Quan el lideratge va a remolc: com evitar que el setembre et dirigeixi a tu (i no tu a ell)

Setembre. Tornen les reunions, els objectius, les presses i aquella sensació que el calendari passa per damunt. I entre tot aquest renou, moltes direccions fan una cosa que sembla lògica, però que és un error estratègic: posar-se a apagar focs sense revisar si el full de ruta encara serveix.

És com si després d’un llarg viatge, et limitessis a comprovar si el cotxe té benzina i no miressis si encara vas cap a la destinació correcta.

"El problema no és tenir molta feina. El problema és tenir molta feina i no saber si està servint per avançar o només per mantenir-se en moviment"

El problema no és tenir molta feina. El problema és tenir molta feina i no saber si està servint per avançar o només per mantenir-se en moviment. I aquí és on cal fer una aturada conscient (encara que sembli que no hi ha temps ni per respirar).

1. De la inèrcia a l’estratègia: una decisió real
   Moltes persones al capdavant d’equips arrenquen setembre en “mode execució”. Es reprenen temes pendents, s’obren projectes nous i es planifiquen objectius. Però, quan es decideix quins són els temes importants i quins són els que simplement arrosseguem per inèrcia?
   
   Guiar amb sentit no és córrer més. És saber on sí i on no posar l’energia. I això implica atrevir-se a deixar de fer coses. O, si més no, fer-les diferent.
    
2. El perill de sostenir amb el cap saturat
   Si el teu cap va ple, les teves decisions també. I això es nota. S’ofeguen prioritats, es delega poc i es comunica sense claredat. Quan no hi ha espai mental, es tendeix a reaccionar, no a actuar amb intenció.
   
   La saturació no és una medalla. És un fre. I sostenir un equip des d’aquest lloc és com intentar fer girar una roda quadrada: es mou, però a quin preu?
    
3. Reprendre no és continuar com si res
   Una tornada a la rutina no hauria de ser només una represa. És una oportunitat per reajustar. Per revisar si allò que funcionava a l’abril encara funciona al setembre. I, sobretot, per detectar què ha canviat en el teu entorn, en el teu equip i en tu mateixa.
   
   Les persones que impulsen equips amb sentit són les que es fan preguntes. I les més valuoses no són les de gestió, sinó les de fons: A què li diem sí quan diem que sí a tot?
    
4. No cal un canvi gegant, cal claredat
   Moltes direccions no es mouen perquè pensen que el canvi ha de ser enorme. Que, si no hi ha una gran transformació, no val l’alegria. I no és així. El que realment transforma és la coherència: dir, fer i decidir en la mateixa direcció.
   
   I això, moltes vegades, comença amb un “què deixem de fer?” o amb un “què necessitem entendre abans de decidir?”
    
5. Quan sostenir un equip es torna solitari
   Hi ha una cosa que no surt a cap KPI tot i que es nota en cada reunió: la solitud d’estar al capdavant. Sobretot quan cal mantenir el rumb amb un equip divers, amb necessitats diferents, ritmes desiguals i expectatives creuades.
   
   I és justament aquí on apareix el valor de mirar les fortaleses reals del teu equip. No les que posa al CV, sinó les que sostenen el dia a dia. Les que, si no s’aprofiten, es perden.
    
6. Estratègia és escoltar abans de decidir
   Escoltar de debò. No només les opinions, també els silencis. Les tensions que no s’han verbalitzat. Les idees que no s’atreveixen a sortir. Guiar amb criteri no és només parlar clar, és saber escoltar profund.
   
   I no només escoltar l’equip. Escoltar-te a tu. Què necessites per sentir que estàs impulsant amb coherència i no només reaccionant a la urgència?
    
7. Impulsar amb intenció, no amb urgència
   Setembre pot ser una cursa o pot ser un punt d’inflexió. I aquí no cal fer un “reset”, sinó un reenfoc. Mirar el teu rol i el teu equip amb ulls nous.
   
   No cal tenir-ho tot clar. Només cal la claredat suficient per fer el següent pas amb sentit. I això no ho dona una agenda plena, sinó un espai per pensar (i sentir) diferent.