EMA: anava massa curta

Déjà-vu. Així és com Xavier Trias qualificava la situació de la candidatura de Barcelona per acollir la seu de l'Agència Europea del Medicament (EMA) aquest últim divendres, durant el Summit III de Barcelona Oberta. Trias recordava com el 1992, en plena eufòria olímpica, Barcelona perdé la seu de l'EMA en favor de Londres tot i arribar a la final i tenir una excel·lent candidatura. Perquè, deia Trias, això és un intercanvi de cromos entre els caps d'Estat i de Govern comunitaris, que estableixen aliances i intercanvien favors, com en un festival d'Eurovisió qualsevol.

Era evident, doncs, que el govern de Mariano Rajoy, que segons el seu exministre Margallo tants favors ha hagut de demanar per mirar de frenar els suports internacionals a la independència de Catalunya, no estava en la millor posició per teixir aliances i complicitats per aconseguir la seu de l'EMA per a Barcelona. No només això, sinó que la marca Espanya ja fa uns quants anys que s'està devaluant i, com recordava Pepe Antich, no només ha fracassat en els successius intents per aconseguir uns Jocs Olímpics per a Madrid, sinó que ha perdut posicions evidents en el sanedrí de comissaris i alts responsables europeus.

De fet, durant el mes d'octubre, a Londres, quan algú sabia que eres de Barcelona, immediatament et donaven el condol i es mostraven solidaris per la repressió soferta durant la celebració del referèndum del dia 1. Una repressió transmesa pràcticament en directe arreu del món i que era incomprensible i inimaginable, no només per als interlocutors britànics, per a tothom. Dies abans de la decisió, l'alcaldessa Ada Colau –i després també el cap municipal de la candidatura, Jaume Collboni- ho reconeixia en declaracions radiofòniques: el gran handicap per a la candidatura de Barcelona venia del dia 1 d'octubre.

Colau tenia tant de coll avall que, malgrat l'optimisme oficial, no es podria fer la foto d'alcaldessa de la ciutat vencedora que, magnànimament i en agraïment per la feina feta, va enviar a entomar la derrota al recentment deposat Collboni, en el que, de moment, és el darrer servei dels socialistes barcelonins a la seva alcaldessa.

I això que Colau s'havia empassat com si res les contradiccions d'haver impulsat el turisme fins a la primera posició en els problemes de la ciutat percebuts pels barcelonins, quan abans del seu mandat era la 7a. O l'alarma per l'encariment dels preus de l'habitatge i per les pràctiques especulatives d'inversors –locals i estrangers- que, entre altres pràctiques, a hores d'ara tenen adquirits una quarantena d'immobles sencers amb llogaters per expulsar-los i convertir-los en pisos de luxe. A tot això encara hi podem afegir el sidral de la urbanització i els túnels de la plaça de les Glòries i l'abandonada candidatura de la icònica Torre Agbar –oportunament rebatejada com a Glòries- a hotel de luxe, al propietari de la qual una eventual seu de l'EMA li hauria proporcionat un negoci rodó. Tot i aquesta reconversió a la realpolitik i l'esforç per repartir les culpes als uns i als altres, Colau no surt pas indemne del fracàs de la candidatura. Mentrestant, els empresaris barcelonins esperaven que una eventual victòria de Barcelona servís per capgirar la tendència depressiva que viu la classe mitjana des de fa vora dos mesos i que es tradueix en menor predisposició per anar de compres i per sortir de lleure.

"Els empresaris barcelonins esperaven que una eventual victòria de Barcelona servís per capgirar la tendència depressiva que viu la classe mitjana" 


Aquest dimarts, però, les portades i la premsa unionista aprofiten la derrota per carregar unànimement contra el govern català i els seus esforços per aconseguir la República. La mateixa premsa que fins fa ben pocs dies venia insistint en el gran nombre d'empreses que marxaven de Catalunya, amb una volguda confusió entre el trasllat de la seu propiciat pel pont de plata estès pel ministre Guindos i la sortida dels centres de producció. Tot plegat amb l'objectiu d'alliçonar i atemorir aquests dos milions llargs de catalans de classe mitjana que volen la independència. Quan es van adonar de la contradicció entre magnificar la pretesa marxa d'empreses i pretendre que l'EMA establís la seu –i, en aquest cas sí, el centre operatiu- a Barcelona el mal ja estava fet.

No calia ser un geni per preveure que tots aquests mitjans comprarien sense matisos el discurs del Govern de Madrid. Un Govern que els darrers dies ja va començar a posar-se la bena abans de la ferida amb un article diumenge de la ministra Dolors Montserrat i amb declaracions als mitjans en aquest sentit durant el mateix matí abans de la decisió. Un matí on se'ns informava de les accions de darrera hora de personatges tan rellevants a escala europea com Duran i Lleida, Mariano Rajoy i el mateix rei Felip VI i que és evident que no serviren de res. La corrupció estructural del sistema polític espanyol, on ara també apareixerien implicats fons europeus malversats, constitueix una motxilla massa pesada per guanyar qualsevol cursa europea.

I és que, si per casualitat la candidatura de Barcelona arribava a vèncer, estava clar que el gran prestigi i la influència d'Espanya i les seves institucions havien estat suficients per compensar la malèvola actuació dels independentistes catalans. I si no era així, com fan tots els maltractadors, la culpa era de la víctima, perquè duia la faldilla massa curta.

I és que Barcelona, no només havia ensenyat les cames per presentar-se al món com a capital d'una Catalunya que vol decidir el seu destí, sinó que efectivament anava massa curta de recursos i de suports per poder competir amb èxit amb la resta de capitals europees. Massa curta de recursos per oferir els 18 milions d'euros que Amsterdam havia posat sobre la taula per finançar el trasllat de l'EMA a casa seva. O els lloguers simbòlics de l'edifici de la seu, els aparcaments gratuïts per als visitants, els descomptes en les guarderies dels fills dels treballadors que altres candidatures oferien. Massa curta en el suport d'un Estat que –a més de desprestigiat i d'hipotecat internacionalment- fa almenys 25 anys que malda per evitar que Barcelona i Catalunya puguin qüestionar el poder de la megalòpolis madrilenya. Un Estat que, a més, envia a l'exili sota l'amenaça de presó preventiva i trasllat amb manilles i grillons als peus, el conseller que fins fa poques setmanes compartia amb ministra i alcaldessa les presentacions públiques de la candidatura barcelonina.

Ha guanyat Amsterdam i, a banda del factor sort, hem de convenir que segurament era la candidata que més s'assemblava a Londres per cultura empresarial i col·lectiva, per connexions intercontinentals del seu aeroport i, fins i tot, per proximitat física. I, és clar, per ser capital d'estat. De les altres ciutats que han quedat per davant de Barcelona, dues més, Copenhaguen i Bratislava, eren capitals de, petits, estats. L'altra Milà, no és la capital política italiana però n'és la, indiscutida, capital econòmica.

Barcelona, capital d'un país no gaire més petit i menys poblat que Holanda, haurà de competir de moment amb un braç –o dos- lligat a l'esquena per un Estat que no és tant que no li vagi a favor, sinó que simplement hi juga en contra. Si en aquesta situació la projecció i el benestar de la ciutat ha arribat fins aquí, imaginem-nos tot el que podrem arribar a fer el dia que puguem deslliurar-nos de les manilles que ens atenallen.

"Barcelona haurà de competir de moment amb un braç lligat a l'esquena per un Estat que simplement hi juga en contra" 


Holanda i Amsterdam ens mostren el camí. No en va fa vora 400 anys foren el primer territori que aconseguí deslliurar-se del domini de l'imperi espanyol. Aquest és l'avantatge competitiu que hem d'intentar neutralitzar al més aviat possible.

Més informació
Merlin Properties posarà en lloguer les oficines de la torre Agbar
Amsterdam s'emporta l'EMA
Avui et destaquem
El més llegit