No sé si us heu parat mai a pensar quines paraules sabeu ara que us eren absolutament desconegudes fa un any. Posem, per exemple, que us heu iniciat en el pàdel i us han explicat què era una safata, una contraparet o una esmaixada per tres. En l’àmbit gastronòmic, potser ara mengeu edamame, falàfels i pokes. I en el vostre dia a dia amb l’ordinador ara sabeu què és un ciberatac, la realitat augmentada o una piulada.
Són novetats actuals per a vosaltres i, de fet, en català són força recents: segurament tots aquests termes eren desconeguts en la nostra llengua fa uns deu o quinze anys a tot estirar. Però no tots els mots que aprenem són tan nous: alguns d’aquests termes que descobrim quan fem les primeres passes en un nou ofici o en una nova activitat lúdica potser fa diverses dècades o fins i tot centenars d’anys que existeixen en català: heu caminat per la muntanya amb un excursionista experimentat i heu descobert el significat de mots ancestrals com balma, cingle o clusa? Us heu endinsat en l’electrònica i termes com commutador, condensador o díode han pres sentit? I en el pàdel mateix potser heu descobert termes que en tennis ja fa molts anys que circulen, com avantatge, deixada o servei.
Això és així: la llengua es va enriquint cada dia amb nous termes que designen nous conceptes que no trobareu al diccionari que Pompeu Fabra va elaborar fa 80 anys i que Ramon Llull, en fa 700, no podia ni imaginar, i això que tenia fama de ser un visionari. Molts d’aquests termes no traspassen les fronteres de l’àmbit d’especialitat en què es creen i es mantenen desconeguts per a la majoria de parlants.
Per crear aquest immens cabal de nova terminologia, la llengua té molts recursos a l’abast, com ara especialitzacions de significats de mots ja existents (per exemple, trapezi en circ o aleró en automobilisme), metàfores (núvol en informàtica o àngels inversors en economia), derivacions (cohabitatge, hipertensió...), composicions (cercapromeses, llepacèrcols...), cultismes (psicomotricitat, crudívor...) o sintagmes travats (cuca de llum, xarxa social o surf de neu...). Entre tots, però, hi ha un recurs que destaca especialment pel seu paper decisiu en l’evolució de totes les llengües: el manlleu, és a dir, la importació d’una paraula d’una altra llengua per a designar un nou concepte que, en general, s’ha originat també en aquella llengua i, per tant, no tenim cap nom per a referir-nos-hi.
Històricament els manlleus ens han arribat en grup i s’han adaptat plenament a la nostra llengua: arabismes a l’Edat Mitjana (com arracada, fonda, matalàs o taronja), gal·licismes amb la Il·lustració (com loteria, mallot o restaurant), americanismes entre el segle XVI i el XVIII, sovint vehiculats pel castellà (com canoa, cautxú, tomàquet o xocolata) o anglicismes a partir del segle XIX (els primers, esmòquing, tiquet, túnel, vàter...).
Per motius geopolítics, en la nostra llengua els castellanismes han tingut una influència molt gran, especialment des del segle XX
Per motius geopolítics, en la nostra llengua els castellanismes han tingut una influència molt gran, especialment des del segle XX (alguns, erradicats del català normatiu, com empleo, llimpiar i puesto, i altres actualment acceptats, com monyo, caldo o bombo). I darrerament, sobretot des dels anys 80 del segle passat, és l’anglès el nostre proveïdor de termes hegemònic, i també de la resta de llengües, si més no del món occidental. Fins fa poc amb adaptació gràfica a la nostra pronunciació, com els exemples de més amunt, o amb adaptació fonètica a l’escriptura, com en el cas de bafle o puzle. Darrerament, però, en què el coneixement de l’anglès cada cop és més gran i la globalització estén els anglicismes a escala mundial, la seva adopció directa és el mitjà més habitual, com ara amb benchmarking, copyright o freelance, encara que tinguin una grafia i una pronúncia endimoniades per a un catalanoparlant nadiu.
Ja veiem que l’entrada de manlleus no és pas una cosa estranya en l’evolució de les llengües: potser parlaríem llatí si no, encara. El problema el tenim quan els manlleus acaben essent l’única via d’enriquiment de la nostra llengua, en detriment dels altres recursos esmentats. Una llengua com la nostra (i segurament qualsevol altra) no es pot permetre acceptar-los indiscriminadament, perquè pot portar-la a desaparèixer, potser amb un període intermedi de catanyol i de catanglès o potser, si em permeteu el neologisme, de catanglanyol. Sempre que estigui a la nostra mà pensem si podem utilitzar una forma genuïna equivalent a un anglicisme o a un castellanisme, encara que el manlleu ens encanti perquè ens permet palesar que som uns entesos en un àmbit determinat o, senzillament, perquè així ja ens entenem tots més de pressa. Pensem, a més, que per a qualsevol persona que senti per primer cop aquell terme, de ben segur que serà molt més comprensible l’alternativa catalana. Aquest esforç pot semblar un acte insignificant, però, com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos. Potser en depèn la salut de la nostra llengua.