Efecte dominó?
31
de Gener
de
2015
Als anys de Henry Kissinger com a secretari d'Estat del govern de Nixon i del seu successor Gerald Ford, un terme popular com a concepte geopolític va ser "l'efecte dominó". Gràcies a l'agosarada obertura de la política exterior del Washington d'aquells temps del final de la guerra del Vietnam, el món començà a canviar. Xina inicià un cert revisionisme que, de cap manera, va poder controlar la "Revolució Cultural", i de llavors prové una nova escenografia internacional que va acabar amb el sistema soviètic (efecte dominó) el 1989 i el renaixement de Xina, on, per cert, els EUA tenien aleshores un ambaixador de luxe, ex cap de la CIA i anys més tard president dels EUA, George Bush, pare.
D'alguna manera, aquella teoria s'ha projectat amb l'evolució econòmica mundial. El seu efecte, la globalització, que ha trencat tots els esquemes de l'escenografia prèvia, la de la postguerra del 1945. La pesada crisi, tant odiada com enganxosa, que suportem deixa veure algunes guspires d'aquest "efecte dominó". Un refredat a l'Europa de l'Est s'encomana a l'extrem occidental. És a dir, una Grècia malalta amenaça una pulmonia als països del Sud-oest del continent.
Fet i fet és el joc del centre i la perifèria que teoritzà el gran pensador austríac Wittgenstein, i a qui recorre sovint als seus discursos el Papa Francesc I, quan fa referència a la problemàtica del que defineix com "les perifèries". La raó del problema és que quelcom no va a la perifèria de la UE, pot ser per defectes estructurals de les seves economies o bé pel psico-caràcters de les seves societats.
Que la crisi hagi percudit més, econòmicament i laboralment, a la perifèria d'Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia, Gràcia i Xipre que al Centre Europa o al Nord continental tindrà quelcom a veure amb la sociologia. Polònia ha millorat molt, Alemanya impera a la UE, Àustria, roman en la seva invariable estabilitat com també els danesos i els suecs, França en la mesura que suporta una part d'aquesta periferialitat, arrossega greus problemes de sobrecostos de l'Estat i dels seus programes de Benestar; el que ells en diuen "el cost pesat de la política republicana". El paradigma d'aquesta ferida perifèrica i meridional d'Europa el proposa Grècia. Ella és el problema per antonomàsia, tot i que amb el seu 2% del PIB de la UE no suposa veritablement un problema europeu.
"L'efecte model", però, resulta preocupant, més encara quan la incultura política i la reacció impulsiva de la societat espanyola ha engendrat una força paral·lela de cristal·lització de voluntats polítiques residuals com és el cas de Podemos versus Syriza. Això que a Grècia no és més que un assaig o experiment de laboratori, a Espanya té una altra dimensió. Espanya és ara la quarta economia de l'Euro, ha sortit del rescat del seu sistema bancari, llur sostenibilitat econòmica és dubtosa arrossegant un 23% d'atur, i una por congènita al caràcter "revolucionari" (?) d'una esquerra juvenil universitària que ha entabanat a una població desesperada, afligida greument per les retallades i la brutal política austericida de Merkel, autèntica mestressa germànica difícil de manegar.
Allò que a Grècia no l'espanta, a Espanya alarma; és per això que Podemos s'equivoca enlluernant-se amb els èxits de Syriza, i això és així perquè fins ara Podemos crea acceptació/aprovació social a partir de la denúncia, però encara ha d'aconseguir estabilitat a l'oposició política a partir de les seves propostes econòmiques, com li passa al nou governant Alexis Tsipras, qui, amb la rutilant aparició, ha provocat una implacable resposta dels mercats i -¡atenció!- dels mateixos grecs, que estan retirant els seus dipòsits monetaris dels bancs per la por d'un hipotètic "corralito" a l'argentina.
En només quatre dies els dipòsits bancaris han caigut 11.000 milions d'euros, i els bancs han perdut quasi la meitat del seu valor (segons Bloomberg). La valoració conjunta de les entitats bancàries gregues que cotitzen en Borsa ha passat de 19.300 a 11.600 milions d'euros (un 43% menys). A la política, fer no sempre s'assimila al dir. Governar no és una imitació/reproducció de les campanyes electorals, com diria el vell professor Tierno Galván. Si s'anuncien vendes massives del deute, si s'avisa d'una reestructuració amb "lleva" (quita), si es crea un cerimonial previ, a manera de pròleg, en contra de la memòria germànica (nazi) en el domini grec...
Es poden esperar aplaudiments i felicitacions des de Berlín de la molt estalviadora Merkel? La Borsa és fidel reflex d'una reacció a tant idealisme precipitat. L'ASE –índex grec principal de la Borsa- ha acumulat en tres dies pèrdues superiors al 15%, i només el dimarts 26 s'ensorrà un 9%. Què es podia esperar? Si per afrontar la governació del país i complir els compromisos electorals de Syriza al desmantellament de les polítiques d'austeritat del govern precedent, foren necessaris, un altre cop, 10.000 milions d'euros en els pròxims sis mesos, d'on sortirà una xifra semblant, en un país industrialment desarmat i amb una pèrdua del 25% del PIB nacional des que va començar la crisi?
Les institucions financeres internacionals, els Estats europeus rescataran per tercera vegada a Grècia, quan els seus governants, elegits pel poble, miren de tirar enrere les agulles del rellotge? Trista història a la Terra on va néixer la cultura de la Raó i de la Lògica. Perillós paradigma per eixos que han vist en Syriza el model de la seva futura gestió, en el cas que els ciutadans espanyols donen el seu vot majoritari als vailets de Podemos, tan brillants en la seva retòrica com també llecs a la praxi de l'Economia. Atenció a l'enganyós "efecte dominó".
D'alguna manera, aquella teoria s'ha projectat amb l'evolució econòmica mundial. El seu efecte, la globalització, que ha trencat tots els esquemes de l'escenografia prèvia, la de la postguerra del 1945. La pesada crisi, tant odiada com enganxosa, que suportem deixa veure algunes guspires d'aquest "efecte dominó". Un refredat a l'Europa de l'Est s'encomana a l'extrem occidental. És a dir, una Grècia malalta amenaça una pulmonia als països del Sud-oest del continent.
Fet i fet és el joc del centre i la perifèria que teoritzà el gran pensador austríac Wittgenstein, i a qui recorre sovint als seus discursos el Papa Francesc I, quan fa referència a la problemàtica del que defineix com "les perifèries". La raó del problema és que quelcom no va a la perifèria de la UE, pot ser per defectes estructurals de les seves economies o bé pel psico-caràcters de les seves societats.
Que la crisi hagi percudit més, econòmicament i laboralment, a la perifèria d'Irlanda, Portugal, Espanya, Itàlia, Gràcia i Xipre que al Centre Europa o al Nord continental tindrà quelcom a veure amb la sociologia. Polònia ha millorat molt, Alemanya impera a la UE, Àustria, roman en la seva invariable estabilitat com també els danesos i els suecs, França en la mesura que suporta una part d'aquesta periferialitat, arrossega greus problemes de sobrecostos de l'Estat i dels seus programes de Benestar; el que ells en diuen "el cost pesat de la política republicana". El paradigma d'aquesta ferida perifèrica i meridional d'Europa el proposa Grècia. Ella és el problema per antonomàsia, tot i que amb el seu 2% del PIB de la UE no suposa veritablement un problema europeu.
"L'efecte model", però, resulta preocupant, més encara quan la incultura política i la reacció impulsiva de la societat espanyola ha engendrat una força paral·lela de cristal·lització de voluntats polítiques residuals com és el cas de Podemos versus Syriza. Això que a Grècia no és més que un assaig o experiment de laboratori, a Espanya té una altra dimensió. Espanya és ara la quarta economia de l'Euro, ha sortit del rescat del seu sistema bancari, llur sostenibilitat econòmica és dubtosa arrossegant un 23% d'atur, i una por congènita al caràcter "revolucionari" (?) d'una esquerra juvenil universitària que ha entabanat a una població desesperada, afligida greument per les retallades i la brutal política austericida de Merkel, autèntica mestressa germànica difícil de manegar.
Allò que a Grècia no l'espanta, a Espanya alarma; és per això que Podemos s'equivoca enlluernant-se amb els èxits de Syriza, i això és així perquè fins ara Podemos crea acceptació/aprovació social a partir de la denúncia, però encara ha d'aconseguir estabilitat a l'oposició política a partir de les seves propostes econòmiques, com li passa al nou governant Alexis Tsipras, qui, amb la rutilant aparició, ha provocat una implacable resposta dels mercats i -¡atenció!- dels mateixos grecs, que estan retirant els seus dipòsits monetaris dels bancs per la por d'un hipotètic "corralito" a l'argentina.
En només quatre dies els dipòsits bancaris han caigut 11.000 milions d'euros, i els bancs han perdut quasi la meitat del seu valor (segons Bloomberg). La valoració conjunta de les entitats bancàries gregues que cotitzen en Borsa ha passat de 19.300 a 11.600 milions d'euros (un 43% menys). A la política, fer no sempre s'assimila al dir. Governar no és una imitació/reproducció de les campanyes electorals, com diria el vell professor Tierno Galván. Si s'anuncien vendes massives del deute, si s'avisa d'una reestructuració amb "lleva" (quita), si es crea un cerimonial previ, a manera de pròleg, en contra de la memòria germànica (nazi) en el domini grec...
Es poden esperar aplaudiments i felicitacions des de Berlín de la molt estalviadora Merkel? La Borsa és fidel reflex d'una reacció a tant idealisme precipitat. L'ASE –índex grec principal de la Borsa- ha acumulat en tres dies pèrdues superiors al 15%, i només el dimarts 26 s'ensorrà un 9%. Què es podia esperar? Si per afrontar la governació del país i complir els compromisos electorals de Syriza al desmantellament de les polítiques d'austeritat del govern precedent, foren necessaris, un altre cop, 10.000 milions d'euros en els pròxims sis mesos, d'on sortirà una xifra semblant, en un país industrialment desarmat i amb una pèrdua del 25% del PIB nacional des que va començar la crisi?
Les institucions financeres internacionals, els Estats europeus rescataran per tercera vegada a Grècia, quan els seus governants, elegits pel poble, miren de tirar enrere les agulles del rellotge? Trista història a la Terra on va néixer la cultura de la Raó i de la Lògica. Perillós paradigma per eixos que han vist en Syriza el model de la seva futura gestió, en el cas que els ciutadans espanyols donen el seu vot majoritari als vailets de Podemos, tan brillants en la seva retòrica com també llecs a la praxi de l'Economia. Atenció a l'enganyós "efecte dominó".