En els darrers dies s’ha obert un debat rellevant sobre el model econòmic de Catalunya, i és positiu que sigui així. Des de Pimec fa temps que hi contribuïm a partir de les dades i l’anàlisi rigorosa. Cal parlar amb ambició i realisme de productivitat, salaris, competitivitat, habitatge, sostenibilitat i qualitat del creixement. El país afronta reptes profunds i, per això, necessitem diagnòstics exigents, debats honestos i propostes sòlides.
També és evident que Catalunya necessita millorar salaris. No perquè les empreses no els incrementin, sinó perquè les famílies pateixen una pressió creixent pel cost de la vida, especialment per l’habitatge i el preu de subministraments bàsics, i moltes persones tenen la sensació que, tot i treballar, cada vegada costa més arribar a final de mes. Ignorar això seria un error.
Però el debat important no és si cal millorar salaris. És evident que cal fer-ho. La qüestió és com ho fem possible de manera sostinguda, sense debilitar l’activitat econòmica ni posar en risc la capacitat de generar ocupació i progrés. Com fem competitiu el nostre país, com fan altres, en tots els aspectes.
I és aquí on crec que el debat necessita més matisos. Quan analitzem sectors com el turisme, la restauració, el comerç o la indústria càrnia, cal evitar mirades simplificadores sobre activitats que tenen un pes rellevant en l’ocupació, l’activitat empresarial i la cohesió territorial del país. Que un sector presenti salaris mitjans inferiors és un indicador que cal avançar en productivitat, innovació i qualitat de l’ocupació, però no invalida la seva aportació econòmica i social. Però això no demostra, per si sol, que aquell sector resti recursos al conjunt de la societat. Una economia no es pot analitzar només a partir del salari directe, i menys quan es diagnostica que aquests sectors són gairebé la meitat de l’ocupació.
El turisme, la restauració o la indústria agroalimentària no són una nòmina aïllada. Són xarxes de milers de pimes, autònoms, proveïdors, exportadors i activitats complementàries que generen ocupació, cotitzacions, IVA i altres impostos, inversió, demanda interna, reequilibri i cohesió territorial. I, més enllà de l’activitat directa, també contribueixen a redistribuir riquesa, activitat i oportunitats al conjunt del territori.
"Una economia no es pot analitzar només a partir del salari directe, i menys quan es diagnostica que aquests sectors són gairebé la meitat de l’ocupació"
La indústria càrnia està immersa en un procés profund de transformació orientat a millorar la qualitat de l’ocupació, la sostenibilitat i el valor afegit. Forma part d’una cadena agroalimentària que sosté activitat industrial, logística, serveis veterinaris, fred industrial, alimentació animal, exportacions i vida econòmica en moltes comarques del país.
La prosperitat compartida no neix de contraposar sectors econòmics, sinó d’enfortir les interdependències positives entre activitats, territoris i persones. Sense aquesta aportació, molt del benestar del qual gaudeixen els que tenen salaris per sobre de la mitjana no existiria.
Defensar aquests sectors no significa resignar-se al model actual, sinó accelerar-ne la transformació cap a més valor afegit, més tecnologia, més sostenibilitat i millors salaris.
"El repte no és fer més petita l’economia, sinó fer més gran la prosperitat compartida"
Les economies europees amb salaris més elevats no han prosperat reduint activitat econòmica, sinó millorant l’eficiència institucional, reduint traves burocràtiques i augmentant productivitat, dimensió empresarial i capacitat innovadora. Han entès que sense empreses amb escala, capacitat d’inversió i visió de llarg termini és molt difícil consolidar salaris elevats i benestar sostenible.
Catalunya necessita una economia més productiva, més sostenible i més inclusiva, capaç de generar oportunitats reals per a les noves generacions i prosperitat compartida arreu del territori. Perquè el repte no és fer més petita l’economia, sinó fer més gran la prosperitat compartida. El futur no és menys economia. El futur és millor economia.