El dia que el Parlament serà un 'hashtag'
03
de Novembre
de
2016
Twitter no té un model de negoci clar i li costa molt de créixer. Els seus 313 milions d'usuaris la situen en una discreta quarta posició lluny dels 1.712 milions de Facebook —un de cada quatre humans—. Però no obstant això, no hi ha dia que no en sentim a parlar. Els diaris fan reculls de tuits d'actualitat, les televisions sobreimpressionen una franja amb els tuits de l'audiència (faltes d'ortografia incloses) i les ràdios l'incorporen de manera natural als seus continguts en directe.
Twitter té la capacitat d'influir en l'actualitat informativa com cap altra xarxa social: un tuit d'un al·ludit en un directe pot canviar el rumb d'un programa, generar noves reaccions o convertir-se en notícia. Al diari Twitter fa de columnista; a la tele, de convidat i a la ràdio, de tertulià.
El mèrit de Twitter són els 140 caràcters, una herència del 2006, de quan es deia Twttr, la Internet mòbil no existia i els tuits des del mòbil es feien via SMS. A Europa Twittr tenia un número a Gran Bretanya on enviàvem els tuits a un euro la peça. Paradoxalment aquesta herència de la vella tecnologia és el que ha fet Twitter omnipresent en mitjans informatius; el missatge és ja el titular.
Però no és només en l'esfera mediàtica que Twitter té una influència superior a la que li tocaria. Si aquests dies heu seguit mínimament els debats d'investidura del president espanyol, haureu notat la presència en el debat de manera implícita i explícita de la xarxa. El Gabriel Rufián (@gabrielrufian) amb els seus tuits esmolats, que utilitza dins i fora de Twitter, va incendiar —o fer bullir— la xarxa social que és l'hemicicle i Twitter després. El discurs que no va poder acabar per les interrupcions el va penjar a Twitter. De mèrit va ser la discussió entre Pablo Iglesias (@Pablo_Iglesias_) i Mariano Rajoy (@marianorajoy) sobre qui era millor enviant SMS o fent tuits i que va acabar amb l'actual president espanyol reconeixent que no era bo ni en una tecnologia ni en l'altra. Vella política, nous mitjans.
El debat, no cal dir-ho, va continuar —continua— a la xarxa tal com ho recullen diàriament columnes de diari, especials a les teles i tertúlies a les ràdios, fet que provoca altres reaccions a la xarxa que tornen a recollir els mitjans i així ad infinitum, un no parar escolti.
I això és bo? No ho sé, però ja sabem que la culpa de tot la tenen les xarxes socials. Si un parlamentari utilitza frases curtes i directes és que el debat parlamentari s'ha convertit en Twitter; si Ses Senyories s'exciten més del compte, és que hem portat el soroll de les xarxes socials a la Cambra; si el debat continua a les xarxes socials, és que debatem on no toca i amb qui no toca. Si tot això no passés segur que trobaríem arguments a la inversa en la línia de la poca transparència i l'encarcarament del debat polític respecte al qual es produeix a les xarxes socials.
Proposo que posats a donar les culpes a les xarxes, ho portem fins a les darreres conseqüències i que amb el que s'hi genera al voltant del debat polític i amb tot el que hi compartim al llarg de la vida, sigui un algorisme qui interpreti el nostre sentiment i decideixi per nosaltres. De fet, la Cambra deixaria de ser un espai físic i passaria a ser un hashtag, tot això que ens estalviaríem. Els algorismes d'intel·ligència artificial podrien decidir d'acord amb les dades massives (Big Data) de tots el que sap de nosaltres. No caldria fer votacions cada quatre anys, la democràcia passaria en temps real als nostres timelines de Twitter, murs de Facebook i canals de YouTube.
La demostració que tot el que compartim —persones i mitjans— a la xarxa té impacte en l'esfera política la trobem en l'algorisme d'intel·ligència artificial MogIA. Amb dades de Twitter, YouTube i Google, l'algorisme ha predit que Trump guanyarà les eleccions als EUA. Aquest mateix algorisme va predir de manera correcta el vencedor de les tres eleccions presidencials anteriors: "Si perd Trump contradirà la tendència de les dades per primera vegada en 12 anys des que tenim informació de les reaccions dels usuaris a Internet" afirma el seu creador, Sanjiv Rai.
El dia que passi això —perquè passarà— el sistema no serà tan diferent del que tenim ara: en lloc de delegar les nostres decisions a una assemblea de persones, la delegarem a una assemblea d'algorismes que interpretarà la nostra voluntat de manera racional. No sé si millorarà la qualitat democràtica —empitjorar-la segur que no— però hi guanyarem tots: la nostra participació comptarà, Twitter haurà trobat el seu model de negoci i Ses Senyories no hauran de fer paperots com el de dissabte.
Twitter té la capacitat d'influir en l'actualitat informativa com cap altra xarxa social: un tuit d'un al·ludit en un directe pot canviar el rumb d'un programa, generar noves reaccions o convertir-se en notícia. Al diari Twitter fa de columnista; a la tele, de convidat i a la ràdio, de tertulià.
El mèrit de Twitter són els 140 caràcters, una herència del 2006, de quan es deia Twttr, la Internet mòbil no existia i els tuits des del mòbil es feien via SMS. A Europa Twittr tenia un número a Gran Bretanya on enviàvem els tuits a un euro la peça. Paradoxalment aquesta herència de la vella tecnologia és el que ha fet Twitter omnipresent en mitjans informatius; el missatge és ja el titular.
Però no és només en l'esfera mediàtica que Twitter té una influència superior a la que li tocaria. Si aquests dies heu seguit mínimament els debats d'investidura del president espanyol, haureu notat la presència en el debat de manera implícita i explícita de la xarxa. El Gabriel Rufián (@gabrielrufian) amb els seus tuits esmolats, que utilitza dins i fora de Twitter, va incendiar —o fer bullir— la xarxa social que és l'hemicicle i Twitter després. El discurs que no va poder acabar per les interrupcions el va penjar a Twitter. De mèrit va ser la discussió entre Pablo Iglesias (@Pablo_Iglesias_) i Mariano Rajoy (@marianorajoy) sobre qui era millor enviant SMS o fent tuits i que va acabar amb l'actual president espanyol reconeixent que no era bo ni en una tecnologia ni en l'altra. Vella política, nous mitjans.
El debat, no cal dir-ho, va continuar —continua— a la xarxa tal com ho recullen diàriament columnes de diari, especials a les teles i tertúlies a les ràdios, fet que provoca altres reaccions a la xarxa que tornen a recollir els mitjans i així ad infinitum, un no parar escolti.
I això és bo? No ho sé, però ja sabem que la culpa de tot la tenen les xarxes socials. Si un parlamentari utilitza frases curtes i directes és que el debat parlamentari s'ha convertit en Twitter; si Ses Senyories s'exciten més del compte, és que hem portat el soroll de les xarxes socials a la Cambra; si el debat continua a les xarxes socials, és que debatem on no toca i amb qui no toca. Si tot això no passés segur que trobaríem arguments a la inversa en la línia de la poca transparència i l'encarcarament del debat polític respecte al qual es produeix a les xarxes socials.
Proposo que posats a donar les culpes a les xarxes, ho portem fins a les darreres conseqüències i que amb el que s'hi genera al voltant del debat polític i amb tot el que hi compartim al llarg de la vida, sigui un algorisme qui interpreti el nostre sentiment i decideixi per nosaltres. De fet, la Cambra deixaria de ser un espai físic i passaria a ser un hashtag, tot això que ens estalviaríem. Els algorismes d'intel·ligència artificial podrien decidir d'acord amb les dades massives (Big Data) de tots el que sap de nosaltres. No caldria fer votacions cada quatre anys, la democràcia passaria en temps real als nostres timelines de Twitter, murs de Facebook i canals de YouTube.
La demostració que tot el que compartim —persones i mitjans— a la xarxa té impacte en l'esfera política la trobem en l'algorisme d'intel·ligència artificial MogIA. Amb dades de Twitter, YouTube i Google, l'algorisme ha predit que Trump guanyarà les eleccions als EUA. Aquest mateix algorisme va predir de manera correcta el vencedor de les tres eleccions presidencials anteriors: "Si perd Trump contradirà la tendència de les dades per primera vegada en 12 anys des que tenim informació de les reaccions dels usuaris a Internet" afirma el seu creador, Sanjiv Rai.
El dia que passi això —perquè passarà— el sistema no serà tan diferent del que tenim ara: en lloc de delegar les nostres decisions a una assemblea de persones, la delegarem a una assemblea d'algorismes que interpretarà la nostra voluntat de manera racional. No sé si millorarà la qualitat democràtica —empitjorar-la segur que no— però hi guanyarem tots: la nostra participació comptarà, Twitter haurà trobat el seu model de negoci i Ses Senyories no hauran de fer paperots com el de dissabte.