Si ets pluriocupat o autònom, la reducció de jornada no és per a tu
10
de Maig
de
2025
En els darrers mesos, hem sentit reiteradament la ministra de Treball i altres càrrecs públics defensar la reducció de jornada laboral com una mesura clau per afavorir la conciliació entre la vida personal, familiar i professional. És, sens dubte, un discurs de gran importància social, difícil de rebutjar des d’un punt de vista teòric. Però, la pregunta que cal fer-se és: fins a quin punt aquest plantejament té una incidència real i equitativa en el conjunt de les persones treballadores?
La proposta de reduir la jornada a 37,5 hores setmanals, amb l'objectiu declarat de millorar la conciliació entre la vida laboral i familiar, se centra en una part minoritària del mercat laboral i ignora problemes estructurals. Aquesta mesura, que es presenta com un avanç en la política laboral, planteja més preguntes que respostes sobre la seva efectivitat real i la seva aplicació desigual.
Si vols saber-ne més
Segons dades del mateix ministeri de Treball, aproximadament el 15% de les empreses espanyoles tenen conveni propi i, en general, ja se situen al voltant de les 1.712 hores anuals. La resta, és a dir, el 85% de les persones treballadores, tenen convenis col·lectius que, de mitjana, fixen jornades d’entre 1.750 i 1.760 hores. És a dir, estem parlant d’una reducció real de poc més de 50 hores anuals, l’equivalent a una hora setmanal. És legítim preguntar-se si una hora menys a la setmana és, de veritat, una eina transformadora de la conciliació i si existeix un benefici real per a la majoria dels treballadors.
I, encara més rellevant: de qui estem parlant quan parlem de "persones treballadores"? Perquè sembla que el debat públic exclou sistemàticament els treballadors per compte propi. Els autònoms, siguin societaris o no, continuaran treballant tantes hores com els calgui per mantenir la seva activitat. Ningú parla de la seva conciliació, de la seva qualitat de vida o de com reduir-ne la càrrega laboral. Aquests professionals, que representen una part fonamental del teixit econòmic, semblen quedar fora del debat. I, tanmateix, també són treballadors.
Per altra banda, no podem obviar una altra qüestió clau: les rigideses de la nostra legislació laboral. És sabut que la normativa actual impedeix que una empresa i un treballador acordin fer més de 80 hores extres anuals, tot i que ambdues parts hi estiguin d'acord i es compensin adequadament. Tampoc es poden fer jornades superiors a les 9 hores ni es pot reduir el descans mínim de 12 hores entre jornades. Aquests límits tenen una lògica —la protecció de la salut laboral— però, sorprenentment, no s’apliquen quan una persona treballa per a més d’una empresa.
"La pluriocupació és legal, i sovint tolerada o fins i tot fomentada, encara que condueixi a jornades laborals molt més extenses que les que es podrien fer dins d'una sola empresa"
La paradoxa és que mentre es promou una política de conciliació, la legislació impedeix pactar horaris flexibles dins d'una empresa, però permet la pluriocupació entre empreses. És a dir, la pluriocupació és legal, i sovint tolerada o fins i tot fomentada, encara que condueixi a jornades laborals molt més extenses que les que es podrien fer dins d'una sola empresa. No es poden fer 11 hores en una empresa, però sí 8 en una i 3 en una altra. No es pot incomplir el descans de 12 hores amb el mateix ocupador, però sí si es canvia de patró. Aquestes paradoxes reguladores posen de manifest una concepció parcial i incompleta del benestar laboral.
Davant d’això, cal repensar el marc legal i el debat social. Cal una mirada integral, que tingui en compte la diversitat de situacions laborals i que reconegui la realitat del mercat de treball actual: Mentre no s'abordin la regulació de la pluriocupació, els drets dels autònoms i la flexibilitat horària real (no només la reducció), es perpetuaran les mateixes desigualtats.
La veritable conciliació requereix replantejar el sistema laboral en lloc d'ajustar les seves peces de manera aïllada. Només així les polítiques públiques podran estar a l’altura dels reptes reals que afrontem.