Empreses i vulnerabilitat: el relat que hem de corregir

03 de Març de 2026

En els darrers anys s’ha anat consolidant en el debat públic un relat subtil, però persistent: el que contraposa la protecció de les persones vulnerables amb la defensa de l’activitat empresarial, com si fossin dues realitats oposades, com si reforçar una impliqués qüestionar l’altra. Aquest plantejament és, al meu entendre, un error de base que pot tenir conseqüències estructurals si no el corregim a temps.

Quan es parla d’empresaris, sovint es fa amb una imatge que no correspon a la realitat econòmica del país. Segons les darreres dades del Directori Central d’Empreses (DIRCE) de l’Institut Nacional d'Estadística (INE), el 99,8% de les empreses a Espanya són petites i mitjanes empreses. A Catalunya, el percentatge és pràcticament idèntic. Dins d’aquest 99,8%, aproximadament el 94% són microempreses amb menys de deu treballadors, moltes d’elles autònoms o empreses familiars.

Aquestes empreses generen prop del 60-65% de l’ocupació del sector privat i aporten al voltant del 60% del valor afegit brut empresarial. És a dir, no estem parlant d’un actor marginal ni d’una elit concentrada, estem parlant del gruix del nostre sistema productiu: comerços, tallers, petites indústries, empreses de serveis, professionals liberals i projectes familiars, que sostenen l’economia real del territori. Si aquest és el nostre teixit, convé preguntar-nos quin missatge estem enviant quan el discurs públic tendeix a associar empresa amb privilegi o amb sospita.

L’estat del benestar no es finança amb bones intencions, es finança amb activitat econòmica: amb cotitzacions socials, IRPF, impost de societats i IVA. Si erosionem la legitimitat social de l’activitat empresarial, si generem un entorn normatiu cada cop més complex o un clima de desconfiança permanent, el risc no és ideològic: és estructural. Un país amb menys dinamisme productiu és un país amb menys capacitat recaptatòria i, per tant, amb més dificultats per sostenir sanitat, educació, dependència i pensions. La qüestió no és si hem de protegir les persones vulnerables, això és indiscutible, la qüestió és com garantim de manera sostenible els recursos per fer-ho.

"Un país amb menys dinamisme productiu és un país amb menys capacitat recaptatòria i, per tant, amb més dificultats per sostenir sanitat, educació, dependència i pensions"

Hi ha un altre element que sovint queda fora del relat dominant: no totes les vulnerabilitats són visibles ni mediàtiques. Parlem, amb raó, de les persones que han quedat fora del sistema laboral. Però parlem poc de treballadors i treballadores que han cotitzat tota la vida i arriben a la jubilació amb pensions molt ajustades; de dones vídues que, en perdre la parella, han vist reduïts significativament els seus ingressos; de persones grans que no protesten, que no ocupen titulars, però que viuen amb dificultats reals. Aquestes realitats existeixen i també formen part del debat social. Si simplifiquem la conversa pública en un esquema binari, empreses versus vulnerables, invisibilitzem aquestes situacions i empobrim l’anàlisi.

Cap societat avançada pot renunciar a polítiques socials sòlides, però tampoc pot ignorar la necessitat d’un teixit productiu fort, competitiu i respectat. Si el model evoluciona cap a una economia cada cop més dependent del sector públic, amb un pes creixent de la despesa estructural i unes polítiques socials orientades principalment al subsidi en lloc de la reintegració laboral, la sostenibilitat a llarg termini pot veure’s compromesa. La protecció social ha d’anar acompanyada de polítiques actives que facilitin la incorporació al mercat de treball, la formació contínua i l’adaptació als nous sectors productius. El treball no és només un mecanisme de renda, és motor d’inclusió i cohesió.

"Cap societat avançada pot renunciar a polítiques socials sòlides, però tampoc pot ignorar la necessitat d’un teixit productiu fort, competitiu i respectat"

En un país on el 99,8% de les empreses són petites i mitjanes, el debat no pot presentar el món empresarial com un actor aliè a l’interès general. Empresaris i treballadors no són blocs antagònics, formen part d’un mateix ecosistema econòmic i social. Sense empresa no hi ha ocupació, sense ocupació no hi ha recaptació, sense recaptació no hi ha estat del benestar.

La defensa de l’activitat empresarial no és incompatible amb la protecció dels més vulnerables, al contrari: és condició necessària perquè aquesta protecció sigui real i sostenible. Potser ha arribat el moment de corregir el relat, no per reduir drets socials, sinó per garantir que els puguem mantenir.