llibres que parlen sobre l'amor?", es queixava. Aquella frase em va desbloquejar un record que feia temps que no pensava. Durant els primers mesos del grau encara era una d'aquestes estudiants amb set de coneixement, que buscava qualsevol excusa per expandir els seus sabers sobre un tema concret anant a una llibreria i demanant pels millors títols de tal o tal altra cosa que, aquella setmana, despertés el seu interès.
El cas és que un estiu, en un d'aquests dies de festa, però plujosos on no et ve massa de gust fer res, vaig anar a la llibreria del poble i vaig demanar al llibreter que em recomanés un llibre sobre l'amor. "No una novel·la romàntica, eh?", vaig esclarir. "Vull un llibre que parli filosòficament sobre l'art d'estimar". Evidentment, vaig sortir de la botiga amb l'Erich Fromm sota el braç, i vaig començar a llegir-lo meravellada del fet que el meu neguit hagués trobat, feia dècades, una resposta que m'havia estat esperant pacientment.
Un estiu, en un d'aquests dies de festa, però plujosos on no et ve massa de gust fer res, vaig anar a la llibreria del poble i vaig demanar al llibreter que em recomanés un llibre sobre l'amor
Tanmateix, no van faltar moltes pàgines per començar a veure que, en realitat, allò era pura brossa i que totes les idees que Fromm expressava en la seva dissertació no eren, ni més ni menys, que tot allò que no m'agradava de l'amor: els rols especialment estereotipats, la capacitat de parir com un fet quasi diví en la dona, la importància de l'amor per l'ordre social... Enfadada, vaig tancar al llibre i vaig avisar a la meva germana que aquell llibre no el podia tocar i que no el llegís mai perquè no deia res més que ximpleries. Recordo amb tendresa aquella època on era una jove revolucionària de causes menors.
Anys després vaig llegir bell hooks i la cosa va guanyar perspectiva. No sé com em va semblar una bona idea llegir la perspectiva de l'amor des d'una ment masculina. A vegades, suposo, totes fem coses sense pensar. El cas és que, últimament, hi ha moltes més obres que parlen sobre la teoria o que pensen l'amor. I és que pensar l'amor com a tal era una cosa que portàvem molt sense fer. Les novel·les romàntiques i la idea hollywoodiana de l'amor, juntament amb l'alliberació sexual i les noves formes d'organització social de la parella ens havia privat d'una reflexió profunda i lenta sobre l'art d'estimar. Hi ha moments per tot, diuen. I penso que ens feia falta una mica de descans després de criticar el que Disney ens havia procurat embotir al cap sobre les idees d'un príncep blau perfecte o d'una història d'amor sense fissures.
Les novel·les romàntiques i la idea hollywoodiana de l'amor, juntament amb l'alliberació sexual i les noves formes d'organització social de la parella ens havia privat d'una reflexió profunda i lenta sobre l'art d'estimar
O potser és que, després de l'adolescència, necessitava relaxar el meu cap. No sé si es tracta, per tant, d'un fet generacional o un moment vital. Sigui com sigui, ens feien falta diferents perspectives de l'amor i noves narratives des d'on viure'l, expressar-lo i pensar-lo. Hem de normalitzar més els moments de pausa reflexiva. Hi ha moments per escriure, moments per pensar, i moments per experimentar i viure. I no passa res si, durant una estona, ens donem un moment per deixar passar l'aire i, de tornada, tornar a pensar l'amor.