Déjà-vu

No som tan sols les persones, les que hem canviat. Tot ha canviat. El món ha canviat. Des dels cotxes, vaixells i trens, que més enllà dels sistemes de combustió han modificat també la seva estètica i la usabilitat, fins a la gastronomia i els paladars, que han passat de cuinar-ho tot a foc lent, amb productes de temporada i tradicionals picades d’ametlles, pa i avellanes torrades, a triar receptes ràpides i senzilles, botides d’ingredients d’arreu que sadollen un creixent consumisme capriciós. Ha canviat fins i tot com ens comuniquem, de les cartes escrites a mà i el segell de gust amargant al paladar, als breus missatges de veu que han posicionat la cal·ligrafia en un estatus d’artesania ancorada en temps passats.

Tot ha canviat. Afortunadament? Tristament? Inevitablement.

El desenvolupament urbanístic de les ciutats, centrífug i centrípet alhora, especialment des de principis del segle XX, ha anat transformant de soca-rel molts barris històrics i populars, no tan sols en relació amb el seu aspecte, sinó també a la naturalesa de les activitats socioeconòmiques. Cada vegada més les ciutats es configuren a partir d'un esquema comercial i cultural per al consum de masses, la similitud de les quals augmenta, sigui com sigui i sigui quin sigui, el país o la localitat.

"Bars, forns de pa, farmàcies, sastreries, llibreries, drogueries o botigues de queviures són alguns dels molts exemples de comerços tradicionals que han tancat les portes en els darrers mesos"

Avui que tenim l’oportunitat de viatjar, travessar fronteres i conèixer món, creix la sensació generalitzada que arreu hi trobem els mateixos cafès, les mateixes botigues, els mateixos espais públics. Però no, no es tracta d’una sensació, és una realitat palpable i irrefrenable. Les ciutats sempre han estat íntimament relacionades amb els intercanvis comercials. I el que ocorre avui és que els mercats són globals i la gentrificació n’és una estratègia global.

Barcelona, de la mateixa manera que d’altres ciutats europees o d’arreu del món, està sotmesa a dinàmiques de gentrificació intenses en alguns dels seus barris més emblemàtics. I no es tracta de quelcom banal. La gentrificació és un procés complex i polèmic, traumàtic per a la població que es veu forçada a desplaçar-se, i en què no només intervenen les forces preponderants del mercat global, sinó que també es veu impulsat i afavorit per les polítiques de regeneració urbana. La gentrificació ha afectat i afecta en especial els espais centrals, on les possibilitats de rendibilitat són més altes, i provoca la substitució de residents de rendes baixes per altres de rendes més altes i del petit comerç tradicional per activitats econòmiques de major valor afegit. 

M’atreviria a dir que en termes generals els projectes de millora urbanística han tingut i tenen efectes positius, però no negaré que també en tenen d’altres adversos. Establiments històrics de Barcelona han abaixat la persiana per la falta de relleu o pel preu desmesurat del lloguer. Bars, forns de pa, farmàcies, sastreries, llibreries, drogueries o botigues de queviures són alguns dels molts exemples de comerços tradicionals que han tancat les portes en els darrers mesos. La manca de reemplaçament generacional és un dels hàndicaps per a molts dels establiments de la capital catalana. Oficis de tota la vida que es perden, noves generacions amb preferències totalment diferents i més alternatives laborals són alguns dels motius que porten al fet que els negocis cada vegada menys passin de pares a fills. I és davant d’aquest escenari quan les ciutats es reconfiguren com petites peces fabricades en sèrie. Les grans marques internacionals engoleixen els carrers i els estandarditzen. El segrest de les plantes baixes dels nuclis urbans per part de cadenes comercials globals modifiquen la imatge dels barris antics de les ciutats, que originalment expressaven la identitat local, fent que s'assimilin arriscadament entre si. Passegeu-vos si no pel carrer Portal de l’Àngel de Barcelona, per la Calle de Preciados de Madrid o per la Gran Via de la ciutat de Bilbao. En totes elles hi trobarem un Zara, un McDonalds, una Nike, un Decathlon, un Apple, un Starbucks o un Vodafone. Un déjà-vu. I és que malgrat que ens separen desenes, centenars, milers de quilòmetres, avui tots vivim envoltats d'aquest, els mateixos colors, les mateixes olors, vestim igual i mengem igual.

"Oficis de tota la vida que es perden, noves generacions amb preferències totalment diferents i més alternatives laborals són alguns dels motius que porten al fet que els negocis cada vegada menys passin de pares a fills"

Un dels grans atractius de les grans ciutats és, justament, la seva diversitat. Cada subcentre té les seves pròpies fites urbanes: monuments, edificis singulars, illes atípiques, passatges amb personalitat pròpia. I el fet que tot comenci a semblar-se cada vegada més deixa de ser únicament un problema estètic.

Precisament fa tot just un any els investigadors Adrienne Grêt-Regamey i Marcelo Galleguillos-Torres van publicar un article en la revista Nature on asseguraven que l'homogeneïtzació urbana reduïa els vincles afectius de les persones amb els llocs i, en darrera instància, les seves intencions de comprometre's amb el barri en el qual residien.

Les ciutats i molts pobles han esdevingut parcs temàtics dissenyats per a l'atracció dels turistes. Ja no són llocs on apreciar quelcom autèntic i únic, tot i que no ens agradi. I a pesar que les ciutats busquen identitats diferents que les allunyin de la uniformitat, proliferen paisatges similars i una arquitectura unificada feta d'acer i vidre, en què els habitatges, les oficines i les botigues són pràcticament idèntiques, per no dir del tot.

De qui és la culpa? Indiscutiblement nostra. No ens agrada el que veiem, però al mateix temps ho busquem i ho anhelem. Un consumisme que ens fa acrítics i ens fa viure en una gàbia de hàmster, fent córrer la rodeta avui, demà i la setmana següent. Déjà-vu.