En efecte, el cas de
Suïssa és molt singular. Atès el seu pes econòmic i financer, situat al centre geogràfic d'Europa, val la pena dedicar-li un article per ajudar a comprendre'l més bé.
Des de la creació del
MCE pels sis països fundadors,
Suïssa, intuint la importància que podria tenir, amb una perspectiva a llarg termini, d'una
integració de caràcter més polític, va buscar una solució alternativa per als països que, com ell mateix, no volien o no podien entrar-hi. Sota la seva iniciativa, doncs, el 1960 es va crear l'
Associació Europea de Lliure Canvi (AELE, en francès). En van formar part, a més de Suïssa, Àustria, Finlàndia, Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suècia, amb l'objectiu d'eliminar, o almenys disminuir, els obstacles duaners del comerç entre cadascun dels seus membres i la, en aquell temps, ja denominada
Comunitat Econòmica Europea (CEE). Es tractava d'una solució intermèdia, una espècie d'anticambra abans d'integrar-se, eventualment, a la
CEE. En aquest sentit, el govern suís de l'època, va fer una demanda d'admissió a la
CEE el 1961, si bé, en realitat, mai no hi ha entrat en negociacions. També és veritat que mai no ha retirat la seva demanda…
Entre el 1960 i el 1988 Suïssa, el mateix que els altres membres de l'
AELE, va signar nombrosos acords de lliure canvi amb la
CEE, fins que, sota la iniciativa de
Jacques Delors, que en aquell moment presidia la
Comissió de Brussel·les, es va fer evolucionar l'AELE cap a una fórmula més integrada, un
Espai Econòmic Europeu (EEE) en què els tractats i les decisions ja no eren entre cada país de l'
AELE i la
UE, sinó entre la, aleshores, Comunitat Europea (CE), i l'EEE, la qual cosa comportava una certa cessió de sobirania de cada estat membre. Després de tres anys de negociacions molt intenses, Suïssa va signar l'acord per incorporar-se a l'EEE i el va proposar en votació al poble suís el 6 de desembre del 1992. Va ser rebutjat pel 50,3% de vots en contra. Des de llavors, tots els governs que s'han succeït des del 1992, traumatitzats per aquells resultats ajustats però negatius, han buscat i trobat noves fórmules d'aproximació a la UE amb la signatura de dos
Acords Bilaterals, pels quals, en la pràctica, Suïssa s'adapta a la legislació de la UE com a mínim amb dos desavantatges principals:
-
Suïssa no pot participar en la redacció, la discussió i l'adopció de les noves lleis del
Parlament.
- Atès que els Acords se signen en un moment determinat i que les lleis evolucionen, els esmentats Acords no tarden gaire a quedar fora del context que es buscava.
- No obstant això, ja que
Suïssa exporta el 60% del seu total als països de la UE, el govern ha demanat la negociació d'un tercer
Acord Bilateral, cosa que la
Comissió de Brussel·les veu amb molta reticència.
- D'altra banda, és cert que Suïssa té força singularitats, com ara la pràctica de la denominada "democràcia directa", la neutralitat, una gestió tradicionalment austera de la seva economia amb un tipus màxim d'IVA del 8%, unes taxes d'atur i d'inflació molt baixes, una moneda molt sòlida, un sector agrícola important fortament subsidiat, etcètera.
- Malgrat tot, l'observador objectiu considera que
Suïssa tard o d'hora entrarà a la UE: quan els desavantatges de no ser-hi superin de manera significativa els avantatges. Com, per exemple, quan se signi l'acord de lliure canvi EUA-UE denominat Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), ara en negociació. En efecte, l'economia suïssa podria veure's afectada de manera molt negativa. I també, a mesura que la UE es consolidi políticament.
Aquest article pertany a una sèrie de deu que s'engloben sota el títol El que tots hauríem de saber i no oblidar de la Unió Europea, sobretot les noves generacions
