Persones Humanes va ser un dels programes mítics de la televisió dels 90. Un talk show presentat per Miquel Calçada (Mikimoto aleshores) amb col·laboradors com Quim Monzó, Andreu Buenafuente, Francesc Orteu, el Dr. Solé o l'inefable Manel Ferrando, precursor del cunyadisme il·lustrat amb el seu "jo no sóc un especialista però he llegit molt sobre el tema". Els més joves haureu sentit a dir que ara un programa com aquell no es podria fer. Si el voleu recuperar, a TV3 a la carta n'hi ha una dotzena.
El títol ens feia molta gràcia. Feia mofa de la gent que en referir-se a les persones les qualificava d'humanes, un clar pleonasme, ja que si ens referim a una persona és clar que aquesta també és humana. Era un recurs irònic que li havia sentit dir al Quim Monzó molt abans que el programa existís que anava en la línia del també seu "parlar per la boca de la cara".
Hi vaig tornar a pensar l'altre dia en veure un 30 minuts que portava per títol "Persones no humanes", en una clara al·lusió al mític programa del Mikimoto. El programa plantejava el necessari debat de la funció i eventual necessitat dels zoos al segle XXI —el de Barcelona al XIX era "la casa de las fieras"— d'acord amb tres històries: la del delfinari del Zoo de Barcelona, la del santuari per dofins de l'illa grega de Lipsi i la de la Cecília, una ximpanzé d'un zoo de Mendoza, a l'Argentina.
La història interessant era la de la Cecília. Resulta que amb la mort dels seus companys de gàbia es va quedar sola i va caure en una depressió. Una associació pels drets dels animals va presentar un "habeas corpus" denunciant una detenció il·legal en considerar que la Cecília no havia comès cap delicte. La jutgessa María Alejandra Mauricio, va dictar una sentència que reconeixia que els grans simis són éssers sentients que tenen drets no humans i que per tant són persones no humanes. La jutgessa argentina es va carregar amb una sentència 30 anys de broma pleonàstica.
L'Associació Americana per l'Avenç de la Ciència (AAAS) ja havia demanat el 2012 el mateix estatus de persones no humanes per a balenes i dofins adduint que la ciència ha demostrat que tenir consciència d'un mateix no és exclusiu dels éssers humans. Els cetacis es poden considerar persones des d'un punt de vista filosòfic i per tant són subjectes de dret amb drets fonamentals com el de no ser maltractat, el de viure en llibertat i el de viure en el seu medi natural.
I els algorismes? Els hauríem de garantir drets fonamentals? Els tindran algun dia? Ens els reclamaran? Si els algorismes i els robots continuen substituint els humans en els seus llocs de feina —Bill Gates i altres diuen que haurien de pagar seguretat social— potser haurem de començar a parlar de drets i deures com a persones no humanes. Les lleis ja reconeixen drets i deures a entitats abstractes com són els estats o les corporacions mitjançant la figura de la "persona legal".
"I els algorismes? Els hauríem de garantir drets fonamentals? Els tindran algun dia? Ens els reclamaran?"
Un estat se't pot querellar i acusar-te que li has violat els seus drets i aplicant els seus criteris subjectius tancar-te a la garjola (en algunes democràcies de fireta sense judici ni proves). Un algorisme, a la seva manera, també ho pot fer: si Facebook decideix que el que publiques viola els seus drets o els d'un tercer, et pot censurar el contingut o tancar-te el compte. Twitter clausura comptes sense donar cap explicació perquè no hi estan obligats. Algunes de les empreses propietàries d'aquests algorismes ja generen més ingressos que el PIB d'alguns països. Amazon amb 178.000 milions de dòlars el 2017 quedaria com el 55è país més ric del món per damunt de països amb recursos naturals com Qatar i Algèria, que tenen un PIB de 173 mil milions de dòlars.
A mesura que algorismes com els de Google, Facebook o Amazon es facin més grans decidiran més parcel·les de la nostra vida —no només com ens relacionem, com ens divertim i què comprem, com fan ara— i podrien esdevenir persones no humanes. Algorismes podrien tenir propietats, ens podrien contractar i acomiadar o decidir amb qui ens casem. Si us costa de creure, penseu en els habitatges que "posseïx" l'algorisme d'Airbnb o els vehicles que "posseeix" el d'Uber, en com les valoracions de TripAdvisor poden enfonsar un restaurant o com l'algorisme de Tinder decideix amb qui tindràs una aventura o compartiràs la resta de la teva vida.