Albert Dalmau, el conseller que en va començar a aprendre des del menjador de casa seva
08
de Maig
de
2025
L'any 1990, dos abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, es van produir tres esdeveniments aparentment inconnexos que ara, passats gairebé 35 anys, revelen alguns punts de coincidència: el naixement de l’actual conseller de presidència de Generalitat, l’esclat d’un dels majors conflictes urbanístics de Catalunya de les darreres dècades i la fundació d’Intermèdia Comunicació.
El futur conseller era n’Albert Dalmau, la crisi urbanística va ser gestionada bàsicament per son pare, que es diu Joan Albert Dalmau, llavors director d'alcaldia de Sant Adrià de Besòs i un dels primers clients d’Intermèdia va ser justament l'Ajuntament de Sant Adrià, enfrontat a una intensa crisi d’interessos urbanístics entre clans de la Mina, màfies marselleses del sector immobiliari, petites (per no dir esquifides) delegacions de partits polítics, “al·leluies” i fins i tot alguns missioners escolapis, d’antiga influència en el territori.
D’aquell conflicte que va derivar en una autèntica guerrilla urbana se’n va dir “la intifada del Besòs” per la seva coincidència cronològica amb les revoltes àrabs d’aquells temps. Qui en vulgui saber més pot llegir-ne coses, tot i que novel·lades, a Aquella colla de fills del 68, d’un autor que segur que coneixeu.
Totes aquestes referències ens venien al cap l'altre dia, mentre Albert Dalmau explicava en un dinar Confidencial d’Intermèdia les línies generals, i no tan generals, del programa de govern del qual participa.
El conseller de Presidència, Albert Dalmau, durant una sessió de control al Govern de la Generalitat de Catalunya al Parlament | ACN
Diuen que Dalmau, un socialista pragmàtic amb influències catalanistes maragallianes, déu bon part de la seva formació a la seva curiositat i a l'escampada de projectes que des de ben petit veia fer a son pare al menjador de casa.
Efectivament, Joan Albert, després de salvar els mobles de Sant Adrià, al costat del d’en Antoni Messeguer, va ser gerent de Ciutat Vella, del districte de l’Eixample i de Seguretat, Mobilitat i Guàrdia Urbana de Barcelona, mentre Albert anava fent carrera, primer com a estudiant als Jesuïtes de Casp, passant per la facultat de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat Pompeu Fabra, la London School of Economics de la Gran Bretanya i el menjador de casa seva.
"Dalmau, un socialista pragmàtic amb influències catalanistes maragallianes"
Els Dalmau, pare i fill, són dues expressions prou fidels de la figura del servidor públic, una qualitat professional bastant propera a la de funcionari, que es caracteritza per una considerable dosi vocacional i una tendència genètica a allargar la jornada laboral i que al final sempre acaben enduent-se’n papers a casa per acabar-los de repassar.
Admirat doncs pels projectes que gestionava el pare, el futur conseller, home discret, sensible i amant de la ciutat, va triar Barcelona Global per fer la tesina de final de curs. Allà va conèixer Mateu Hernández, que tot seguit es va afanyar a contractar-lo i d'allà, amb una bona agenda de contactes a la butxaca, va ser reclamat per Jaume Collboni, llavors Segon Tinent d'Alcalde, d'Empresa, Cultura i Innovació de l'Ajuntament de Barcelona, on es va convertir en la seva mà dreta.
L'any 2019 va passar a ser Gerent d'Economia, Recursos i Promoció Econòmica i posteriorment, gerent Municipal (CEO) de l'Ajuntament de Barcelona l'any 2023.
Actualment com sabeu, Albert Dalmau és conseller de presidència de la Generalitat, i per tant és el cap de màquines que programa l’acció de govern, coordina la tasca dels diferents departaments i dona suport permanent al president Salvador Illa.
Si vols saber-ne més
Des d’una filosofia de servidor públic de formació eminentment municipalista, els seus principals interessos són la col·laboració público-privada, les grans àrees metropolitanes, les relacions internacionals i, en clau interna, el coneixement del territori i dels pobles petits de Catalunya, la regeneració urbana, la simplificació burocràtica i l'atracció de talent.
Cal dir que aquell dinar d’Intermèdia va cridar més l'atenció de comensals ideològicament més propers a Junts que no pas al PSC, que també n’hi havia. Entre uns i altres, Felip Puig, Arantxa Calvera, Maria Rosa Pons, Joaquim Jubert, Mateu Hernández, Isabel Vidal, Gabriel Jené, Nuria Paricio, Valentí Pich, Consol Vancells, Isabel Nogueroles, Pere Homs…
El conseller de Presidència, Albert Dalmau, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, durant una sessió de control al Govern | EP
Uns prescriptors d’opinió pública que, des de diferents sensibilitats polítiques van saber apreciar força la capacitat d’un home que als 34 anys ja s'ha convertit en el cap de màquines d’un vaixell de 180.000 tripulants com a número dos del govern de la Generalitat.
"On és l’equivalent a en Dalmau dins l’espai postconvergent?"
Les preguntes que van quedar per fer van ser dues: tornarà algun dia Dalmau al sector privat, on només es va estar treballant tres anys abans de ser fitxat per en Collboni? I segona, on és l’equivalent a en Dalmau dins l’espai postconvergent?
Són preguntes que la gent de bona fe es fa quan camina sobre els panots de Barcelona, jugant mentalment a no trepitjar ratlla. Gent com ara jo, per exemple.