Quan va començar la crisi motivada per la pandèmia, i els governs mundials es preguntaven què calia fer, jo vaig manifestar-me a favor del que s’anomena distribució de líquid per helicòpter. És a dir, imprimir i donar diners a la gent per tal que gastés. A escala mundial, clar. Però com que el món té la gran sort que hi hagi gent més espavilada que no pas jo, la Unió Europea -els Estats Units també- van decidir fer-ho, però aprofitant l’estímul per avançar cap una nova economia.
Espanya ha tingut un 2023 econòmicament bo. No podia ser d’altra manera. Els fons Next Generation han injectat a l’economia espanyola l’equivalent al 6% del PIB els darrers tres anys. Un 2% cadascun dels anys 2021, 2022 i 2023. Uns 70.000 milions d’euros. Una barbaritat. Els economistes amb els que parlo coincideixen amb mi en que la bonança econòmica dels darrers anys ve d’aquí. El gran misteri és que aquesta informació no es propaga. Els fons Next Generation són una gran caixa negra de la qual ningú persegueix la transparència. És tan sorprenent com irritant i exasperant. Viure entre tants milions de persones desinformades em recorda temps llunyans, ja passats. Censura? Menfotisme? Ignorància? Tot això es barreja quan es viu sota dictadures... Tot plegat molt estrany, però que ens dona la mesura dels nostres mitjans de comunicació, en suposada democràcia.
"Els fons Next Generation han injectat a l’economia espanyola l’equivalent al 6% del PIB els darrers tres anys"
Quan parles amb la gent te n’adones que no són conscients que la injecció d’ajuts Next Generation arriben a la butxaca de tothom. No s’hi val a dir que els ajuts han estat atorgats a grans empreses en lloc de a petits projectes. Ni tampoc que han arribat amb més facilitat a projectes públics que no pas privats. Tot això és cert. Però ara no estem parlant d’equitat en el repartiment d’ajuts, sinó de diners.
Una injecció de diners Next Generation a una empresa molt gran -una energètica, per exemple- acaba arribant a tothom. Hi haurà l’importador de plaques al qual hi anirà a parar una part. Després el transportista que les traslladarà a lloc. I el lampista/instal·lador que les posarà al sostre de les cases i haurà de comprar o instal·lar tot el material annex, els venedors del qual també se’n veuran beneficiats -commutadors, endolls, cables, etc.-. Als seu temps aquests ingressos de tota aquesta gent -de tots aquests actors diguem-ne secundaris- aniran a parar en forma de consum a la carnisseria, al restaurant, al taxista, a la dona de fer feines, etc. -si fóssim un país mitjanament evolucionat hi inclouria el món del llibre i de la cultura, però no sembla que hagi de ser el cas-. Són les coses que té la macroeconomia.
En conseqüència, podem dir que aquests ajuts que alguns qualificaran de sectorials no queden limitats al sector ni a l’empresa que els rep. Acaben com una pluja de diners que afecten a gairebé tothom. Per tant venen a ser un repartiment d’helicòpter, com el que comentava al principi, però orientat a estimular un sector industrial de manera principal.
"No som conscients que aquesta riquesa no l’hem generada nosaltres"
El que he intentat raonar fins aquí no s’explica adequadament. I es dona la sensació, no només que “España va bien”, sinó que “España lo está haciendo bien” quan, de fet, ho està fent fatal. I una cosa pèssima: no som conscients que aquesta riquesa no l’hem generada nosaltres. Alguns diran: “bé, algun dia la moma s’acabarà!”. No s’ho pensin. Potser el 2024 no serà tant espectacular com el 2023 i d’altres anteriors. Però la moma continuarà. En parlarem la setmana vinent.