El món s'acaba però Twitter no
24
de Març
de
2016
Estàvem tots enfeinats enterrant Twitter –que si no té model de negoci, que els directius pleguen, que el jovent prefereix Snapchat– quan de sobte una colla de tarats decideixen immolar-se en un aeroport a Brussel·les. No tinc res en contra que la gent s'immoli en nom de Déu, però considero que un acte tan transcendent com aquest s'hauria de fer en la més estricta intimitat i no envoltat de desconeguts.
I com ens en vam assabentar? Doncs per Twitter. –Però si jo anava amb el cotxe cap a la feina i ho vaig sentir a la ràdio del cotxe… Res, Twitter. Com ja va passar en els atemptats de París, víctimes i testimonis van informar del que passava amb tuits, fotos i Periscopes, que les ràdios recollien al moment.
La història del terror i de les catàstrofes és també la història dels mitjans: els atemptats de l'11S del 2001 a Nova York els va explicar la tele en directe –tots recordem quina tele miràvem mentre passava–, els de l'11M del 2004 a Madrid els van explicar ràdios i televisions que en donaven la versió oficial, mentre webs i SMS en donaven la real. Els enviaments massius d'SMS van conformar una proto-xarxa social amb impacte en unes eleccions.
Els atemptats al metro de Londres del juliol del 2005 van significar un punt d'inflexió en la manera d'explicar-los: la gent estava atrapada al metro, els mitjans no podien accedir-hi per informar-ne. La BBC va començar a rebre fotos fetes amb el mòbil i correus electrònics que confirmaven les explosions de bombes al metro. Per primer cop les informacions generades pels usuaris eren més importants que les dels mitjans.
10 anys més tard, al novembre del 2015, vam viure els atacs a París en primera persona via Twitter i Facebook amb el testimoni en directe dels ostatges de la sala Bataclan: els mitjans socials no ens van portar només la informació objectiva del que passava, sinó l'angoixa i la por de qui ens ho explicava. La meta informació era tan important com la informació.
I abans-d'ahir ens vam assabentar del que passava a Brussel·les per Twitter al mateix moment que se n'assabentaven ràdios i teles. A Twitter els testimonis ens van explicar el que passava, les organitzacions governamentals hi van donar la informació oficial i nosaltres hi vam abocar la nostra indignació, la nostra solidaritat i les nostres pors.
Però aquest cop l'angoixa dels testimonis ens va arribar en forma de vídeo en directe a Periscope i això no és trivial. Nombrosos usuaris van engegar els seus mòbils i van mostrar al món què passava intercalant-s'hi ells mateixos narrant-ne els fets. El directe de la tele –en tercera persona– ens porta al lloc de l'atemptat mentre que un Periscope ens porta l'atemptat a la sala d'estar, a la feina, a l'habitació o al vàter. El terror global deu ser això.
I com ens en vam assabentar? Doncs per Twitter. –Però si jo anava amb el cotxe cap a la feina i ho vaig sentir a la ràdio del cotxe… Res, Twitter. Com ja va passar en els atemptats de París, víctimes i testimonis van informar del que passava amb tuits, fotos i Periscopes, que les ràdios recollien al moment.
La història del terror i de les catàstrofes és també la història dels mitjans: els atemptats de l'11S del 2001 a Nova York els va explicar la tele en directe –tots recordem quina tele miràvem mentre passava–, els de l'11M del 2004 a Madrid els van explicar ràdios i televisions que en donaven la versió oficial, mentre webs i SMS en donaven la real. Els enviaments massius d'SMS van conformar una proto-xarxa social amb impacte en unes eleccions.
Els atemptats al metro de Londres del juliol del 2005 van significar un punt d'inflexió en la manera d'explicar-los: la gent estava atrapada al metro, els mitjans no podien accedir-hi per informar-ne. La BBC va començar a rebre fotos fetes amb el mòbil i correus electrònics que confirmaven les explosions de bombes al metro. Per primer cop les informacions generades pels usuaris eren més importants que les dels mitjans.
10 anys més tard, al novembre del 2015, vam viure els atacs a París en primera persona via Twitter i Facebook amb el testimoni en directe dels ostatges de la sala Bataclan: els mitjans socials no ens van portar només la informació objectiva del que passava, sinó l'angoixa i la por de qui ens ho explicava. La meta informació era tan important com la informació.
I abans-d'ahir ens vam assabentar del que passava a Brussel·les per Twitter al mateix moment que se n'assabentaven ràdios i teles. A Twitter els testimonis ens van explicar el que passava, les organitzacions governamentals hi van donar la informació oficial i nosaltres hi vam abocar la nostra indignació, la nostra solidaritat i les nostres pors.
Però aquest cop l'angoixa dels testimonis ens va arribar en forma de vídeo en directe a Periscope i això no és trivial. Nombrosos usuaris van engegar els seus mòbils i van mostrar al món què passava intercalant-s'hi ells mateixos narrant-ne els fets. El directe de la tele –en tercera persona– ens porta al lloc de l'atemptat mentre que un Periscope ens porta l'atemptat a la sala d'estar, a la feina, a l'habitació o al vàter. El terror global deu ser això.