Tothom hi és, però ningú hi participa

Quan les reunions són plenes de caps… i buides de criteri.

Arribes puntual. Tens ordre del dia. Hi ha gent a taula, alguns amb el portàtil obert, d’altres mirant el mòbil de reüll. Algú obre el tema. Uns assenteixen, altres escriuen correus mentre fan veure que escolten. Un parell de veus parlen més que la resta. Algú discrepa amb la boca petita. Ningú incomoda. Ningú decideix del tot. Es tanca la reunió.

I quan surts, tens la sensació que tot ha passat i res ha canviat.

Reunions amb assistència perfecta i participació nul·la. Amb molta paraula tot i que poca veu. On tothom hi és, però gairebé ningú s’hi posa de veritat. Perquè ningú vol quedar malament. Perquè “total, ja faran el que vulguin”. O perquè, simplement, ja estem acostumats a reunir-nos sense dir res que remogui.

Aquesta és una de les pèrdues més grans de temps, energia i oportunitat que tenen avui molts equips. I no, el problema no és la durada. Ni el format —presencial o en línia.

El problema és la qualitat de la presència. És confondre parlar amb aportar, i escoltar amb aprovar.

"El que passa dins d’una reunió diu molt més de la cultura de l’empresa que qualsevol informe d’ambient laboral"

El que passa dins d’una reunió diu molt més de la cultura de l’empresa que qualsevol informe d’ambient laboral. Perquè en una reunió és on es veu si el criteri està compartit, si la confiança és real, i si hi ha prou seguretat psicològica per a portar una idea incòmoda i no pagar un preu.

Quan un equip entra en mode “fer veure”, comença la degradació lenta: ningú diu el que pensa, es repeteixen temes, es decideix poc i es qüestiona menys. I això no és perquè la gent no vulgui participar. És perquè s’ha instaurat el silenci funcional com a normalitat.

Sona educat. Sona professional. Tot i que és pur desgast encobert.

Si ets líder, potser ho veus. Potser et desespera ser l’únic que empeny. O el primer que proposa. I si ets part de l’equip, potser ja no dius res perquè has après que qui proposa, acaba fent. El problema no és la teva gent. El problema és que potser mai heu parlat de com voleu treballar junts.

Fer equip no és fer un afterwork simpàtic ni portar croissants per celebrar els aniversaris. És posar criteris sobre la taula. És revisar com preneu decisions, com gestioneu els desacords, qui parla sempre i qui mai. És fer net amb allò que tots veieu però ningú diu.

"Fer equip no és fer un afterwork simpàtic ni portar croissants per celebrar els aniversaris"

I sí, també és preguntar: què necessitem per voler participar de veritat?

Perquè una cosa és assistir. I una altra és implicar-se. Una cosa és donar l’opinió. I una altra és aportar amb intenció. Una cosa és parlar. I una altra és atrevir-se a construir plegats.

Encara sou a temps de revisar com us reuniu. Perquè si les reunions són el lloc on es pren el pols a l’equip, potser va sent hora d’escoltar de debò què us dieu —i què no.