Sovint els catalans hem tret pit de la societat civil. A pocs llocs del món, com a Catalunya, el dinamisme de la gent ha generat tantes entitats en forma d’associacions, cooperatives, clubs, fundacions, grups, mútues, cercles, etc... Han canalitzat els anhels culturals, esportius, d’oci o d’ajuda al proïsme. Totes aquestes entitats tenen en comú la voluntat de fer un món millor que vol dir crear més oportunitats per la gent del seu entorn.
Els exemples més coneguts els tenim en les mútues i algunes fundacions, que han assistit moltes persones en l’àmbit sanitari i sociosanitari molt abans que ho fes l’administració pública. En els clubs d’esport, alguns ja centenaris, que han donat sortida als anhels d’esbarjo a moltes generacions en disciplines esportives molt variades. I en les desenes de fundacions que han maldat durant anys per assistir a col·lectius en risc d’exclusió. Sense cap mena de dubte, Catalunya avui dia no seria el que és sense totes aquestes institucions i les persones que hi han estat darrere. Fonts de diversitat, iniciativa i cohesió social.
Si bé és cert que aquestes iniciatives socials varen tenir el seu protagonisme durant els grans processos d’industrialització i concentració urbana dels segles XIX i XX, la inèrcia s’ha mantingut. Tanmateix, l’eclosió de l’Estat Social i de Dret en la segona meitat del segle XX va modificar el paisatge. A Catalunya de forma molt concreta amb la Constitució del 78 i el restabliment de la Generalitat, com a administració més propera. Des de llavors la recaptació d’impostos de forma massiva amb criteris de progressivitat amb l’objectiu bàsic de dotar a la societat d’infraestructures socials per evitar l’exclusió social i la marginalitat com a millor criteri de redistribució de la riquesa, ha complementat o substituït parcialment algunes de les iniciatives socials. Avui, l’administració pública s’ha constituït com el primer proveïdor de la sanitat, l’educació i l’assistència social. Fet que és considerat, en termes generals, un gran assoliment del qual n’estem orgullosos. En termes històrics mai s’havia arribat a un nivell de cobertura social com l’actual. L’èxit ha estat tan gran i, el protagonisme de l’administració pública tan obvi, que hem passat de felicitar-nos per totes les millores socials que s’han aconseguit de la mà de l’administració, a culpar la pròpia administració pública del que encara no tenim. Una paradoxa que fa pensar.
Sense cap mena de dubte, Catalunya avui dia no seria el que és sense totes aquestes institucions i les persones que hi han estat darrere. Fonts de diversitat, iniciativa i cohesió social
Des de la crisi del 2008, s’ha anat fent evident que s’ha tocat sostre. En termes proporcionals a la nostra població i a la nostra riquesa, ja no es pot créixer més en impostos, i en conseqüència no podem esperar avenços espectaculars en cobertura socials des de l’administració pública.
Fins i tot, en l’escenari utòpic d’una gestió pública òptima, no s’arribarà mai a tot arreu on és necessari. Cal reconèixer que sempre hi haurà un límit pel diner públic. Els impostos no poden seguir creixent sense estrangular l’economia i els fons europeus tenen data de caducitat.
Arribats a aquest punt, cal recordar el nostre ancestral dinamisme social. Tal vegada endormiscat pel que pot haver estat el diner “fàcil” rebut de l’administració pública. Cal generar nous ingressos que es complementin amb els que vénen de l’administració. I l’única via per fer-ho és, l’empresa social. Entitats que a través d’una activitat econòmica generen els seus propis ingressos per poder dur a terme els seus objectius socials.
En termes històrics mai s’havia arribat a un nivell de cobertura social com l’actual. L’èxit ha estat tan gran i, el protagonisme de l’administració pública tan obvi
A més a més, l’empresa social, com hem vist al llarg de la història, aporta diversitat i iniciativa. Una recepta especialment necessària en moments en què l’administració pública avança de forma inexorable cap a models monolítics que cada cop permeten menys graus de llibertat. Desafortunadament, s’ha confós la necessitat de l’administració per ser eficient, amb un control exhaustiu de cada euro gastat. És la virtut dels mediocres; complir amb el procés obviant els objectius. El que sumat amb unes lleis de la funció pública heretades d’un Estat autoritari on el valor principal era el control, fan una barreja explosiva.
Cada cop, els graus de llibertat que dóna el diner públic són menors i cal fer les coses exactament com s’han definit en reglaments exhaustius. Com que el com és més important que el resultat, preferim pagar funcionaris que controlin en lloc de funcionaris que pensin i avaluïn. En definitiva, preferim no córrer riscos ni innovar fent coses diferents. Un exemple molt significatiu. A finals dels anys setanta, teníem a Catalunya una plèiade d’escoles privades de molta diversitat. La implantació del concert escolar que sense cap mena de dubte ha donat viabilitat econòmica a quasi totes les escoles, de mica en mica ha suposat l’homogeneïtzació del sistema i cada cop més l’escola concertada s’acosta a un model de franquícia subcontractada sense espai per la innovació ni la diversitat.
Davant de tot això l’empresa social, com sempre ha fet, aporta diversitat i iniciativa. És capaç d’assumir riscos i descobrir nous camins perquè gaudeix de la flexibilitat i proximitat necessària per a una societat molt canviant.
En resum. Vivim en un país que compta amb una societat civil que té una tradició contrastada. L’impacte de l’administració pública en els darrers quaranta anys ha reforçat i fins i tot superat les entitats emanades de la mateixa societat fins al punt que les pot haver aviciat en la seva capacitat per generar recursos i diluït en la seva diversitat i iniciativa. Però ara, que ja no queda gaire recorregut més per l’administració pública, torna a ser l’hora de reforçar i reinventar, si cal, l’empresa social. En tot cas sí que és hora de donar-li visibilitat i reconèixer el seu paper essencial en les tasques assistencials, sanitàries, educatives, d’esbarjo i cultural.
Preferim pagar funcionaris que controlin en lloc de funcionaris que pensin i avaluïn
A què em refereixo quan parlo de reforçar i reconèixer? Bàsicament a dues coses, complicitat i compromís. Complicitat del ciutadà conscient que pren decisions de compra per donar suport a aquestes empreses i compromís de les mateixes empreses per exhibir un govern bo i transparent, una gestió eficaç i uns bons productes que justifiquin la confiança del consumidor-ciutadà. Ni més ni menys.
La bona notícia és que no cal demanar diners a l’administració. A l’administració i, potser encara més als partits polítics, només cal demanar-los que visualitzin sempre a l’empresa social com un aliat i no com un rival, que no l’estigmatitzin i que aprenguin a col·laborar-hi per treure’n conjuntament una millor cobertura social. Al capdavall, tant uns com els altres estan al servei dels ciutadans.