Ignacio Ramonet és un dels pensadors amb més renom a escala internacional, especialment a Europa. Des del 1990 fins al 2008 va dirigir l’edició francesa de Le Monde diplomatique i des de aquest any, l’edició espanyola de la publicació. Expert en geopolítica, estratègia internacional i perodisme, i consultor de la ONU. Autor i coautor de més d'una vintena de llibres, com Cinco horas con Fidel, La explosión del periodismo o l'Imperio de la vigilancia. L'últim publicat, el 2023, és el de La era del conspiracionismo. La seva forma de mirar i d’interpretar la modernitat i, per extensió, la globalització, fa de les seves idees un punt d’inflexió necessari contra el pensament dominant.
Ens rep, pocs minuts abans de la seva trobada al Cornellà Creació Fòrum, per parlar de geopolítica, poder, veritat i periodisme.
Tants anys al capdavant d'una redacció de periodistes, hauràs viscut en primera persona molts dels canvis tecnològics que han irromput en la nostra professió.
El periodisme sempre està canviant, viu en una crisi constant. Si hi ha una professió que no és estable al llarg dels anys, és el periodisme, que està a cavall dels canvis tecnològics.
El periodista, durant els seus 40 anys de professió, viu una infinitat de canvis tecnològics transcendentals. I això ha succeït des de les generacions del segle XIX fins a les actuals, amb l'arribada de la fotografia al periodisme, la ràdio, la televisió, el telègraf, el telèfon, el teletip, el morse, el canvi de maquinària, la desaparició de la màquina d'escriure, l'arribada de l'ordinador, del mòbil...
I per conseqüència, també ha canviat la relació entre el lector i la informació.
Ara, per exemple, els consumidors de premsa són també productors. Tothom té la seva xarxa social i canal de comunicació. Tothom produeix informació. El gran rival del periodisme, ara com ara, són les xarxes socials. Una persona que a les xarxes té 50.000 o un milió de seguidors no té complexos davant de diaris que tenen una difusió menor. Ha canviat la relació de dependència.
"El gran rival del periodisme, ara com ara, són les xarxes socials"
De fet, l'estratègia d'alguns mitjans passa justament per fitxar aquests influenciadors.
Hem passat de mitjans de comunicació que eren sols, a mitjans que són pols. Abans hi havia tres o quatre mitjans a la premsa escrita, a la ràdio, a la televisió, que eren sols, centrals, tot girava al seu voltant. Però ara no tenim mitjans de masses, sinó una massa de mitjans.
Un exemple el tenim als Estats Units, un país amb 300 milions d'habitants. Els quatre programes de telenotícies del vespre reuneixen només 20 milions d'espectadors. Trump, en canvi, només amb les seves xarxes compta amb uns 160 milions de seguidors. Per què anirà Trump a un canal a parlar si només tindrà la quarta part de 20 milions d'espectadors?
Les xarxes socials han canviat les regles.
Unes regles en les quals tothom és periodista, però no tothom sap ser periodista, només els que ho són de veritat. Aquests 5.000 milions d'usuaris que hi ha a internet no fan un periodisme exigent com el d'un mitjà de comunicació: no contrasten la informació, no estan compromesos amb el seu lector. Només busquen difondre la seva informació, que sigui compartida. No fa falta que sigui informació veraç.
I això provoca una crisi de la veritat. Els fets són relatius. Basta que tres persones diguin que una cosa és d'una manera perquè sigui certa, com si la ciència fos democràtica.
El domini del clic.
Absolutament: es prioritza allò que més circula, allò que es pot viralitzar. Les xarxes són els mitjans dominants d'avui, però no actuen com a mitjans. No prioritzen el contingut, sinó les impressions. I per això, l'espai de la mentida i les fake news s'ha engrandit enormement.
"Les mentides tendeixen a circular amb major rapidesa que la veritat"
A les xarxes, la veritat viu acorralada: és difícil arribar a saber la veritat. I això ha pres una dimensió també a les campanyes electorals. Tenim molts exemples il·lustratius: Trump, Bolsonaro (Brasil), Bukele (El Salvador), Milei (Argentina), Kast (Xile), l'extrema dreta a tota Europa, Vox a Espanya... Sobre qualsevol cosa que tu afirmis, l'important és que circuli. I perquè una cosa circuli ha de sorprendre.
I per desgràcia, les mentides tendeixen a circular amb major rapidesa que la veritat. El fet que tinguis la veritat no és garantia que la puguis imposar.
Com saber si estem ben informats o si estem informant bé?
Si tens l'ambició que la veritat informativa arribi a la majoria de la ciutadania, avui dia, és tremendament difícil d'aconseguir. Avui el somni de la democratització de la informació s'ha complert, és cert. Tot ciutadà amb el simple fet de tenir un mòbil intel·ligent ja té la capacitat de tenir un canal de televisió, emetre al món sencer i aconseguir una audiència de milions. Però això no és cap garantia de veritat, al contrari.
I sembla que estiguem creant una elit informada, encara que aquesta elit tampoc té garanties de guanyar unes eleccions ni d'imposar la seva veritat a la resta: a l'Argentina Milei va guanyar les primàries amb una sèrie d'afirmacions totalment delirants, aquí a Espanya s'han celebrat recentment diversos congressos de terraplanistes...
A tot arreu està pujant l'obscurantisme. Si en el segle XVIII, amb la il·lustració, vam viure un avanç del racionalisme sobre l'irracional, avui dia vivim un retrocés objectiu del racionalisme enfront de l'irracional.
A aquesta veritat que veiem acorralada com l'afecta l'arribada de la intel·ligència artificial?
La intel·ligència artificial ve a afegir una altra dimensió a això, encara que també és una eina que pot ajudar molt. Hi ha feines molt repetitives que pots agilitzar enormement. Si estàs analitzant la fluctuació de les accions d'una empresa des dels anys 60 o realitzant una enquesta, amb la intel·ligència artificial pots estalviar-te molt de temps. I, a més, et presenta aquestes xifres amb un relat molt decent. La intel·ligència artificial sap narrar, la qual cosa a la llarga pot provocar que acabi substituint el redactor.
"El fet que tinguis la veritat no és garantia que la puguis imposar"
I no només en l'àmbit informatiu: la intel·ligència artificial s'imposarà en molts sectors perquè permet una economia de treball enorme.
Quin fet o succés internacional recent no ha sabut cobrir bé el periodisme?
La guerra d'Ucraïna. S'ha cobert fatal i encara s'està cobrint fatal. Si em preguntes, no tinc ni idea del que està passant i sé que m'estan mentint.
Com ho saps?
Fa unes setmanes ens vam assabentar que Zelenski havia sancionat i acomiadat tots els directors de les oficines de reclutament militar, on els soldats s'inscriuen per anar al front. Segons el mateix president, el 95% d'aquestes estructures eren corruptes: les famílies estaven donant diners al director de l'oficina perquè, en comptes d'enviar el seu fill al front, enviés un altre. Això en el seu moment també es feia aquí a Espanya, durant la guerra d'Àfrica i la guerra de Cuba.
Aquesta pràctica el que implica és que la guerra d'Ucraïna està viciada per la corrupció. I és un crim que només els pobres vagin al front i els rics es lliurin.
A Ucraïna ha d'haver-hi més de 2.000 periodistes cobrint la guerra. Qui ens havia parlat d'això? Ningú.
Per què no ens ha arribat? El periodista ha comprat un relat i s'ha acomodat en ell o era informació de difícil accés per a ell?
Hi ha un consens general en el qual Ucraïna és víctima i hi ha com una certa pietat, no es vol explicar res negatiu. En aquesta guerra hem comprat un relat en el qual els ucraïnesos no maten ningú, són els bons, i només els russos maten gent. Però no és així.
I en l'altre extrem, què està cobrint bé el periodisme?
El periodisme ecològic és globalment bastant bo. Tot aquell periodisme que està informant sobre la cimera del clima, el desastre que representa el canvi climàtic i reflexionant sobre la necessària transformació dels nostres costums. També el periodisme feminista ha avançat moltíssim. Encara que després veiem casos extrems, com el cas Rubiales.
Que s'ha cobert com una tertúlia de Telecinco.
Sí, perquè han trobat al dolent ideal. Rubiales és el dolent ideal: ho té tot perquè el detestis. Orson Welles deia que una bona pel·lícula ha de tenir un bon dolent. I en el relat feminista necessites un bon dolent, i Rubiales ho és.
"Rubiales és el dolent ideal: ho té tot perquè el detestis"
Just comentes dos casos que, a les audiències, desperten interessos molt diferents. El de Rubiales i el feminisme, avui dia, desperta grans audiències, però en el periodisme ecològic... costa aconseguir audiències quan parles de sostenibilitat.
Aquí està la gràcia de la nostra professió. Jo li deia als periodistes de Le Monde Diplomatique quan ho dirigia: el periodisme és també un gènere literari. No és només recerca i anàlisi, cal saber escriure per arribar al lector, posar-hi literatura. Ser escriptor.