Bastant impressionant

No condueixo. Tothom se’n queixa perquè com pot ser que hagi tingut temps d’acabar dos graus i un màster i no de treure’m el carnet de cotxe. Com pot ser que hagi anat abans a viure a fora que aprendre una cosa tan bàsica que, a aquestes edats, ja sap fer tothom. Mira, em sap greu. Mai m’han encantat els cotxes, ni tampoc he tingut una gran curiositat per conduir. Un amic molt estimat em va dir que ell no conduïa perquè li agradava necessitar als altres per alguna cosa, i una altra em va confessar que ho feia per demostrar que ella també era inútil en alguna cosa, i no perdre aquest sentit de la humilitat. Deixem d’enganyar-nos: jo no m’he tret el carnet perquè mai n’he tingut massa ganes i m’ha fet, en general, molta mandra.

El fet que a mi els cotxes no em diguin res m’han fet entendre els cotxes com una cosa amb rodes que em porta del punt A al punt B. Evidentment, entenc quan un cotxe és bo, em sé els noms de les marques, i puc entendre perquè, a les persones a qui sí que els agraden, els agraden tant. Però a mi mai m’han dit res en especial. Després d’una de les cites més llargues de la meva vida, el ninu em va dir que si l’acompanyava a buscar el cotxe. Jo, és clar, ja sabia que el tenia aparcat a l’altra banda de la ciutat, però com que estava molt a gust parlant amb ell li vaig dir que sí. Quan vam arribar va obrir les llums del cotxe des del darrere, intentant impressionar-me amb un cotxe bastant impressionant. Clar, el que ell no sabia és que jo tiraria endavant buscant quin era el seu cotxe, sense entendre la maniobra de seducció motoritzada. Noi, a mi se m’impressiona amb un entrecot ben cru, amb flors o amb llibres. És clar que ell encara no ho sabia.

Em va venir a buscar corrent, i em va indicar amb el dit el cotxe. “Ah! No pensava que fos aquest”, li vaig deixar anar. Semblava decebut, així que vaig decidir fer un esforç. En realitat, era un cotxe elegant i m’agradava. Vaig entrar al cotxe espolsant-me les sabates com ens obligava a fer el pare d’una companya d’escola que també tenia un cotxe impressionant, i em vaig asseure. Quina comoditat, vaig pensar. A mi m’agrada molt la meva bici, però no és ni de conya tan confortable. Hi havia una peça a sota els genolls per aguantar-me’ls i augmentar la meva comoditat, i tot el cotxe era suau però sense semblar de futbolista hortera. “Au!”. De cop i volta, vaig notar que em cremava alguna cosa al cul. Es va posar a riure, i em va mirar amb tendresa. “Té calefactor al seient, he pensat que t’agradaria, feia fred a fora”. A ell se’l veia molt convençut del seu cotxe, i jo començava a no entendre si era un cotxe o un transformer. Què més amagava, aquella muntanya de ferro? Una cuina? Una cadira de massatges? Una càmera secreta? Em va començar a explicar quan es va comprar el cotxe, i per què li tenia tant carinyo.

"Noi, a mi se m’impressiona amb un entrecot ben cru, amb flors o amb llibres. És clar que ell encara no ho sabia"

També em va explicar algunes anècdotes amb família i amics al cotxe, i com el cuidava perquè li durés molts anys. “Vull que m’acompanyi tota la vida, i per això intento cuidar-lo molt i portar-lo sempre al taller quan li passa qualsevol cosa”. “Oh, si que se l’estima”, vaig pensar irònicament. Però també em va agradar veure que, per a ell, més que una ferralla per fardar, era una inversió a llarg termini, un bon vehicle que li havia de durar molts anys. Jo no tinc aquest lligam amb la meva bicicleta, potser sí amb les meves cames, però raons evidents. Tinc amics que s’estimen molt als seus cotxes, que els cuiden i veneren com si fossin un més de la família. A mi no m’ha passat, però ho començo a entendre. M’acomodo a aquell butacot i me’l miro mentre em dona la mà de reüll. Tant de bo jo li agradi tant com el cotxe.