Una de les característiques dels països políticament endarrerits -cosa que al final deriva en ser, també, econòmicament endarrerits- és que s’apliquen criteris ideològics als temes tècnics. He viscut, fins i tot, discussions de per on havia de passar una línia ferroviària. I el dilema es plantejava basant-se en posicionaments ideològics dreta-esquerra. Els darrers anys la manca d’informació sobre el que fa el govern de la Generalitat és notòria. En primer lloc, perquè estem distrets amb notícies més enlluernadores -el Procés, per exemple- i, en segon lloc, perquè el nostre periodisme fa temps que es va vendre al poder -polític i econòmic-. Com que al nostre país les elits econòmiques són primetes, el periodisme viu depenent, en general, del poder polític. Hi ha excepcions? Si. Però els mitjans generalistes van per aquí on dic.
La sanitat catalana compta amb una tradició privada gairebé secular. A casa tenim contractada una mútua i la majoria de coneguts, també. I el tema ve de lluny. Quan jo era petit, gairebé tothom que coneixia, tenia una mútua privada. Rics i no tan rics. Perquè les quotes no eren elevades. Era aquell principi que, abans, aplicàvem els catalans: si l’estat no ho fa, ho faré jo. I com que la sanitat pública a Espanya no es va instaurar fins a l’any 1942, i era molt precària, la gent a Catalunya tirava per la mútua privada.
Amb la recuperació de la Generalitat, es van fixar una sèrie d’objectius força ambiciosos. Una bona assistència primària, hospitals comarcals, etc. I tot amanit per un exigent sistema formatiu dels metges que garantia la bona marxa dels sistema. Ho va fer gent que reunia dues característiques: eren bons professionals i, importantíssim, coneixien la història mèdica del país i no en renegaven. Van dissenyar un sistema públic de gran categoria professional, d’una gran eficiència. Per fer-ho breu, es va voler aprofitar la infraestructura sanitària privada per integrar-la d’alguna manera a la xarxa pública. Perquè només fusionant els dos àmbits -públic i privat- es podia arribar a tenir un sistema sanitari bo i sostenible. L’èxit del sistema va ser reconegut per països que demanaven ajut a Catalunya per dissenyar o millorar la seva manera de treballar.
D’ençà els darrers vint anys, el sistema s’ha vist sotmès a tensions en ocasions, oblidat en d’altres i, darrerament, maltractat. Vull dir que, sovint, els agents que l’han sotmès a tensions han estat externs, com ara les crisis econòmiques que ens recorden permanentment que vivim per sobre de les nostres possibilitats. Això ha comportat ajustaments econòmics no desitjats, però inevitables. Oblidat ho ha estat molt de temps. I quan dic oblidat vull dir que no s’han dut a terme les accions que es requerien per mantenir-lo. S’ha fet amb deixadesa. En aquest sentit, els governs posteriors a l’època Pujol han actuat sota el conegut i catalaníssim principi de “qui dia passa, any empeny”. Vull dir que tant en educació com en sanitat s’ha anat vivint de renda. D’allò que, fa més de trenta anys, es va dissenyar i implementar: una sanitat de primera línia. Aquesta deixadesa ha portat a la degradació que actualment coneixem.
Actualment hem entrat en la tercera fase: el maltractament del sistema. No s’és passiu sinó que es duen a terme accions que, intencionadament, persegueixen desmuntar el sistema. I això només té sentit si s’hi projecta una ideologia anti-sistema. Com deia al començament, hem prestat poca atenció a les coses que fa el govern de la Generalitat. I les fa com l’alçada d’un campanar. No té un pacte estable i només ha perseguit eternitzar-se en el poder i en les cadires -és a dir, en els sous-. Els governants catalans estan ara subjectes als capricis del PSOE uns cops, dels Comuns uns altres i de la CUP altres vegades. El mateix conseller de salut va escampant a tort i a dret que la seves actuacions es veuen sovint forçades a deixar contents al Comuns i a la CUP. Grans socis a l’hora de carregar-se el país! (a tall d’exemple, a Sant Cugat el govern municipal ERC-PSOE-CUP ha deixat un forat de 25 milions).
Una manera de deixar contents els anti-sistema és renegar de la iniciativa privada en l’àmbit sanitari per fer-ho tot públic -hagués estat coherent que aquesta gent no s’hagués vacunat de la covid-. Ni que el sistema esdevingui insostenible o s’enfonsi, no importa. Col·laboració amb empreses? Cap. Típic del dogmatisme més tercermundista.
"Col·laboració amb empreses? Cap. Típic del dogmatisme més tercermundista"
El tema no és nou. Ja fa anys que el llop va començar a ensenyar les orelles. Mirin, si no, aquest enllaç del blog del Dr. Josep M. Via, un expert del sector que coneix el sistema públic, ja que n’ha format part. Però ara ens assabentem que moltes de les prestacions sanitàries que executava la iniciativa privada, passaran a ser públiques. Així ho ha anunciat la Generalitat. Això no s’entén si no es renega públicament del sistema de mercat en que vivim. Aquesta mesura farà el sistema més car i, per tant, més insostenible. I la prestació, tots ho sabem, es deteriorarà. Ah, i, de pas, que és el que es busca, es carregaran una xarxa de serveis sanitaris privats -generalment petites o molt petites empreses, gabinets de rehabilitació....- que entraran en crisi. I tot això s’ha fet sense consultar els experts del sector, ni els interessats, etc. Populisme en estat pur.
Fa anys que el sistema sanitari públic català es va degradant. I les coses no succeeixen per casualitat. Insisteixo que uns mal governants, sostinguts per una premsa venuda, pot enfonsar un país. I això ens està succeint a nosaltres. Volen una bona notícia, però? Visquin el present sanitari amb alegria, perquè el que vindrà serà pitjor.