En el darrer article els parlava del risc de fer males lleis. És molt fàcil errar-la. El legislador necessita calma, perspectiva, anàlisi, prospectiva per tal de preveure’n les conseqüències, debat, negociació, consultes a la societat civil, etc. Tot això ja és prou difícil. Però si li afegim que el legislador a casa nostra -a tots nivells: espanyol, català, municipal, etc.- és molt incompetent i d’un partidisme populista que fa feredat, s’acaben obtenint entrellats legals que no hi ha per on agafar-los. I que perjudiquen el ciutadà de manera inevitable i permanent.
L’habitatge és un dels aspectes que el capitalisme no soluciona bé. No pot fer-ho per principi. No estem davant d’un mercat perfecte on els béns són fruit de transaccions fàcils i equitatives -les cases s’edifiquen, principalment en ciutats, en un entorn públic- i on el comprador sovint no gaudeix d’igualtat d’oportunitats. Al cap i a la fi, tant en democràcia com sense, l’habitatge digne és un dret. I cal defensar-lo.
"L’habitatge és un dels aspectes que el capitalisme no soluciona bé. No pot fer-ho per principi"
El problema d’arrel a Espanya -empitjorat a Catalunya per aquest esperit progre populista d’aparador- és que les administracions fa molts anys que no edifiquen habitatge públic. Totes, cadascuna al seu nivell, n’ha fet deixadesa. A títol d’exemple, els ajuntaments dels darrers decennis, i fins a la Gran Recessió, preferien fer rotondes o inútils poliesportius, etc. Tot abans que habitatge social. Aleshores la reacció ha estat típica del populisme hispà: passar-li la responsabilitat (ergo, la culpa) al particular, al contribuent. Resultats: cada cop hi ha menys habitatge disponible per llogar. I no diguem a bon preu.
I ara els explicaré un exemple directe que afecta un amic meu. Veuran com es conjumina l’estupidesa de tots els governants. Resulta que aquest amic té un pis a Gràcia i el va llogar ara farà dos anys. És l’únic pis que té, a part d’on viu. És un pis heretat. O sigui, no és un gran tenidor. El va llogar per, relativament, pocs diners. Mil euros. Al voltant, pel barri, es llogaven per més: uns 1.300 euros. Però ell deia que amb mil euros ja li estava bé, no volia especular. Al cap d’un any, i com marca el contracte de lloguer, ell esperava apujar el que indica l’IPC. Però resulta que els darrers anys no ha pogut apujar el que marca la inflació perquè a Barcelona aquesta pujada estava limitada al 2% de màxim. O sigui que les bones intencions del meu amic es van veure perjudicades, diguem-ho suau, pels capricis municipals de la senyora Colau. Ara, fa poc temps, el llogater li ha marxat perquè anava a viure fora de Barcelona. El meu amic va aprofitar per actualitzar el preu i el va llogar per 1.300, abans no entrés en vigor la nova llei.
"El problema d’arrel a Espanya -empitjorat a Catalunya per aquest esperit progre populista d’aparador- és que les administracions fa molts anys que no edifiquen habitatge públic"
Però encara hi ha més. Resulta que aquest amic té uns diners estalviats i volia comprar un pis o apartament, també per llogar. Són els estalvis de tota la vida. I saben que ha decidit? Doncs comprar-lo fora de Catalunya. També està mirant l’estranger. I és que ha acabat cremat. Ha fet realitat allò que va dir el candidat a l’alcaldia de Barcelona, senyor Trias: “Que us bombin!” -manera educada de dir “aneu a la merda!”, paraules que el senyor Trias no podia pronunciar al Saló de Cent, encara que coses més grosses s’hi han sentit.
Vet aquí el resultat d’accions legislatives acumulades i promulgades per incompetents que només persegueixen materialitzar la incompetència. Ep, i la tonteria continua! Sempre m’ha semblat genial la frase que un dia va escriure Alexandre Dumas fill: “Prefereixo el malvat a l’imbècil. L’imbècil no descansa mai”.