Des de Davos
20
de Gener
de
2016
Davos és una ciutat de Suïssa on els pares porten els nens a escola en trineu, la gent guarda les bicicletes sense cadenat, cada casa té un búnquer sota terra i els carnissers fan de coronels de l'exèrcit a hores. Un lloc on es parla alemany suís i grisó amb tant de respecte per la resta de llengües que no és estrany sentir-hi dos suïssos de llengües diferents parlant en anglès.
Davos era conegut pels esquiadors, els malalts de tuberculosi i els lectors de Thomas Mann, però de 45 anys ençà és més conegut per la reunió anual dels membres del Fòrum Econòmic Mundial–els de l'1%– que s'hi troben un cop l'any. Durant quatre dies el poble es converteix en el Port Aventura del Fortune 500: les botigues del carrer major són ara sales de reunions i chill-outs de Google, Facebook o Credit Suisse, la biblioteca és el plató de Reuters i els hotels els pavellons de diferents països.
Aquest any a Davos s'hi trobaran uns 45 caps d'Estat i ministres, 1.700 empresaris, banquers, acadèmics, visionaris, artistes i el Bono d'U2, fins a arribar a 3.000 assistents. Sobre el paper, la combinació és perfecta: ajuntar qui té les idees –visionaris– amb qui les pot pagar –empresaris i banquers– amb qui les pot facilitar –polítics–. Els quatre artistes –en aquesta edició Kevin Spacey, Leonardo di Caprio, Will.i.am i Bono– fan la quota mediàtica de la trobada.
A Davos aquests dies s'hi pot fer ben poca cosa que no sigui anar del Fòrum a les festes nocturnes; i de les festes, al Fòrum. I aquest és precisament el gran mèrit de la trobada: aconseguir treure les persones més poderoses del món del seu espai natural i del seu dia a dia i decidir-ne l'agenda durant quatre dies. Reunions, trobades, presentacions, dinars, taules rodones i sopars a toc del Google Calendar del Fòrum. I festa, molta festa. Al Piano Bar del carrer major és on s'hi fan les reunions importants i t'hi pots trobar l'Eric Schmidt, el Mark Zuckerberg o l'Al Gore tal com ho explica el Barry Colson, el pianista del bar.
El Fòrum Econòmic Mundial és una fundació Suïssa que té com a objectiu "la millora de l'estat del món mitjançant el compromís d'empresaris, polítics, acadèmics i altres líders de la societat per donar forma a les prioritats globals, regionals i empresarials".
Ja m'imagino la conversa amb els gestor quan van muntar la fundació:
– Que quina activitat hi posem?
– Tu mateix, una de prou genèrica perquè puguem fer de tot.
Millora, compromís i prioritats són conceptes amb connotacions positives que fa que tothom se'ls pugui fer seus, però són alhora relatius i massa genèrics perquè ens posem d'acord en els detalls. Per entendre'ns: en què –millorar el món– ens hi posaríem tots d'acord ràpid, en el com i sobretot en el qui no crec que l'1% tingués mai el suport de la CUP ni del Noam Chomsky.
Davos era conegut pels esquiadors, els malalts de tuberculosi i els lectors de Thomas Mann, però de 45 anys ençà és més conegut per la reunió anual dels membres del Fòrum Econòmic Mundial–els de l'1%– que s'hi troben un cop l'any. Durant quatre dies el poble es converteix en el Port Aventura del Fortune 500: les botigues del carrer major són ara sales de reunions i chill-outs de Google, Facebook o Credit Suisse, la biblioteca és el plató de Reuters i els hotels els pavellons de diferents països.
Aquest any a Davos s'hi trobaran uns 45 caps d'Estat i ministres, 1.700 empresaris, banquers, acadèmics, visionaris, artistes i el Bono d'U2, fins a arribar a 3.000 assistents. Sobre el paper, la combinació és perfecta: ajuntar qui té les idees –visionaris– amb qui les pot pagar –empresaris i banquers– amb qui les pot facilitar –polítics–. Els quatre artistes –en aquesta edició Kevin Spacey, Leonardo di Caprio, Will.i.am i Bono– fan la quota mediàtica de la trobada.
A Davos aquests dies s'hi pot fer ben poca cosa que no sigui anar del Fòrum a les festes nocturnes; i de les festes, al Fòrum. I aquest és precisament el gran mèrit de la trobada: aconseguir treure les persones més poderoses del món del seu espai natural i del seu dia a dia i decidir-ne l'agenda durant quatre dies. Reunions, trobades, presentacions, dinars, taules rodones i sopars a toc del Google Calendar del Fòrum. I festa, molta festa. Al Piano Bar del carrer major és on s'hi fan les reunions importants i t'hi pots trobar l'Eric Schmidt, el Mark Zuckerberg o l'Al Gore tal com ho explica el Barry Colson, el pianista del bar.
El Fòrum Econòmic Mundial és una fundació Suïssa que té com a objectiu "la millora de l'estat del món mitjançant el compromís d'empresaris, polítics, acadèmics i altres líders de la societat per donar forma a les prioritats globals, regionals i empresarials".
Ja m'imagino la conversa amb els gestor quan van muntar la fundació:
– Que quina activitat hi posem?
– Tu mateix, una de prou genèrica perquè puguem fer de tot.
Millora, compromís i prioritats són conceptes amb connotacions positives que fa que tothom se'ls pugui fer seus, però són alhora relatius i massa genèrics perquè ens posem d'acord en els detalls. Per entendre'ns: en què –millorar el món– ens hi posaríem tots d'acord ràpid, en el com i sobretot en el qui no crec que l'1% tingués mai el suport de la CUP ni del Noam Chomsky.