A l’article de la setmana passada parlava del naixement del luddisme al Nord d’Anglaterra a principis del segle XVIII i de la distorsionada versió que ens n’ha arribat. Escrita pels guanyadors, els burgesos industrialistes, la imatge que tenim d’un luddita és la d’un bàrbar anti-tecnologia i anti-progrés que es dedicava a trencar telers automàtics. Resulta que les darreres interpretacions d’historiadors i investigadors demostren que ni una cosa ni l’altra són certes, que el que feien els luddites era lluitar contra unes condicions de feina abusives en el sentit esclavista del terme.
El que hi ha darrere del moviment luddita, i del seu revers, el capitalisme industrial, és la història de la despossessió de les feines d’artesans, teixidors i mitgers, i la seva concentració en mans de qui tenia les màquines. Un cop desposseïts de la feina o bé obligats a competir amb canalla i treballadors no qualificats es van haver de llogar “al molí” amb un salari inferior i amb jornades de 14 hores. Qui li havia tret l’ofici li oferia una feina.
Però això sempre ha passat -direu- i a més, sempre que s’han perdut feines pel camí se n’han creat més, de millors i al final tothom hi ha sortit guanyant. Allò de la mà dels mercats que deia Adam Smith a la Riquesa de les nacions, publicat a l’inici de les revoltes luddites el 1776. Això és així i dubto que cap de nosaltres volgués tornar a un passat preindustrial i morir d’una grip, o d’un còctel de virus, per dir-ho en termes postindustrials. Seria d’estúpids negar que la tecnologia millora i salva vides. Això ho deixo per negacionistes de la covid i terraplanistes. Però això no vol dir que ho hàgim fet del tot bé.
Si mirem com van canviar les condicions de vida de la majoria dels treballadors amb l’arribada del vapor i les fàbriques al segle XIX veurem com van empitjorar. Més hores, per guanyar menys i a sobre sotmesos a la tirania d’amos sense escrúpols. La Revolució Industrial va provocar la malnutrició de milions de persones, tant que l’alçada mitjana d’anglesos, i nord-americans va decréixer uns cinc centímetres de 1830 a 1880. La “mà dels mercats” de Smith va trigar més de 100 anys en arribar a totes les capes de la societat després de moltes lluites, reivindicacions i fàbriques cremades.
"Seria d’estúpids negar que la tecnologia millora i salva vides. Això ho deixo per negacionistes de la covid i terraplanistes"
El problema no són les màquines, és el poder. M’agrada molt la definició de poder que l’economista Iannis Varoufakis fa al seu darrer llibre Tecnofeudalisme: “Poder és l’accés asimètric a un recurs escàs”. Ho explica tot. Us en posaré un exemple més pròxim i llunyà alhora: els escrivents de les Rambles. Des de finals del segle XVIII i fins als anys 50 del segle XX als carrers de Barcelona hi havia una mena de confessionaris seculars on gent que sabia escriure venia el seu servei: els escrivents. Recordo encara haver-ho vist a Mèxic amb màquines d’escriure pel carrer als anys 90. Escrivien tràmits, cartes als parents del poble i a la persona estimada. Tenien accés a un bé molt escàs -l’escriptura- que els donava un poder sobre la majoria de la població que era analfabeta.
Us haureu adonat que ja no n’hi ha. Avui tothom sap llegir i escriure tot i que alguns ja no poden passar sense ChatGPT. Hem de plorar per aquest i altres oficis perduts de la mateixa manera que els luddites ploraven pels seus? Ans al contrari; el poder que tenien uns pocs es va distribuir i avui tothom sap llegir i escriure. Tothom té accés a un recurs que era escàs i que, gràcies a un sistema d’educació pública i universal, s’ha convertit en abundant.
Però imaginem que la cosa hagués anat diferent i que per solucionar el problema de l’analfabetisme generalitzat haguéssim recorregut a la tecnologia. Posem per cas que Edison, el pare del fonògraf, li hagués donat un tomb més i aquell cilindre que feia enregistraments fonogràfics hagués sigut també capaç d’escriure’ls en un paper. Me n’imagino l’anunci: “No sabeu escriure? No us atabaleu, el Dictaphone d’Edison és el vostre escrivent privat. I sense sortir de casa!”.
Hauria estat el mateix? A efectes pràctics -poder tenir un paper escrit amb allò que tens al cap- sí, econòmics i socials? No pare. Per començar el ciutadà continuaria essent analfabet i, per tant, sense el superpoder que dona accedir al recurs de la lletra. En segon lloc, el poder ja no el tindria un exèrcit d’escrivents sinó que a cada compra d’un Dictaphone el Sr. Edison hauria anat acumulant poder de manera exponencial. Més del que ja tenia.
iTunes primer i Spotify segon van córrer al rescat i van oferir un pacte faustià als músics que consistia a pagar-los molt poc, que sempre era millor que res
La història dels luddites, la dels escrivents de la Rambla i el Dictaphone que no fou, ressonen poderosament amb el panorama actual tecnològic on uns quants gatekeepers (nomenclatura UE) tenen l’accés asimètric a recursos escassos. Internet era sinònim d’abundància fins que la mà dels mercats hi va crear escassedat. Si voleu vendre en línia, haureu de passar per Amazon, que se us quedarà un 15%, i si el vostre producte ven molt, el Sr. Bezos el clonarà i en farà un Amazon Basic un 10% més barat. Això mentre els barris comercials de les nostres ciutats s’omplen de franquícies d’ungles i de vapejadors. Si heu programat una aplicació, no teniu cap altra opció que distribuir-la via les botigues d’aplicacions d’Apple i de Google que us demanaran un 30% de totes les vendes que feu. Si sou un mitjà de comunicació i voleu arribar als vostres lectors haureu de pagar publicitat a Google i Facebook, les mateixes empreses que us han pres tots els ingressos publicitaris.
Un cas molt semblant al dels luddites és el dels músics, que d’un dia a l’altre van veure com la gent s’intercanviava el seu producte a Napster i no en veien ni cinc. D’un dia a l’altre el seu catàleg va passar a valer zero. iTunes primer i Spotify segon van córrer al rescat i van oferir un pacte faustià als músics que consistia a pagar-los molt poc (0,004 cèntims per reproducció a Spotify), que sempre era millor que res. El mateix van fer Uber, Lyft, Istacart i Fiverr, les abanderades de l’economia de bolos, quan van anar a pescar entre les classes més desafavorides i més colpejades per la crisi econòmica del 2008 (totes aquestes empreses neixen entre 2008 i 2012).
No voldria ser au de mal averany, però ara estem veient un panorama similar amb la IA generativa, on grans models de llenguatge són entrenats amb textos i imatges que tenen propietat intel·lectual. Un estudi d’aquesta setmana de l’investigador Gary Marcus i de l’artista Reid Southen demostra de manera fefaent com sistemes com ChatGPT, Dall-E 3, MidJourney o StableDiffusion han estat entrenats amb obres amb drets que no permeten obra derivada: articles del New York Times, imatges de pel·lícules de la Marvel, videojocs i llibres d’autors de best-sellers. I no només això, amb ordres molt simples han aconseguit que aquests sistemes generin imatges que infringeixen els drets de propietat intel·lectual: articles sencers del NYT paraula per paraula, robots de Star Wars, imatges dels Simpson, de Brad Pitt, fotogrames calcats de Matrix i tot el que us pugueu imaginar.
Observeu que el patró és anàleg al dels luddites, al dels músics o al dels conductors d’Uber: primer et desposseeixo del teu ofici, te’l substitueixo per un altre que genera productes o serveis de qualitat inferior i després t’ofereixo la mateixa feina que ja feies per hores, la diferència és que en el nostre temps l’amo és un algorisme.
Si hem après alguna cosa de la història de l’automatització és que les màquines, els robots, els algorismes o la IA no fan la vida pitjor a ningú
Des del luddisme, ens han posat davant del fals dilema de progrés tecnològic o barbàrie. Ni el progrés tecnològic comporta prosperitat de manera automàtica per a la majoria de la població, ni és inevitable, ni el contrari és la barbàrie. Si hem après alguna cosa de la història de l’automatització és que les màquines, els robots, els algorismes o la IA no fan la vida pitjor a ningú, ans al contrari; són les decisions de les classes que tenen accés al poder qui ho fa. Si les decisions apoderen la gent mitjançant la tecnologia, el poder es repartirà equitativament i tots hi sortirem guanyat com en el cas de l’alfabetització i els escrivents. El que passa quan les decisions desapoderen la gent fent-la cada cop més dependent de la tecnologia d’uns quants no acostuma a acabar bé.