En el meu camí estiuenc cap als ‘Picos de Europa’ escoltava fa uns dies a l’admirat Josep Maria Esquirol i la seva filosofia de la proximitat. Entre els mots propers que ens acosten a allò més humà, parlava de l’encert d’aquesta frase: “cada persona és un món”. I m’hi vaig endinsar.
En paraules d’Esquirol (Aprendemos juntos. BBVA – El País 12/1/22):
“Quan col·loquialment es diu: ‘Cada persona és un món’, això és molt savi. Això és tremendament savi. La diversitat és a cadascú. Cadascú de nosaltres és realment un món. És que una persona és una cosa insondable.”
Insondable, segons l’IEC (Institut d’Estudis Catalans): “Lloc que és immensament profund. Realitat que no es pot arribar a conèixer a fons.”
Amics i família ens acostem i ens allunyem aquests dies en un ball de viatges, trobades i retrobades més o menys felices, més o menys relaxades per gaudir de la diferència que ens regala l’estiu. Sortim a rodar món i el món ens visita i coneixem altres maneres de fer i de viure a través de persones a les quals probablement no tornarem a veure mai més. Cadascú amb la seva identitat, el seu passat i les seves conseqüències.
Cada persona és un món.
El pare va deixar aquest món el 8 del 8 als 88 i alguns fills celebrem que hi vam arribar, cada estiu, per aquestes mateixes dates. Ja ha passat un any, però el món segueix rodant. Mentrestant la mare, des de la resiliència infinita, rellegeix Proust: “les vrais paradis sont les paradis qu'on a perdus.” I em ve al cap una frase de Juan Ramón Jiménez (via el pare, que ens la va regalar amb una escultura seva): “No corras, ve despacio, que a donde tienes que ir es a ti solo.”
I mentre estiuejo, m’endinso en el món de l’Aleksy, en una novel.la dolcíssima de Tatiana Tibuleac, que parla dels ulls de la mare que ploraven cap endins.
I després d’una excursió, reprenc el llibre de quan la meva filla feia 2n de “batx”, tot llegint: “Masdeu s’aixecà, la Sofia li demanà que s’assegués; i ell, que s’adonava de molt poques coses, s’adonà que era una dona que tornava de molts camins.” Cada persona és un món. Potser un mirall trencat, segons la Rodoreda.
I el món es capgira amb la història tremenda de l’Alex, de Pierre Lemaitre. La percepció del món que Lemaitre descriu va canviant a mesura que avança el llibre i al final sembla que veritat i justícia fan les paus. O no.
Gaudim si podem del nostre lloc al món aquests dies, del món que ens envolta i del nostre món interior
Però no es pot fer feliç a tot el món. “Només quan et dónes permís de deixar de fer-ho tot, de deixar de dir-los que sí a tots, pots fer la teva contribució més gran a les coses que realment importen. Què hi ha de tu? (...)”
Mirant d’entendre el món, Greg Mckeown a Esencialismo ens interpel·la amb preguntes difícils com aquesta i ens il·lumina amb possibles solucions: “Què tal si el món sencer canviés de la recerca indisciplinada de més a la recerca disciplinada de menys... però millor?”
Més endavant, gràcies a un article d’Elena Busquets, escolto a 1300 metres d’altitud el discurs de graduació a Harvard 2008 de Joanne Kathleen Rowling, que m’impacta per la seva veritat.
JK Rowling va viure en un altre món abans d’imaginar-se a Harry Potter. Però el món dona moltes voltes i com ella mateixa ho descriu, es troba al cap dels anys davant de milers d’estudiants de la primera universitat del primer país del planeta, i se sent com si fos “a la reunió de Gryffindor més gran del món”.
En acabar el seu discurs, deixar anar un titular d’algú que sap de què parla: “We do not need magic to change the world, we carry all the power we need inside ourselves already: we have the power to imagine better.“
No necessitem màgia per canviar el món, ja portem tot el poder que necessitem dins nostre.
Cada persona és un món.
Mig món és de vacances i per un cop no en parlem, de l’altra meitat.
Gaudim si podem del nostre lloc al món aquests dies, del món que ens envolta i del nostre món interior.