Defensa de la cultura digital catalana

Fa temps que Twitter (em nego a dir-ne “X”) té un vici horrorós. Un munt d’usuaris es dediquen a agafar fils de contingut curiós per monetitzar-lo. La majoria d’informació que agafen, fotos, vídeos i textos, estan agafats directament de la Viquipèdia, generats amb IAG, i copiats de fils en altres idiomes. Fil per randa. És una tortura llegir, a la pestanya del “Per a tu”, aquesta amalgama d’infoxicació de temes diversos: fotografies sexualitzades d’actrius de Hollywood, curiositats sobre un científic amb dades esbiaixades, clips de vídeos virals… per no parlar dels titulars pescaclics.

Diuen que la tecnologia és neutral, que no té preferències, que només és un mitjà. Però si això fos cert, no estaríem tots llegint les mateixes coses en diversos idiomes i amb les mateixes referències culturals disperses. 

La realitat digital es plasma també al carrer i fa temps que la reivindiquem: On són les llenties de l’àvia i les postres de músic dels restaurants? Només es veuen sopetes de ramen, torradetes d’alvocat i cheesecakes. La crua realitat tecnològica és que les xarxes socials, o les eines que fem servir en el dia a dia, són una aplanadora de matisos, de vivències i d'ànimes. Som el cheesecake i el ramen dels bits. I el més fort de tot, és que les cultures minoritzades com la catalana no hi són si no les busques expressament. La cultura catalana, a l’entorn digital, s’hi juga l'existència.

“Les xarxes socials, o les eines que fem servir en el dia a dia, són una aplanadora de matisos, de vivències i d'ànimes. Som el cheesecake i el ramen dels bits”

L'anglès americà és el gran estàndard. No només perquè és l'idioma vehicular de la tecnologia, sinó perquè també està esborrant les petites diferències entre els seus propis parlants. Trobar les subtileses entre l'anglès britànic, l'australià o l'americà és cada cop més difícil. Tot és americà. M’ho deia Genís Roca: “El «Chicken Pie» anglès queda tapat per la recepta americana”. Doncs ja no t’explico el tema dels carquinyolis, estimat. Els algoritmes prioritzen el comú per sobre de l'específic, i això per a una cultura minoritzada és una condemna a l'oblit. En uns anys en parlarem, de la mateixa manera que ara estem parlant de la cagada que va ser eliminar el Super3 per tota una generació, però a nivell global.

És una qüestió molt profunda: la nostra identitat no es limita només a la llengua, sinó també a una manera de viure que sovint queda eclipsada per cultures majoritàries d’arreu. Els carquinyolis, els panellets, la mona del Dilluns de Pasqua o el fricandó de l’àvia tenen una liturgia al voltant, podem anar a fer un suís al carrer Petritxol, podem viure la Patum des de dins, les calçotades amb salsa salvitxada, o els gegants típics i particulars de cada poble i ciutat. Tot això són elements que ens defineixen i que, si no tenen presència a l’espai digital, acaben sent engolits per un relat global uniformador.

Ara que estem veient com el català, com a llengua, està condemnat a l’oblit perquè la humanitat que resideix a Catalunya troba més fàcil conviure amb la llengua que ja parla, ens queda pendent donar a conèixer la nostra cultura. Jo no vull parlar del Halloween en català, vull que també es pugui parlar de la Castanyada en anglès, català, castellà, tagal, i mandarí. Als llibres, però també als vídeo de TikTok, als fils de Twitter, als posts d’Instagram i als entrenaments dels LLM.

“Vull que també es pugui parlar de la Castanyada en anglès, català, castellà, tagal i mandarí als vídeo de TikTok, als fils de Twitter, als posts d’Instagram i als entrenaments dels LLM”

“Ese restaurante que nadie conoce y que está a 20 minutos de Barcelona”, i t’apareix un menú de sushi a Mataró. Mira, no. Així no. Que molt bé el restaurant de sushi, però per parlar de calçots i botifarra amb seques només parlem d’esmorzar de forquilla, quan hauria de ser un àpat normalitzat a casa nostra.

Però això no va de política, o no només. Va de cultura digital, de supervivència digital. No podem esperar que mentre estem lluitant per la defensa de la llengua, ens desaparegui la cultura a l’entorn tecnològic. Les nostres institucions, entre subvencions, notes de premsa i discursos, no sempre tenen la velocitat, el coneixement o l’eficàcia que la tecnologia requereix. Cal un activisme digital que vagi més enllà de la nostàlgia i entengui que l’única manera de ser presents a la xarxa és exigint-ho, fent-ho i organitzant-nos.

“Cal un activisme digital que vagi més enllà de la nostàlgia i entengui que l’única manera de ser presents a la xarxa és exigint-ho, fent-ho i organitzant-nos”

Tenim la Fundació .cat —recentment reanomenada Accent Obert—, que fins fa quatre dies venia dominis .cat en un entorn on cada vegada menys es visiten webs. Tenim Softcatalà, que a través de voluntaris fa una feina incansable per traduir i adaptar eines digitals al català, sovint amb més vocació de resistència que de conquesta. I finalment hi ha Òmnium Cultural, que fa una tasca imprescindible en la defensa de la cultura catalana, però encara ha d'assumir una visió més digital per garantir-ne la presència efectiva a Internet. Però qui defensa que els catalans i la nostra cultura continuïn existint a Internet? No parlem de llengua, parlem de cultura a la xarxa.

Hi ha esperança? Sí, però no si esperem que la solució vingui de dalt. Necessitem més programadors que desenvolupin en català, més creadors de contingut que l’utilitzin sense justificar-se tota l’estona, més usuaris que els consumeixin, més empreses que l’implementin sense por. I sobretot, necessitem entendre que la cultura catalana al món digital no es mantindrà sola: o hi som, o no hi serem.