Primer els hi vam copiar les baby showers, aquestes festes que organitzen les parelles embarassades per celebrar l'arribada del seu nadó amb els seus éssers estimats i, d'afegitó, recopilar una part de tot l'equipament que necessitaran durant els primers mesos de la criatura. Però dels Estats Units ens ha arribat en els darrers anys una altra festa per a parelles que esperen un nadó: la gender reveal, en la qual els pares embarassats descobreixen el sexe del seu bebè en el mateix moment que els convidats mitjançant dos colors: el rosa i el blau. Molt modern tot.
I de blau i rosa es va tenyir també el tret de sortida del The District aquesta setmana. El dimecres a primera hora, tot just quan s'iniciava el saló immobiliari que aplega a Barcelona més de 10.000 professionals del real estate de tot el món, alguns manifestants impedien l'entrada dels primers assistents al congrés i els esquitxaven amb pols de pintura blava i rosa. Tota una gender reveal, encara que, malauradament, aquesta no ve acompanyada de cap fortuna i, per descomptat, amb cap pa sota el braç. Al contrari: tornem a danyar la marca Barcelona arreu del món i fem un servei nefast a tot el mercat immobiliari, no només als especuladors que tant critiquen.
“Fora especuladors dels nostres barris”: manifestants tiren pintura als assistents a la fira The District
— diariARA (@diariARA) September 20, 2023
https://t.co/zjqTsVTf93 pic.twitter.com/kOdTBZhom1
La PAH o el Sindicat de Llogateres, organitzadors de les manifestacions, identifiquen com a responsables de la crisi de l'habitatge i l'increment dels preus als directius immobiliaris i diferents inversors que acudien al saló, però per a mi aquesta és una visió tan simplista com dir que el cotxe és l'enemic, en comptes d'assenyalar la contaminació. Què s'ha de fer perquè el cotxe no contamini? Atacar Seat no -no volem quedar-nos sense cotxes, oi?-, sinó reformular la normativa i posar, com a govern, facilitats tant a qui produeix els cotxes com a qui els utilitza, per tal d'agilitzar les seves passes cap a una mobilitat sostenible. Potser ara jo m'he passat de simplista.
L'incivisme i el creixement econòmic mai s'han avingut bé. Demonitzar un sector només fa que posar pals a la roda als moviments i associacions que volen millorar les seves flaqueses. I això ho hem pogut comprovar a Barcelona (quan aquesta demonització va arribar a l'Administració) amb la mesura de destinar el 30% de l'obra nova a habitatge social, que s'ha carregat directament l'entrada d'habitatges d'obra nova a la ciutat.
"Demonitzar un sector només fa que posar pals a la roda als moviments i associacions que volen millorar les seves flaqueses"
L'objectiu inicial de la mesura era el d'incorporar nou habitatge social a la ciutat. Fins aquí bé. Però ho van fer sense escoltar els professionals i carregant tot el pes econòmic en el promotor o propietari. El resultat? La reserva del 30% per a VPO a les noves promocions ha deixat a la ciutat sense obra nova i sense promotors.
Tenim un problema amb l’accés a l’habitatge: poca oferta, molta demanda i, per tant, preus molt alts. I el problema és tan greu que dóna per manifestar-se, cert, però abans d'assenyalar potser hauríem d'entendre algunes de les causes que han agreujat encara més el desequilibri. Com per exemple, la regulació. La partida de ping-pong que s'ha viscut en la legislació de l'habitatge a Catalunya en els últims anys ha sacsejat el sector, ha marejat enormement a propietaris i arrendataris, i ha provocat, de fet, una disminució alarmant d'habitatges disponibles en lloguer. Només en quatre anys l'oferta de pisos en lloguer a Barcelona s'ha reduït un 49%. Què ha provocat això? Ha fet la pilota encara més gran: més dificultats per accedir a l'habitatge, preus desorbitats, càstings per trobar el millor arrendatari, clàusules abusives...
Hi ha especulació al sector immobiliari? Sí, sense cap mena de dubte. Però si no fem que sigui un negoci segur i beneficiós per aquell qui fa la inversió (que no vol dir abusiu), no tindrem pisos disponibles en lloguer. Per aconseguir-ho cal, primer de tot, una regulació que no es capgiri a cada canvi de govern i que provingui d'escoltar els experts, que en tenim molts: el Col·legi Oficial d'Agents de la Propietat Urbana (API) de Catalunya, l'Associació de Promotors de Catalunya (APCE), les diferents càtedres d'habitatge que hi ha a tot el territori... També cal una regulació que aporti seguretat jurídica al propietari, que asseguri un joc net i no abusiu en el cas de l'inversor, i que vetlli per ampliar l'oferta d'habitatges socials mitjançant beneficis fiscals, i no penalitzacions.
També cal enfortir el teixit empresarial català: el nostre sector immobiliari i el nostre inversor. Els fons d'inversió estrangers estan, literalment, comprant la ciutat de Barcelona. Tal com ha publicat El Crític, les operacions immobiliàries més espectaculars dels últims 10 anys a la ciutat de Barcelona i a l’àrea metropolitana ja no estan protagonitzades per la burgesia catalana. Tenim un problema. Estem perdent una plaça important, la nostra plaça.
"Estem perdent una plaça important, la nostra plaça"
Cal una mirada constructiva i moltes ganes de fer-ho millor. Però mai demonitzar, ni caure en la demagògia o l'incivisme. Un sector immobiliari ben cohesionat que utilitzi la tecnologia i les dades per donar el millor servei al propietari, a l'inversor i a la ciutadania pot resultar en projectes tan ben pensats com el de Shopinion. Shopinion era una plataforma que va tenir la immobiliària Forcadell durant uns anys -diria que ja no la tenen activa- amb la qual, quan un local comercial es quedava buit, preguntaven a la gent del barri quin negoci necessitaven. Ho feien digitalment, amb un codi QR ubicat a la persiana tancada del local. Què s'asseguraven amb aquesta acció? Més probabilitats d'encertar amb el negoci (botiguer content), menys rotació en el local comercial (propietari content) i cobrir un servei o necessitat real dels veïns del barri (ciutadania contenta). Cap aquí hem d'anar.
I em sap greu només haver parlat d'habitatge, quan el sector immobiliari és molt més: són oficines d'avantguarda capaces d'atreure talent nacional i internacional, són edificis sostenibles i "saludables", són centres logístics ubicats i dissenyats de manera estratègica per cobrir les necessitats logístiques de les ciutats, és un comerç viu i dinàmic que s'adapta contínuament als nous hàbits de consum de la ciutadania... És un motor de l'economia i l'hem de fer nostre, professional, sostenible i lloable.
I per això és molt bona notícia que el The District es quedi a Barcelona. Alguns han assegurat aquesta setmana, després dels aldarulls, que marxaria a Madrid, però l'organització ho ha dit ben clar -a roda de premsa i a mi personalment-: “Mai ha estat a l’agenda de ningú dels organitzadors traslladar el The District a Madrid. No ho farem". Tenim una altra oportunitat per fer-ho millor.