En un article anterior (Ucraïna, aplaudir-los des del balcó) vaig explicar-los que Espanya practicava amb Ucraïna la solidaritat de pandereta -cosa rara!-. Vull dir que, malgrat la verbositat, les aportacions de l’Estat i de particulars són misèria. En bona part provocat per la dèria antimilitarista d’Unidas Podemos.
Però la guerra ens costarà diners. I molts. De fet, ja ens en costa. La inflació és un cost. El pitjor de tots. Un impost silenciós que fa que cada mes que passa guanyem menys. I els nostres estalvis també es redueixin. Per què aquesta inflació? Doncs mirin, d’entrada Rússia i Ucraïna representen el 29% de la producció mundial de gra. Algú pensarà “bé, però el pa no és tan important!”. La farina ho és, però els pinsos també. D’aquí ve l’augment dels preus de la carn. Actual i esperat. O el tancament possible d’empreses càrnies en no resistir l’embat. És a dir, si no s’apugen els preus de venda de la carn encara més -els preus es fixen a escala internacional-, les empreses mitjanes i petites del sector no resistiran i hauran de tancar.
Aquesta guerra costarà cara en termes de productes agroalimentaris
També hi haurà qui pensi que aquesta producció de gra pot ser substituïda per producció pròpia procedent d’altres indrets. Parlem dels pagesos. Doncs mirin, els adobs necessaris per conrear el camp es manufacturen consumint grans proporcions de gas i d’altres recursos energètics. Ja ho veuen. Podem posar-nos com vulguem, però aquesta guerra costarà cara en termes de productes agroalimentaris.
Anem a per les sancions aplicades a Rússia. Quan jo vaig arribar a Rússia, un amic moscovita em va ensenyar una botiga de formatges que hi havia al bonic mercat d’Usatxovski, al barri de Khamovniki, on jo vivia. La qualitat dels formatges deixava bastant a desitjar. Dos anys més tard, després d’una llarga temporada d’embargament occidental, aquells formatges locals havien esdevingut excel·lents. Tipus camembert, secs, blaus, etc. Tots. Vull dir que amb les coses de menjar no s’hi juga. I els embargaments que estem practicant sobre Rússia se’ns tornaran. Si tenen oportunitat, mirin les fotos i reportatges dels nous “McDonald’s” russos després que aquesta empresa decidís marxar de Rússia. Cap problema. Els establiments continuen funcionant. Donat que tots els productes que s’utilitzaven eren russos, i el personal també, res ha canviat. Ah, si!, una cosa: ara són propietat del govern rus. Hem fet allò que se’n diu knowlege transfer. Ara ells ja saben com gestionar l’empresa.
I si mirem la vessant industrial, ens trobarem que l’aliat xinès subministra a Rússia béns que, definitivament, s’hauran perdut per als proveïdors europeus. Quan tot es normalitzi, els proveïdors europeus hauran de començar de sota zero. Preocupant.
Putin diu que el cost de la guerra i dels embargaments li costaran a la Unió Europea -és a dir a la UE o, el que és el mateix, a vostè que està llegint aquest article- uns 400.000 milions d’euros. Ignoro si la xifra és correcta. Però de milers de milions ens en costarà molts (també ho vaig avançar a Els nostres interessos en el conflicte russo-ucraïnès). La llista de costos de la guerra es va allargassant. I anirà a més.
Candidatura de Ucraïna a la UE? Sí. Però amb la Rússia de postguerra s’hi haurà de negociar i parlar
Si s’hi fixen, davant aquesta guerra hi ha tres posicions clares. Una representada pels anglosaxons, que persegueixen la derrota, sense condicions, de Rússia. De fet, l’han perseguida des que va caure el Mur de Berlín. Aquesta actitud de no voler resoldre el conflicte de la desintegració de l'URSS, de confondre comunisme i Rússia, és responsable, en bona part, de la guerra actual. Els interessos del món anglosaxó a Rússia són molt limitats. El segon posicionament ve representat pels antics països de l’Est que van estar sota la bota comunista. A ells els mou la por i el ressentiment. Tot plegat, lògic. El nostre progressisme es va encarregar de fer-nos oblidar que eren països on, si intentaves fugir, et disparaven a matar. I això, que nosaltres hem obviat llargament, ells no ho obliden fàcilment. I el tercer posicionament és el representat pels líders que marquen el destí de la UE: Macron, Scholz i Draghi. Aquests tres governants -tenim la sort que ens representin- saben les xifres de les quals els he parlat. Per això pensen que la derrota de Putin no ha de ser la derrota de Rússia. I que la humiliació i la desfeta total s’han de descartar. En la seva darrera visita a Kiev en tren ho han deixat clar: candidatura de Ucraïna a la UE? Sí. Però amb la Rússia de postguerra s’hi haurà de negociar i parlar.
Disculpin, però estic parlant d’interessos, de realpolitik. O és que vostè, que m’està llegint i que, potser, la seva empresa exportava els seus productes a Rússia, no ho pensa, també? I vostè, que haurà de fer més cua a la sanitat, què n’opina? O tots nosaltres, que haurem de pagar més impostos... En aquest sentit, com que la prima de risc d’Espanya ha pujat a causa de la inflació, el Banc Central Europeu ja ha previst un pla de xoc. Però els països coneguts com a frugal (Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Països Baixos i Suècia) ja han advertit que només l’aprovaran si Espanya fa les reformes que ha de fer -entre d’altres, no gastar més del que pot-. Primer la Gran Recessió, després la covid-19, ara Ucraïna... Haver de ser sempre ajudats comença a fatigar.