Algorismes, catxes i un milió de dòlars

Aquesta setmana un algorisme d'Intel·ligència Artificial, el Libratus, desenvolupat per la Universitat de Carnegie Mellon, ha guanyat a pòquer a quatre dels millors jugadors del món. En total han estat 120.000 mans jugades en tres setmanes amb el resultat de cap victòria pels jugadors humans. La màquina ha aconseguit guanyar 1.766.220 dòlars.

No fa massa ja vam parlar de com el Deep Mind de Google havia guanyat al millor jugador de Go del món (vam descobrir que el Go era més difícil que els escacs) i en nombroses ocasions he escrit sobre la mítica partida en què el Deep Blue d'IBM va derrotar el campió del món Garry Kasparov l'any 1997. Les notícies de màquines que superen els humans en segons quines tasques considerades intel·ligents ja no ens sorprenen tant.

Dic tasques considerades intel·ligents perquè no és clar que en siguin. Per començar ens hauríem de posar d'acord —nosaltres i els experts— en què és un comportament intel·ligent. Fins a quin punt és un procés intel·ligent jugar a escacs? Té unes regles definides, amb un algorisme podem calcular totes les jugades que tenen sentit i donat un estat del tauler podem preveure tots els estats que ens portin a la victòria (tots els possibles no, que en són més que el nombre d'àtoms en l'univers observable). Fins al 1997 era clar que per jugar a escacs es necessitava intel·ligència, la victòria del Deep Blue sobre Kasparov va demostrar que només era qüestió de memòria, potència de càlcul i capacitat d'aprenentatge.

Però aquest cop no és ben bé igual. A diferència dels escacs o del Go, el pòquer és un joc on hi ha un component d'atzar determinat per la distribució de les cartes i de la impredictibilitat humana. Si bé un ordinador pot simular totes les distribucions de cartes possibles basant-se en la informació de la mà pròpia, no pot predir què faran els diferents jugadors. El concepte de catxa (el fet d'apostar com si hom tingués un bon joc sense tenir-lo), fonamental en els jocs de cartes basats en l'envit, és difícil de traduir en el coneixement estructurat en què els ordinadors basen llurs decisions.

Però el Libratus ha estat capaç de plomar quatre dels millors jugadors de pòquer del món —mestres de la catxa per definició— amb les seves pròpies regles, i aquí hi ha el fet diferencial. Aquest cop l'algorisme ha guanyat perquè ha estat capaç de mentir, de fer veure que tenia millors cartes quan no les tenia o de dubtar si hi anava o no quan tenia una mà guanyadora.

I aquest és el pas qualitatiu previ perquè finalment una màquina passi el test de Turing: la capacitat d'enganyar-nos. El proper pas és que sigui capaç d'autoenganyar-se i de crear mites sobre la seva pròpia creació, llavors és quan podrem parlar de veritable intel·ligència. IA ja és capaç de mentir guanyant al pòquer. Ara només falta que s'inventi mites sobre la seva creació i ja està.