“Els líders que triomfen són prou humils per veure més enllà de sí mateixos i percebre les veritables capacitats i potencialitats de les persones. No pretenen saber totes les respostes i són capaços de crear un entorn on s’anima l’equip a assumir la responsabilitat de trobar les respostes als problemes que s’enfronten” (The Arbinger Institute).
Aquest paràgraf és absolutament revelador. Els líders han de proporcionar una missió (què hem vingut a fer?), aportant visió (cap a on anem?) i un propòsit (per què fem el que fem?), però també han d’ajudar les persones a “veure” per tal que puguin prendre decisions, en comptes de simplement seguir les instruccions. I en el “veure” trobem la clau que marcarà la diferència entre les empreses i els projectes que simplement sobreviuen o que complexament viuen.
Necessitem un canvi de mentalitat. Parlem sovint de lideratge, de les habilitats que necessiten els líders, de com gestionar els conflictes, de com crear converses poderoses, de com motivar i com donar feedback. Res d’això té sentit sense un autèntic canvi de mentalitat, un que es construeixi amb els pilars de la humilitat, l'honestedat i la confiança.
La mentalitat que es necessita per entendre i acceptar que el món és complex, no només complicat. Complex significa que hi ha moltes variables interconnectades i que, per tant, es necessita una visió inter i multi per arribar a una possible solució. Traduït al món de la gestió, necessitem el treball interdepartamental i multidisciplinari, integrar visions heterogènies per sortir dels estàndards, de la gestió tradicional i del pensament lineal, que segurament ens va portar fins aquí, però que no ens servirà pels nous escenaris.
El millor primer pas és decidir com és l’empremta que volem deixar
Hi ha una història d’un home que a quatre grapes està buscant alguna cosa sota un fanal de llum. Un policia passa i li pregunta que està fent. L’home respon que està buscant les seves claus. “Les va perdre aquí?”, pregunta l’oficial. “No”, respon l’home, “les vaig perdre al carreró”. Al veure la cara de desconcert del policia, l’home s’afanya a explicar: “Però és que aquí hi ha més llum”.
El nostre condicionament cultural ens porta moltes vegades a focalitzar l’atenció en llocs on es probable que no trobem el que estem buscant. Sembla que ha arribat l’hora de la introspecció, de preguntar-nos com a líders quina és la contribució que volem fer, quins objectius estem perseguint i, la pregunta més important, com volem fer-ho.
Els nous escenaris són un joc d’equip, inclusiu, multigeneracional, sense egos, amb espai per experimentar, per equivocar-se i aprendre, per crear converses transformadores que inspirin i que facin aflorar el millor de cadascú. On els líders diguin el què i regalin el com.
Podem fer formació per ensenyar noves maneres de dirigir, de comunicar, de gestionar. En definitiva, podem apel·lar al canvi, canviant la forma de comportar-nos i d’interactuar. Però l’autèntica transformació ve del canvi de mentalitat. Per començar aquest canvi, el millor primer pas és decidir com és l’empremta que volem deixar. Això és repensar la nostra identitat com a empresa i com a líders. Identificar i definir els nostres valors i actuar en conseqüència. Sense excepció.
No podem aturar les màquines per repensar-nos, s’ha de fer amb el motor en marxa
Fer aquest canvi de mentalitat pot semblar un miratge. No podem aturar les màquines per repensar-nos, s’ha de fer amb el motor en marxa. No existeix el moment ideal, només la convicció del desig de voler fer-ho. I no serà fàcil, ningú va dir que ho seria. Segurament, com a líders, tenim alguna assignatura pendent amb l’equip. Segurament relacionada amb la confiança, amb expectatives no acomplertes, promeses fallides o falta de joc d’equip. I aquí és on la humilitat entra en el terreny de joc per fer el seu paper. Aquí és quan el líder necessita una conversa sincera, honesta i humil amb el seu equip, per higienitzar i netejar i tornar a començar amb una altra banda sonora. Uns valors que no facin lluir una paret o un manual de benvinguda. Uns valors que promocionin les conductes que afavoreixen els resultats col·lectius per sobre de les que ens protegeixen i ens fan progressar com a individu.
“Les paraules són finestres, o són murs. Ens sentencien, o ens alliberen. Quan parlo i quan escolto” (R. Bebermeyer).La competència professional és necessària però ja no és suficient. Els bons líders s’han de preocupar i ocupar, de manera genuïna, per les persones que han estat confiades al ser càrrec.
Els líders necessiten cuidar-se per cuidar. Parlar-se amb amabilitat per ser amables
I com va dir el gran filòsof americà, Henry D. Thoreau, pare de la desobediència civil, els líders necessiten tres cadires: una per la solitud, una per l’equip i una per l’organització. Per repensar la seva identitat com a empresa i com a equip necessiten una bona dosi d'humilitat per mirar-se, en solitud, al mirall i prendre algunes decisions individuals. Dissenyar aquest equilibri, inestable, per cert, desitjant en primera persona per atrevir-se a sortir de la magnífica zona d'incòmoda comoditat.
Els líders necessiten cuidar-se per cuidar. Parlar-se amb amabilitat per ser amables. Desenvolupar la seva autoconfiança per confiar i tractar-se amb empatia per empatitzar.
Lencioni: "La clau és que l’ego col·lectiu sigui més gran que els egos individuals”
El lideratge comença amb un treball individual. En buscar aquest equilibri, conèixer-se i autogestionar-se. En reconèixer les pors, aprendre a demanar ajuda, a confiar, a escoltar. Aquest és l’autèntic camí que ens porta del jo al nosaltres. Com diu Lencioni, “en un equip hi ha espai per l’ego. La clau és que l’ego col·lectiu sigui més gran que els egos individuals”.
“Un lleó no treia l’ull d’un camp on pasturaven quatre bous. Moltes vegades intentava atacar-los, però sempre que s'aproximava, els bous es posaven cua amb cua, de manera que, independentment de per on s'acostés el lleó, es trobava amb les seves banyes. No obstant això, al final, van acabar barallant-se entre ells, i cadascú se’n va anar a pasturar tot sol a un extrem del camp. Llavors el lleó els va atacar un rere l’altre i aviat se’ls va menjar a tots”(Esopo, Els quatre bous i el lleó. s. VI aC).