El retorn de l'ecotaxa a les Illes Balears
23
de Març
de
2016
La nova majoria parlamentària a les Illes Balears recupera ara una iniciativa pionera, però durament combatuda i de vigència limitada (2001-2003): l'ecotaxa turística. Un impost a les estades turístiques a les Illes, d'entre 0,5 i 2 euros per persona i nit, destinat prioritàriament a projectes de caràcter ambiental però també sectorial –desestacionalització, formació, patrimoni, recerca.
Les taxes finalistes a l'activitat turística –sobretot, per nits d'allotjament- són molt freqüents i s'estenen arreu d'Europa –Roma, París, Viena...- i també dels Estats Units on, per exemple, graven el lloguer de cotxes a Florida. Habitualment, tenen un caràcter municipal i estan destinades a compensar el sobrecost que l'estada dels turistes comporta per als serveis municipals i, també sovint, per a la mateixa promoció del sector.
A Catalunya va costar molt que s'implantés una taxa turística. El precedent de les Balears –on fou objecte d'una implacable crítica del sector i ràpidament eliminada quan el PP tornà al govern de les Illes- en va frenar la implantació. A Barcelona -tan capdavantera en altres coses, començant per la gestió turística- els diversos consistoris de majoria socialista no s'atreviren a implantar-la. Va haver de ser el Govern convergent de la Generalitat, assetjat per les retallades i a la cerca de mecanismes per finançar la promoció turística, qui assumís l'eventual cost polític de la implantació d'una taxa sobre les pernoctacions turístiques.
Avui és evident que totes aquelles reticències del sector envers la taxa estan infundades i l'activitat turística marca màxim rere màxim un any i altre, tant en el sector de sol i platja –òbviament beneficiat pels greus problemes de seguretat les destinacions alternatives- com el de la ciutat de Barcelona. La ciutat ja aconseguí que el Govern català li cedís un percentatge de la recaptació superior al que cedia a la resta de municipis. Avui, amb noves majories polítiques, el consistori reclama una part més gran encara de la recaptació o, fins i tot, s'ha parlat d'establir una taxa addicional pròpiament municipal, com és habitual arreu d'Europa. L'objectiu ja no seria tant finançar la promoció del turisme com obtenir recursos per minimitzar els costos i les externalitats negatives que aquest genera.
Les taxes finalistes a l'activitat turística –sobretot, per nits d'allotjament- són molt freqüents i s'estenen arreu d'Europa –Roma, París, Viena...- i també dels Estats Units on, per exemple, graven el lloguer de cotxes a Florida. Habitualment, tenen un caràcter municipal i estan destinades a compensar el sobrecost que l'estada dels turistes comporta per als serveis municipals i, també sovint, per a la mateixa promoció del sector.
A Catalunya va costar molt que s'implantés una taxa turística. El precedent de les Balears –on fou objecte d'una implacable crítica del sector i ràpidament eliminada quan el PP tornà al govern de les Illes- en va frenar la implantació. A Barcelona -tan capdavantera en altres coses, començant per la gestió turística- els diversos consistoris de majoria socialista no s'atreviren a implantar-la. Va haver de ser el Govern convergent de la Generalitat, assetjat per les retallades i a la cerca de mecanismes per finançar la promoció turística, qui assumís l'eventual cost polític de la implantació d'una taxa sobre les pernoctacions turístiques.
Avui és evident que totes aquelles reticències del sector envers la taxa estan infundades i l'activitat turística marca màxim rere màxim un any i altre, tant en el sector de sol i platja –òbviament beneficiat pels greus problemes de seguretat les destinacions alternatives- com el de la ciutat de Barcelona. La ciutat ja aconseguí que el Govern català li cedís un percentatge de la recaptació superior al que cedia a la resta de municipis. Avui, amb noves majories polítiques, el consistori reclama una part més gran encara de la recaptació o, fins i tot, s'ha parlat d'establir una taxa addicional pròpiament municipal, com és habitual arreu d'Europa. L'objectiu ja no seria tant finançar la promoció del turisme com obtenir recursos per minimitzar els costos i les externalitats negatives que aquest genera.
Com veiem, d'un plantejament en origen estrictament ambiental com els de les Illes Balears del 2001, s'està passant a una visió més àmplia que pretén no tant limitar l'activitat objecte d'imposició –com fa habitualment la fiscalitat ambiental-, sinó fer-li internalitzar les deseconomies externes que aquesta activitat genera. Deseconomies en termes estrictament ambientals –generació de residus, d'aigües brutes, d'emissions de CO2 pel lloguer de cotxes o els vols aeris, de sobreocupació d'espais naturals...
Però també en un sentit més ampli, encara que sovint vinculades al medi ambient: congestió, sorolls, impacte paisatgístic. I encara –i els objectius de la nova ecotaxa balear ho apunten- d'abandó prematur de l'escolarització, d'estacionalitat que comporta una utilització irracional de les infraestructures turístiques, de mono conreu productiu en activitats de baix valor afegit...
El turisme segurament és un cas extrem d'activitat que aprofita factors aliens a la mateixa activitat –des del clima al patrimoni, de la cultura al territori i els recursos naturals- i que externalitza la gran majoria d'impactes negatius sobre aquest entorn que ja hem enumerat abans. És evident que, per a un funcionament racional de tota activitat econòmica -i el turisme n'és una de les més destacades-, aquesta ha d'internalitzar el manteniment de les externalitats positives i el cost de les negatives. Aquest no és un camí fàcil per les reticències dels operadors que basen la seva competitivitat en la minimització dels costos i per la mala premsa que té a casa nostra qualsevol càrrega impositiva. El caràcter finalista de l'impost hi afegeix atractiu, però alhora el col·loca en el focus d'atenció de l'opinió pública. Tanmateix, el retorn de la mal anomenada ecotaxa –oficialment denominada impost de turisme sostenible- indica un camí que cal continuar explorant i perfeccionant.