A l’article precedent comentava molt per sobre un fenomen nou: la intel·ligència artificial aplicada a processos productius. Des que apareix un invent fins que la seva aplicació esdevé útil i productiva passen decennis. Vull dir que la revolució tecnològica que hem viscut des de l’aparició de l’ordinador personal (PC) fins ara, que tot sembla evolucionar menys ràpidament -fa uns anys que els telèfons mòbils ja no incorporen més facilitats-, tindrà efectes que encara estan per veure. Des que Watt va enginyar la màquina de vapor fins que es va aplicar a la indústria dels telers i al transport (màquines de tren) va passar gairebé un segle.
Ara, l’aplicació d’això que anomenem intel·ligència artificial (coneguda com AI, internacionalment) ens fa por. El senyor que feia anar la locomotora se l’anomenava, en anglès, “enginyer” perquè se’l tenia per una persona que realitzava una tasca nova i, per tant, complexa d’entendre per la majoria de la població. De la mateixa manera que els treballadors que, a les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, feien anar ordinadors estaven molt ben pagats. La AI sembla que amenaça llocs de treball sensibles que, diuen, requerien enginy i anàlisi humana. Això és mentida. Si ho pot fer una màquina, no deu tractar-se de feina tan dependent de l’home.
Aquests dies ha aparegut la notícia que a Grècia han fet un retrocés enorme en aquest sentit. S’ha promulgat una llei que autoritza que es treballin jornades de més de 40 hores setmanals. En desconec els detalls, però abans de la Gran Recessió vaig visitar Grècia molts cops. Per feina. Allò era una disbauxa. Allà vaig aprendre el que realment vol dir viure molt per sobre de les mateixes possibilitats. Només els explicaré una anècdota: el metro d’Atenes era de franc, si volies. El pagament es feia en unes màquines, però després no hi havia control d’accés. Ni tampoc hi havia revisors. Quan vaig comentar la sorpresa amb gent local, em van respondre, molt seriosament, que els grecs eren molt civilitzats i no calia verificar que el viatger comprava el tiquet. Aquella enorme festa que pagava el dèficit públic -i la Unió Europea- barrejat amb una economia mal dissenyada -el turisme ocupa el 20% del PIB- ha portat a un país d’una productivitat baixíssima. I ara s’han d’adoptar mesures que, a mi em sembla, són contra natura, viatgen aparentment en el sentit diametralment oposat a com s’hauria d’anar.
Si ho pot fer una màquina, no deu tractar-se de feina tan dependent de l’home
L’aplicació de grans avenços tecnològics, l’aplicació de la AI i els excel·lents resultats que obtenen les empreses haurien de portar-nos a una seriosa reducció de les hores de treball, mantenint, si no apujant, salaris -sobretot en el cas espanyol-. Estem en un punt similar al de fa 150 anys quan es va començar a aplicar la jornada de 40 hores. La Revolució Industrial ho permetia. Ara la Revolució Tecnològica ho hauria de fer possible. França va fer un primer pas l’any 2002 passant de 40 hores a 35 hores setmanals. I el país continua estant en primera línia productiva. Mitjançant la millora dels processos productius i després d’un període de transició, Europa hauria de ser capaç de començar -amb més o menys exigència depenent del país- a aplicar la jornada de quatre dies laborables. Per què no? Es tracta, en definitiva, de repartir més equitativament els beneficis que les empreses obtenen gràcies a una Revolució Tecnològica que, al capdavall, i com va ser-ho la Revolució Industrial, és de tots.