Construcció sostenible

La crisi del sector de la construcció i la impossibilitat ja estrictament física de tornar al model dels anys de la bombolla immobiliària comporta una inevitable reconversió de l'activitat. Una activitat, recordem-ho, molt intensiva en mà d'obra poc qualificada, especialment en el subsector de l'habitatge, que de passada ha estat el gran focus d'atracció d'immigració estrangera, amb totes les llums i ombres d'un procés d'aquest tipus.

El futur de la construcció residencial passa necessàriament per abandonar les dinàmiques artesanals –allò d'un totxo sobre un altre, que ja ve dels temps de Babilònia- per adoptar plenament els models industrials. Una obra s'ha de semblar més a una planta d'ensamblatge de vehicles que no pas a un campament ambulant com fins ara.

La industrialització de la construcció residencial –els altres subsectors de l'edificació estan més avançats- comporta grans avantatges: disminució del temps del procés de construcció –especialment rellevant en èpoques de crèdit escàs i car-, ocupació de mà d'obra més qualificada que no pas abans i ajustament del costos generals.

Però, a més, una construcció industrialitzada pot generar molt menys impacte ambiental. En escurçar-se el període d'obres, es redueix la contaminació atmosfèrica i acústica que generen les obres i els costos de congestió que sovint hi estan associades. Els productes industrials semielaborats que s'utilitzen es produeixen sovint fora de les àrees urbanes i amb les mesures de protecció ambiental necessàries, infinitament superiors als d'una obra, on quasi no n'hi ha cap.

A més, la industrialització facilita l'adopció de tècniques i materials més eficients ambientalment, com ara aquells que s'elaboren amb la transformació de residus d'altres activitats, des de materials d'enderroc a fundes de plàstic dels cables elèctrics.

Per tot plegat, industrialitzar la construcció també és fer-la més sostenible, econòmicament i ambientalment.