Allà pels anys setanta va néixer al País Valencià un moviment cooperatiu d’inspiració mondragonià del qual queden algunes cooperatives importants com Consum (distribució alimentària), Caixa Popular (banca) i La Florida (ensenyament), entre altres. Es van articular en, el que va ser, el Grup Empresarial Cooperatiu Valencià. Els seus líders i impulsors havien visitat diverses vegades Mondragón i estaven disposats a traslladar una experiència cooperativa similar a la conca mediterrània. Entre ells hi havia Joan Aragonés que va formar-ne part activa entre els anys 1976 i 1997 sent president de Caixa Popular i del grup cooperatiu en aquest període. L’any 1987 va escriure el llibre Cooperativisme, participació i poder, per mi un llibre iniciàtic i de capçalera al llarg de les meves primeres passes cooperativistes.
Una de les coses que em va captivar va ser quan explica, que sovint li demanem purisme a les cooperatives pel que fa a participació i democràcia i no li admetem la més petita falta. Si la democràcia en les dimensions que la coneixem a la nostra societat té encara molt recorregut de millora, com pot ser que a la democràcia econòmica en forma de cooperativa li exigim una perfecció quasi idíl·lica, si encara es troba en una fase incipient amb una minsa implantació en el teixit empresarial? Us sona la frase feta que diu “això no és una cooperativa?" Doncs això. Aquesta reflexió en el seu moment em va semblar molt encertada i ara mateix em sembla de rabiosa actualitat. Li demanem tant a la cooperativa, tants adjectius per definir-la que queda reduïda per una selecta minoria. El que li demanem a la cooperativa li demanem també al cooperativista (òbviament perquè les cooperatives les formen els cooperativistes) i a vegades pot semblar que un ha de formar part d’un moviment quasi religiós amb dogmes de fe inclosos.
Segurament haurem de tornar als aspectes bàsics. La cooperativa de treball és una societat de persones, democràtica (una persona, un vot) que ha de generar resultats positius que reparteix (parcialment) entre els seus socis en funció de la seva aportació, és dir del seu treball. A diferència de les societats mercantils on el poder està en el capital i els resultats remuneren també al capital. Es tracta d’un model radicalment diferent de l‘hegemònic que es basa en les persones en lloc del capital. Des del meu punt de vista com a comú denominador no hi cal res més. Això sí, cada cooperativa hi pot afegir tots els complements i condicionats (en els seus estatuts, reglaments interns i acords) que considerin els seus socis sobiranament.
"Sovint li demanem purisme a les cooperatives pel que fa a participació i democràcia i no li admetem la més petita falta"
Sovint em pregunto per què el cooperativisme no és un model empresarial que cridi l’atenció dels joves (vull dir de manera rellevant) tant pels que són emprenedors com pels que s’hi poden incorporar. La meva primera resposta és passar la pilota als altres: que la culpa sigui del sistema és un clàssic, el cooperativisme no es coneix ni s’ensenya en els diferents nivells educatius, els mitjans de comunicació no en parlen, els poders econòmics i fàctics ens fan la guitza. En realitat es tracta d’excuses per no afrontar el que és realment important, la responsabilitat del mateix cooperativisme. Potser en aquest punt, la pregunta que realment ens hem de fer és: oferim un missatge realment potent i seductor que engresqui a les persones a implicar-se en el cooperativisme, més enllà d’una llista interminable de desitjos, preceptes i principis a complir com un catecisme al personal?
Cap model ha triomfat al llarg de la història de la humanitat sense l’exemple. I justament l’exemple és el que pot convèncer a les noves generacions per atrapar-los en el cooperativisme i per extensió a l’economia social. Veure cooperatives sòlides i amb projecció amb projectes que siguin atractius pel desenvolupament professional i personal, on es puguin guanyar bé la vida (guanyar-nos bé la vida, perquè si escollim la cooperativa, ja sabem que no ens farem rics, però tampoc volem cooperatives de pobres).
Amb un ventall salarial més ajustat que el mercat pur, però que no tingui un diferencial allunyat del sector on s’actua. Volem persones que tinguin una motivació transcendent però compatible amb una remuneració justa. I ara per ara, el cooperativisme, en general té serioses dificultats per la captació i retenció de talent, especialment en les àrees directives i de comandament. I precisament això, el talent és el que marca la diferència de les empreses (al cooperativisme ho tenim clar, és un model empresarial basat en les persones, oi?)
"El cooperativisme, en general té serioses dificultats per la captació i retenció de talent"
Si de debò ens creiem que l’empresa cooperativa és millor també ho hauria de ser econòmicament o almenys igual que la resta. Les persones en són sòcies i treballadores alhora, per tant existeix un nivell d’implicació major que a la resta d’empreses. Per què en un sector determinat no hauríem de disposar de la mateixa massa retributiva (amb un ventall salarial més petit de manera que els sous més baixos siguin més alts i els més alts més baixos però no escandalosament més baixos).
Perquè això sigui possible necessitem disposar d’empreses cooperatives amb suficient dimensió (les empreses necessiten, per regla general, disposar d’una talla mitjana mínima per ser competitives i poder pagar millors sous) i aliances en forma de grups o altres modalitats per fer-les més sòlides i eficients, que puguin aportar recursos financers cabdals per fer front a les inversions i creixement.
I el cooperativisme justament disposa d’un model que pot ser molt atractiu aplicant justament els seus mecanismes i principis de funcionament (ni més ni menys). És interessant pels joves formar part d’un model empresarial cooperatiu en la propietat i també en la gestió? Segur, cada vegada és més important a banda del sou en quin projecte estem, quin propòsit té i com són els seus líders. Anar a l’assemblea i decidir està bé, però l’autèntica participació la tenim en la gestió del dia a dia en els equips de treball. Per posar un exemple rellevant podem parlar d’Irizar cooperativa, el fabricant d’autocars més eficient del món que basa el seu model de participació, entre altres coses, amb l’autogestió de les cadenes de muntatge. I finalment la participació en els resultats. Una part dels resultats s’ha d’aplicar als socis que l’han generat, així de clar.
Així quan, per exemple, un enginyer, recentment diplomat, vol formar part de la nostra cooperativa li podem oferir una proposta molt atractiva de triple participació en la propietat, en la gestió i en els resultats. De forma que a la bestreta (el salari per entendre'ns) li afegim la part de resultats que li pertoca en funció de la seva aportació (el seu treball). La suma de resultats positius i negatius, si la cooperativa és sostenible els primers a la llarga sumaran més que els segons, es queda a la llibreta del soci incrementant el seu capital social de manera que continuen finançant la cooperativa i es retornen al soci en el moment de baixa o jubilació.
"És interessant pels joves formar part d’un model empresarial cooperatiu en la propietat i també en la gestió?"
I per fer-ho no hauríem de projectar la idea que les cooperatives (pata negra) són les denominades sense ànim de lucre (aquelles que no poden en cap cas repartir resultats entre els seus socis). És una part de les cooperatives, però no hauria de ser l'única, ni per descomptat el millor model ni l’hegemònic. Al contrari, la cooperativa ha de guanyar diners per complir la seva missió, compatible amb els seus valors i vocació de llegat (hauríem de gravar-nos això a foc), l’excedent pels socis és per la seva activitat, no retribueix al capital i és una bona opció (és variable condició necessària que la cooperativa guanyi diners) per tenir un paquet retributiu amb equitat interna i competitivitat externa. No ens enganyem i fem trampes al solitari fem l’exercici de sumar les bestretes i excedents i comparar-ho amb el nostre sector.
Les persones, per sort, són lliures i tenen altres opcions alternatives a la cooperativa. El salari emocional i la implicació en un model i projecte és molt important, però la retribució no pot estar als antípodes del sector on ens movem.
En resum fem-ho i expliquem-ho fàcil, amb una proposta seductora que no faci tirar enrere a la gent que pot pensar que això només és per una selecta minoria de creients. Cal projectar, comunicar i donar visibilitat a un cooperativisme amb vocació d’impacte que sigui atractiu per les generacions futures. I per sobre de tot ensenyar i reivindicar les experiències exitoses. A banda dels valors veure que és possible i funciona és el que més convenç.