El diàleg, en vaga

Van ser els egipcis els qui van documentar la primera vaga de la història. Al voltant de l’any 1152 aC, els artesans i picapedrers del faraó Ramsès III havien arribat a un límit. Durant els dies previs, amb prou feines s’havien pogut alimentar amb els romanents del seu salari anterior. La seva demanda era, doncs, tan senzilla com essencial: o cobraven les racions que els corresponien o deixaven de treballar. Així va néixer el primer testimoni acreditat d’un conflicte laboral entre dues parts. Esclar que aleshores els conceptes d’empresa i treballador eren més difusos.

Al llarg de la història, les empreses i els treballadors han anat construint una relació inevitablement plena de friccions, en què de vegades resulta complicat conciliar els interessos d’ambdues parts. La vaga general d’aquest 11 de novembre representa, en part, un cas excepcional. La reivindicació inicial d’un habitatge digne i accessible és compartida per patronals i associacions empresarials catalanes. Tanmateix, la convocatòria de l’aturada, en plena eclosió del cas Maricarmen, va canalitzar el malestar de la classe treballadora a costa de trencar amb l’esperit d’organismes com el Consell del Diàleg Social de Catalunya o el Consejo Económico y Social de l’estat espanyol.

Tot plegat constitueix una irresponsabilitat amb un cost d’entre 1.850 i 4.560 milions d’euros, segons els càlculs de Conpymes. Uns diners que no sortiran només de la butxaca dels empresaris, sinó que repercutiran en el conjunt de la societat. Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si la precipitació de la vaga era el recurs final per a aquesta problemàtica, tal com s’ha promocionat. Si les patronals i els sindicats compartien la necessitat d’implementar mesures en el mercat de l’habitatge, quin és l’objectiu d’un trencament tan radical? Qui ocupa el banc dels acusats en un judici sense un jutge clar?

La resposta són les empreses. És un recurs tan previsible com malaurat, que constata que s’ha avançat ben poc en l’objectiu d’acabar amb la demonització de l’empresari. El 99,8% de les companyies de Catalunya són petites i mitjanes empreses, amb una càrrega fiscal cada cop més elevada i, per tant, molt allunyades de la imatge de les grans corporacions que bona part de la ciutadania continua associant a la paraula empresari. Bona part són, a més, empreses familiars que aquest dimecres no podran aixecar la persiana i que hauran d'assumir el cost d'aquesta imprudència.

Amb el pas de les setmanes, al leitmotiv original de la vaga s’hi han sumat altres exigències, de naturalesa ben diversa, que tampoc no es resoldran amb una aturada sobtada. Les demandes de salaris més alts i d’un cost de vida més assumible són, novament, lluites ben lícites, però no es poden resoldre a cop d’amenaça. Totes dues qüestions plantegen debats profunds que han d’incloure consideracions com l’impacte de la inflació, l’evolució dels costos laborals o la deflactació de l’IRPF, entre molts altres factors. 

Amb una nova legislatura a l’estat espanyol a l’horitzó, costa d’entendre els motius pels quals es precipiten i banalitzen unes causes que requeriran grans acords, concessions i esforços per totes les parts. Incloent-hi, per descomptat, el nou govern entrant que haurà d’exercir d’àrbitre i impulsor d’aquest marc. El diàleg és avui un concepte gastat que caldrà reivindicar de nou si es vol avançar en tot allò que preocupa la ciutadania. En aquest camí que caldrà recórrer plegats, però, l'empresa ha de ser considerada part de la solució i no del problema. I la vaga ha d'esdevenir un instrument legítim de pressió, que caldrà emprar amb responsabilitat i sense pervertir-ne el sentit original.