Hi ha un proverbi africà que diu que les històries de caçadors serien molt diferents si les expliquessin els lleons. És allò que la història l’escriuen els vencedors. Com que del que ha passat en resulta impossible saber-ne les causes, només en coneixem les conseqüències que afecten el nostre present. Així, revisitar el passat —intentar esbrinar-ne les causes— implica ineludiblement reescriure’l. I depenent de la ploma, la reescriptura tomba cap a una banda o cap a l’altra. En el cas del Luddisme n’és un exemple paradigmàtic.
El Luddisme és un moviment violent antiprogrés que es va donar a Europa en tombar del segle XVIII i XIX en reacció a la irrupció de l’automatització de la feina i a la creació de les fàbriques. Es va iniciar al nord d’Anglaterra i entre les seves accions hi havia la destrucció de telers automàtics, l’incendi d’instal·lacions i les coaccions i assassinats d’empresaris. Un moviment encapçalat per un fictici heroi del poble, General Ned Ludd de Notingham (observeu la rima amb Robin Hood) que es va replicar a tot el nord industrial d’Anglaterra i que va posar en escac una corona britànica temorosa d’un contagi revolucionari de França. Per aplacar el moviment, el 1812 va mobilitzar un contingent de 35.000 soldats, el més gran desplegat en territori britànic (el duc de Wellington en tenia 28.000 a la península ibèrica contra Napoleó). Al nostre país es registren accions luddites a Alcoi (1821) Camprodon (1823), Barcelona (1835) i Igualada (1847).
"Tots hem comprat el marc mental que tot el que no sigui disrupció —el famós mou-te ràpid i trenca coses— és luddisme"
Dues coses fan dubtar d’aquesta “versió oficial”: la primera és que el relat que ens n’ha arribat l’han escrit els vencedors, els industrialistes de l’època; i la segona és que “luddita” utilitzada com a insult, és el comodí de qualsevol empresa de Silicon Valley quan se’ls qüestiona per l’impacte de la seva tecnologia en la societat.
Quan el 1998 Microsoft va ser acusada pel govern dels Estats Units de monopoli, el seu advocat va dir que els luddites eren treballadors que trinxaven les màquines “per frenar la marxa del progrés guiat per la ciència i la tecnologia”. Aquest és un argument recurrent de Silicon Valley; l’heu sentit en veu d’Apple, Google, Amazon, Facebook, Uber, OpenAI… la llista és infinita. És el comodí a l’hora de desacreditar qualsevol crítica monopolística, abusiva o poc ètica per part d’aquestes empreses. Tots hem comprat el marc mental que tot el que no sigui “disrupció” —el famós “mou-te ràpid i trenca coses”— és luddisme. Per cert “disrupció” és una molt mala adaptació del terme anglès “disruption” per molt que a ESADE en facin una assignatura i tot. Procedeix del llatí disruptio (‘trencament’, ‘fractura’) i les seves traduccions correctes segons el context (i el Termcat) haurien de ser ‘pertorbació’, ‘alteració’, ‘interrupció’ o ‘ruptura’.
De fet, podem dubtar de la versió oficial antiluddita perquè el tema ha estat estudiat en profunditat i disposem de molt bons estudis historiogràfics i treballs d’investigació que giren la història com un mitjó. De fet, la giren tant que ens converteix a tots en luddites.
El primer mite que cau és que els luddites estaven contra la tecnologia. Els mateixos que anaven a trencar màquines a les fàbriques —filadors, teixidors, mitjaires— utilitzaven telers automàtics al seu taller i en general qualsevol tecnologia que els permetés augmentar la productivitat i guanyar més diners. Avala la tesi el fet que en alguns casos documentats d’assalt a tallers, només havien destruït les màquines d’empresaris que abusaven dels seus treballadors i havien respectat les dels altres.
"Tendim a confondre progrés tecnològic amb prosperitat. L’un pot portar eventualment a l’altra, però no és mai de manera immediata ni generalitzada"
El segon que cau és que eren anti-progrés. Quan el que guanyes amb la teva feina et dona per mantenir la teva família una setmana, et queda poc temps per pensar com serà el món al cap de 100 anys i si les teves accions tindran alguna transcendència. De tota manera tendim a confondre progrés tecnològic amb prosperitat. L’un pot portar eventualment a l’altra, però no és mai de manera immediata ni generalitzada. L’acceleració de la producció de derivats del cotó gràcies a la industrialització va crear una demanda de collidors als Estats Units que només es va poder suplir amb el treball esclau portat d’Àfrica. La Revolució Industrial a Europa, Estats Units, Japó i Austràlia té les mans tacades de sang africana.
El que va impulsar molts teixidors a l’acció directa va ser la situació de competència deslleial a la qual es veien sotmesos: mentre ells havien hagut de passar 7 anys d’aprenentatge per a poder tenir una feina en un taller operant un teler, els nous burgesos industrials contractaven gent sense cap qualificació i portaven canalla d’orfenats a qui encadenaven literalment als telers. La qualitat de les mitges era molt inferior, però en podien fer més quantitat a un preu més baix. Avui eres un artesà que et guanyaves la vida, demà competies amb un nen de 4 anys d’un orfenat. El moviment no tenia res a veure amb la tecnologia sinó amb l’explotació de les persones amb els mitjans de producció, fossin o no tecnològics.
"La Revolució Industrial a Europa, Estats Units, Japó i Austràlia té les mans tacades de sang africana"
Us sona tot això? Per si no us sona us en faig un recordatori: les manifestacions contra la implantació d’Uber dels taxistes, qui segons l’empresa californiana són els grans luddites del nostre temps. No són els únics, de fet en som legió.
La setmana vinent la segona part de l’article, amb més explosions, més violència i, amb un parell de preguntes que us convenceran que vosaltres també sou luddites. Vaig fort.